Es donaria una connexió natural entre viure una situació falsa i la necessitat de mirar la situació de front. A penes dues pàgines després de la "situació falsa", un parlament de Garcin adreçat al cambrer conté aquestes frases: li dic que no ignoro res de la meva posició (...) miro la situació de cara (situation en face) (1, 16). Com el crèdit variable que fem es titula "ètica de situacions", a model del teatre de situacions, cal no desaprofitar les aparicions del terme "situació". ¿Què vol dir això de "mirar la situació de front o de cara"?

    Oh, no! La part d'interrogatori! Que què vol dir mirar la situació de front? Ha començat per l'altra cantó.
- Amb detall.
- Què vols dir?
- Fixant-te en tot el que es presenta.
- Val. Més.
- Amb valor.
- Desenvolupa-ho una mica.
- No sé, profe.
- Martí?
        Oh, no. Per què ha saltat? Que ho desenvolupi qui ho ha dit!
- Amb desconfiança.
- Per què amb desconfiança?
        "Per què amb desconfiança?" Per què he dit "amb desconfiança"? Passa de mi. Passa de mi. Perquè...
- Perquè... no te'n fies que no et vagi a passar res.
- O sigui, tu sospites que la situació pugui contenir sorpreses desagradables.
        Jo sospito? Mare de Déu, però si jo no sospito res. Només vull que se m'empassi la terra. Sembla que continua ell. Au, sí, anima't, anima't!
- Però això seria mirar de front o potser seria mirar obliquament?
- Com "obliquament"?
- Home, desconfiar no significa precisament esperar de cara.
        (Se'n va cap un altre. Uf!)
- Sònia?
        La Sònia és molt bona. Salvat!
- Seria fer front i assimilar-ho.
        Oh i què content que es posa el profe!
- Oh! Quin verb més perfecte. Assimilar-ho. Sí, sí. Assimilar-ho. Que assimilis una cosa vol dir que facis què amb ella?
        Torna a haver una ronda que la gent diu que si mirar de front i coses així que ja s'han dit. Temo que em torni a tocar i aquesta vegada una pregunta més difícil. Però no. Té ganes de parlar.
- El verb s'usa sobre tot en el vocabulari del menjar.
        No comentaven un dia la Marina i la Sílvia que sempre parlaven de menjar?
- Es el menjar el que s'assimila. Podeu explicar-m'ho ara?
        El Jonathan li fa una explicació completa del procés gàstric. Ara m'he perdut.
- I aleshores entra el suc gàstric que és un àcid.
- I després?
- Va als budells.
.................
- I després?
- Passa a la sang.
- I després?
- Carai, profe, doncs allí, això, alimenta a les cèl× lules.
- I no diríem que quan entra a les cèl× lules, almenys allà, ja no és menjar?
- Com que no?
- Bé, no és una cosa aliena a tu. Es una cosa que s'usa per complir les funcions que un hagi de complir, no? Són ja els teus aminoàcids o els teus hidrats de carboni. En fi, que el menjar és ara part d'un mateix. Dit més bèstia encara, que s'ha fet ja un mateix.
- Sí, clar.
- De fet, ¿el terme assimilar, no vol dir fer similar o semblant una cosa a l'altra. La poma es fa símil o similar al teu cos?
        Tots hi estem d'acord. Bé, algú esta enjogassat i no està d'acord ni en desacord.
- Aleshores, apliquem al cas. Assimilar una situació? Voldria dir que la cosa s'ha fet part integrant d'un mateix. Que allò que era extern, ara és una cosa que és cosa teva, que va amb tu.
        Hi ha una noia que em cau molt bé que mira amb la mirada trista. Sense preguntar-li diu una cosa que li agrada molt al profe.
- Adonar-se del que et passa.
        El profe fa que sí amb el cap sense afegir res.
- ¿Significa això que moltes coses que li passen a un passen com si realment no li concernissin, com si no fossin situacions d'un mateix? Què us sembla? Verònica?
        La Verònica ha aixecat la mà per llegir el que havia escrit a la llibreta. Es un exemple tret de classe que a més d'un li sembla ensabonar al profe.
- Quan un suspèn pot no mirar la situació de front o pot fer-ho.
- O sigui que hi cap que no s'afronti la situació i no s'assimili aquest suspens.
- Sí.
- Sembla clar. Passen coses que ni ens adonem que ens passen. O millor, que passen per un com si no fossin per a un, com si no fossin realment nostres. Es més, diria que els humans tenim una extraordinària capacitat per no veure allò evident nostre, que, fins i tot, hem de fer un esforç especial per veure el que ens passa.

    A més de l'exemple de la Verònica, el del suspens, en tenim dos més. A mi aquest exemple no em convenç massa encara que el profe cregui que així ens acosta més l'assumpte. Quan jo suspenc ja sé que és per culpa meva encara que hi ha gent que no. Jo crec que sempre veig el que em passa i ningú ha de venir a explicar-m'ho. Encara que a vegades se'n riuen de mi i no sé massa per què ho fan. Però jo crec que la gent està una mica sonada i que són ells els que fan coses estrafolàries que no saben ni per què fan. Haurien de mirar de front aquest comportament estrany. Ah, deia que hi ha dos exemples més. L’Álvaro conta una cosa que li va passar. El profe ens ha dit que ens podíem inventar la situació, que no canvia gens, però l’Álvaro diu que la seva és de debò. Es més emocionant quan són de debò. Son pare el va enxampar fumant i van quedar que havien de parlar. Ell diu que malda per endarrerir tot el que pugui aquesta xerrada. Manel inventa un altre exemple: un amic li ha deixat un cotxe, ell l'ha espatllat en un accident i no vol confessar-li a l'amic. Vaja amic que està fet, ell! El profe aprofita aquests exemples.
    - Escolteu, ¿no seria fenomenal no afrontar i no assimilar totes les coses penoses que ens passen? Tenim tres exemples i tots aquells que us calgui imaginar per pensar-ho. Intentem pensar els avantatges d'afrontar la situació i els avantatges de no fer-ho, no sigui que ja estiguem fent aquella ètica complaguda de les bones intencions on tots som meravellosos i sortim de classe creient-nos que som les millors persones del món.
        Tenim un temps per pensar. Tothom ho veu clar.
- Home, no es pot viure dient mentides.
- Potser no serien mentides: simplement calles certes coses.
- No pots aplaçar certes coses perquè després és pitjor.
- I per què és pitjor? -comencen els perquès del profe.
- Per què quan surt la veritat és pitjor per no haver-ho dit.
- Potser estàs pensant en l'exemple de la Verònica.
- El del suspens, sí. Si no ho dius, després s'assabenten els pares i és pitjor.
- Ah, ja. Aquí el pitjor sembla ser la por a càstigs, a represàlies, a rancúnies i coses així.
- Es clar.
- Clar. Aquí és pitjor perquè hi ha una amenaça externa que demana la veritat. Però vull veure una altra dimensió. Potser si agafem l'exemple de l’Álvaro... Ell té por de parlar amb el seu pare. Té un compte pendent d'una xerrada que ell preveu que serà dura, que l'esbroncarà... ¿I si, aleshores, deixa passar el temps, com passant de puntetes per la situació, intenta que la cosa s'oblidi i deixi de molestar? ¿No seria aleshores molt millor no afrontar la situació? Si la cosa només és una amenaça externa, millor que no es faci real!
        I tant! Això em convenç més. Jo no és que no vegi la meva situació, és que massa bé que la veig! Com m'arreplegui mon pare amb el butlletí ple de cates, ho tinc clar! A fi de comptes, no cal complicar-se més la vida que ja prou que se't complica sola.
- Això seria el contrari de mirar de front. ¿Com diu la gent normalment? -El profe fa gest de llençar el palmell de la mà cap enrera-
- Llençar-s'ho a l'esquena -acaba el Daniel.
- Exacte, o alguna cosa semblada. Doncs això. T'ho poses a l'esquena i el problema no molesta més.
        M'estranya que vulgui acabar aquí. Alguna cosa no sona bé. Però seria magnífic que mon pare no protestés per les notes. O no?

Algunes noies que s'asseuen a l'ala esquerra de l'aula estan disposades a presentar batalla a l'advocat del diable. Insisteixen en què quan s'actua així és pitjor. Tard o d'hora, esclata la situació. A qui pensa en l'exemple del reny del pare al fumador, els sembla clar que si ens estalviem el tràngol, si es tira terra al damunt de l'assumpte i si el pare l'oblida, tot haurà anat com una seda. Ans al contrari, al grupet que pensa en l'exemple del suspens que cal assumir, el llençar-s'ho a l'esquena ja no els sembla una solució tan excel× lent. El mal camí que això duu s'albira però no nítidament. En aquest punt les intervencions afluixen les regnes a l'ètica de la crida interior, a versions del rosec íntim de l'ànima, al penediment. Però sona massa a una imatge capgirada de l'amenaça externa i de la coacció de l'autoritat. La necessitat d'afrontar la situació no l'ha vist ningú encara, ja que només es tracta d'oposar-se a les coaccions. Per exemple, algú diu que així no pots estar satisfet amb tu mateix, que ets poc valent. Aquesta satisfacció amb si mateix és massa abstracta. Esta pensada encara com a recompensa a model del premi que dona l'autoritat externa, encara que ara ves a saber d'on ve. Si has d'acarar coses que donen molt patir potser fóra més satisfactori eximir-te de fer res que no pas obtenir la gratificació de la valentia: aquesta se'n pot anar en orris mil vegades. A més, el que produeix satisfacció no és clar per a tots. Finalment, a algú se li acut un motiu que toca de peus a terra, que ni retrocedeix davant de la coacció, ni se'n va pels vols de l'ètica angelical: si afrontes la situació pots evitar que torni a passar. Seguim per aquesta via. Afrontar la situació hem establert que és assimilar, pair, fer de la vivència cosa pròpia. Es tocar totes les seves conseqüències i entendre que són efectes de la meva acció. Sols d'aquesta manera la meva acció és ben bé meva i sols és a les meves mans manejar-la. Si no és meva, em condemno a que em passin coses fora de control, o a repetir eternament les mateixes o similars situacions. En qualsevol cas, tot serà viscut com que "em passa sempre a mi".

    El profe ens deixa una estona perquè resumim el que hem dit a classe. En acabar, alguns llegeixen el que han fet. Vet aquí el súmmum de la dissort: em toca una altra vegada a mi el mateix dia.
- Martí.
- Jo?
- Sí, home.
- Llegeixo?
- Sí, clar.
- "Si ets segur i valent seràs capaç d'afrontar la situació".
- Ja està?
- Es que ho estava pensant encara.
        Escriure no ha estat mai el meu fort, ho reconec. Em penso que la meva resposta no ha estat massa encertada. De fet volia escriure alguna cosa més sobre això de canviar les coses. Però, ai!, no cal que escrigui, el profe s'aixeca i va cap a la pissarra. Al× lucina, nano, perquè això passa poques vegades! Ja he begut oli!
- Anem a aprofitar el que has escrit que no em sona massa al que hem dit al final.
        Glubs. He ficat la gamba. Fa un esquema a la pissarra amb el que jo he dit. Però què he dit de tan important? Fa dos quadrets. En el primer hi escriu "Ser segur i valent" i en el segon "afrontar la situació". Son les meves paraules, sí.
- Unim aquests dos quadres mitjançant una fletxa, d'esquerra a dreta. Això en lògica vol dir: "Si ets segur i valent, aleshores afrontes la situació". Es una connectiva lògica anomenada condicional. La condició és d'on surt la fletxa, el condicionat o l'efecte és on arriba la fletxa. "Si es dóna la primera, aleshores es dóna la segona". ¿Estàs d'acord en què això és el que has escrit?
- Sí.
        Bé, jo no havia pintat cap fletxa però si ell ho diu serà veritat.
- Doncs ja em diràs, nano! Em sembla que ben pocs hi hauria que poguessin afrontar les situacions de la vida. Tu dius que cal aquest requisit de ser segur i valent i daixonses per plantar cara, no? ¿Quants coneixes que acompleixin aquests requisit de ser segurs i valents i tot això?
        Si t'ho digués! Mira: en Sergi, que sempre sap què ha de fer quan juguem a futbol i ningú mai li discuteix cap decisió... oh, i a l'equip, mira, el Pitu mateix, aquell té bigotis per plantar cara a qui vulguis; la meva cosina, sense anar més lluny, a la quieta, ho fa tot impecable! I la seva inseparable Sílvia, aquella si en té de nassos, fa anys que està de pívot a Bifurca i és capaç de donar-te un mastegot si cal; i el seu xicot, l'Enric, que és més gran i ja el deixen sortir sol i sempre està pujant muntanyes amb una colla... Que quants conec? Deixem-ho córrer, vols? No dic res i el profe tampoc espera que ho faci. Millor.
- Doncs a mi em sembla que si aquí hi ha que ser això que tu dius, bona nit i tapa't, perquè de supermans n'hi ha ben pocs, no?
        Home, jo no he penso que siguin supermans, tampoc cal exagerar, però són segurs i valents. Més que jo, això és seguríssim.
- Bé, fas cara de que sí que en coneixes algun. En qualsevol cas a mi em sembla que és més interessant el contrari, capgirar la fletxa.
        El profe esborra la fletxa de guix d'esquerra a dreta i en torna a pintar una, de dreta a esquerra.
- Ara diu: "Si afrontes la situació, aleshores et fas segur i valent". O sigui, a base d'abordar moltes vegades les situacions tenim alguna possibilitat de fer-nos segurs i valents. El contrari em sembla una manera de rentar-nos les mans. Això d'afrontar queda reservat pels segurs i com jo no ho sóc, no puc afrontar-ho. Potser és millor plantar cara amb por i inseguretat que no pas no fer-ho. Aquest altre esquema ens dóna una oportunitat a tots, per una banda, i per l'altra, no eximeix a ningú.
        Ja. Bé. Potser. Però ja m'agradaria ser com el Sergi o com l'Enric. Bah!