Al sarcasme de l'Hugo i la Jessica a Les mans brutes els propis personatges l'anomenen "jugar". Això ens mena a considerar el joc en general per tal de veure si en podem treure aigua neta d'aquestes escenes (III,1; III,5; i IV,1). Passem uns textos d'un home savi, en Bruno Bettelheim, i avui ens trobem amb uns pocs resums desmenjats. Què hi farem? Avui decideixo no amoïnar-me i passo amb una reconvenció lleu. Entre les línies d'uns quants resistents i per via d'estendre ponts entre llacunes, acabem establint que el joc infantil fóra un mitjà de solucionar problemes. Destaquem que és un intent de comprendre el món real i de comprendre què significa fer-se gran. A més, essent aquestes coses tan decisives, també notem que caldria que els pares no maneflegin massa el què i el com han de jugar els nens. De la feina de pares, penso, mai se'n sap prou, però als meus alumnes els hi queda llunyana i se la miren de l'altre cantó. Ens ha cridat l'atenció que un joc serviria, per exemple, per aprendre a no donar-se per vençut a la primera. La perspectiva de l'autor és una de les possibles entre les escoles de pensament però n'hi ha més que prou pels nostres propòsits.

Em vaig llegir les fotocòpies i les vaig entendre a mitges. Ara treballem a classe dos exemples de jocs. El primer, diu el profe, es força tòpic. Tòpic diu que significa lloc comú. ¿I què deu ser un lloc comú, un lloc per on passa molta gent com ara bé el carrer Major o l'autobús? Doncs jo no hi dec passar perquè a mi no em sona gens tot això. Vols dir que s'ho llegeix massa gent? Bé, l'exemple és aquest: una nena de set anys ha de tenir un germanet. Resulta que primer es torna a fer pipi al llit com quan era petita.
-Què vol dir això? De què us haveu assabentat en el text? -En Josep troba ràpid les línies de la solució.
- Li vol dir a sa mare que si volia un bebé allà està ella.
- Com li diu això?
- Daixonses, fent-se pipi.
- Per què pipi?
- Home, és clar, perquè així sembla més petita.
- Com el bebé, no?
- Sí.
- Bé. Però aquí no acaba la cosa. L'important és que la nena acabarà jugant. Deixarà de fer-se pipi quan trobi que anar mullada per la nit és una cosa ben enutjosa. Aleshores canvia d'estratègia i comença a jugar amb un ninot o una nina a la qual tracta com la mama al bebé. Tothom segueix la història?
        Alguns cerquen el paràgraf que no han mirat a casa. El Vidal subratlla les línies precises que ha destacat el profe. Aquesta història em captiva. Jo tinc l'habitació plena de nines i peluixos de quan era petita. Bé, he de confessar que a vegades m'agrada agafar-me a un nino de drap que és el meu favorit i adormir-me sentint-lo al costat. Es diu Diamond. Però tot això ja no són coses de nena, prou que ho sé de què va. Això no és per cridar l'atenció de ma mare. Ma mare no se n'assabenta de tot això. El profe continua.
- Ara bé, el joc de la nena resol realment el seu problema? Què us sembla?
- No.
- La tranquil.litza -aquest és el Vidal.
- Però el seu problema objectiu, quin és?
- El germanet.
- La gelosia.
- Que sa mare no li farà cas.
- No li farà cas?
- Bé, no tant o és el que ella creu.
- Teniu raó: tot plegat és el problema. I tot plegat es resoldrà amb un ninot? Es resoldrà tenint cura d'una ninot?
- La tranquil.litza -torna el Vidal, un xic pesadet.
- Sí, Vidal, la tranquil.litza, però el germanet segueix allà, no?
- Sí, clar.
- I si em permets dir-ho així, hi segueix "cada cop més", no?
- I tant.
- I això no desapareix acotxant una nina al llit, oi?

    Bé, ara que hi caic, potser no sempre penso en un noi quan m'arrapo al Diamond. Fa un mes, o mes i mig, em vaig barallar amb la Victòria, la meva millor amiga de l'equip. La Marina, quan li vaig contar, no es va posar massa de la meva part. Em va dir que era lògic que l'entrenador contés més amb ella si jo faltava als entrenaments. La Victòria havia fet de pívot el diumenge i jo m'havia empassat banqueta gairebé tota l'estona. L'acusava d'haver-me fet quedar malament en els partits des de feia un temps. Una història llarga. Dies després vam fer les paus però aquell dimarts després del diumenge del partit vam tenir una discussió. Ja només em faltava discutir amb la Victòria. Em sentia bandejada per tothom. Les coses a casa no rutllaven; el pare empipat per les notes; la mare que xisclava per qualsevol cosa; l'entrenador que semblava passar de mi i preferir la Victòria; la Marina que no entén res de les competicions i quan més la necessitava surt amb un ciri trencat. Recordo que aquelles dues o tres nits estava molt trista i prenia amb força el Diamond i li parlava fluixet a cau d'orella dels meus problemes. Ja sé que us en riureu de mi però em sembla que el Diamond m'entenia. Només puc dir que no és ben bé com parlar sola.
- O sigui que el germanet hi és, oi? Però tota la clau de la qüestió està en què la nena obté una mena de satisfacció simbòlica. Fixeu-vos en això: no la satisfacció real d'eliminar el problema, cosa que, d'altra banda en duria molts més de maldecaps. No: es tracta d'una satisfacció simbòlica. Els humans podem satisfer-nos jugant perquè podem gaudir simbòlicament. Això significa que fem coses que en representen altres sense ser realment altres.
- En representen altres? -em sembla que la pregunta la fa el Josep.
- Sí, és clar. Aquí jugar amb el nino representa atendre el bebé. No és atendre realment un bebé real però ho representa. D'aquesta manera s'afronta i s'assumeix la nova situació. -Ara salten diversos companys.
- Però profe i quan es juga a cartes no es juga a cartes?
- I quan es juga a futbol, què? -El profe es queda una mica tallat. Li han estroncat la marxa.
- Espereu, no em correu. En cada cas ho hauríem de pensar.
        Quan diu "en cada cas ho hauríem de pensar" és que no sap què dir. Ho fa a vegades. Mira a la seva rajola de sempre i després reprèn el fil.
- Deixem-ho per després. Acabem de veure això. El joc de la nena no resol les coses o no les acara en el món de la pròpia realitat. Tanmateix veiem que les amenaces que se'ns presenten a la vida no sols afecten aquesta nostra vida real sinó també a la nostra vida imaginària. La nena tem deixar de ser estimada però no té un problema com seria que li traguessin realment el menjar o el llit.
        El Josep balanceja el cap amb expressió de dubte i es fa notar.
- No estàs d'acord? -li pregunta el professor.
- Tu dius que el problema no és real però potser sí que ho és de real. Imagina't que ha de compartir l'habitació o que li compren menys joguines que abans o jo què sé.
- En aquest cas, també és real. Però el que vull dir és que el problema no s'acaba en aquesta dimensió real. Hi ha molt més ficat en la imaginació de la nena. Compartir l'habitació pot ser molt empipador però ¿l'empipador és disposar de menys espai o una mena de sentiment de pèrdua de drets, com si t'usurpessin una cosa teva? ¿O un temor inconcret pel futur? El germanet ve i colonitza, vaja, encara que no sempre causi problemes.
- Que no causa problemes?
- Que sí, Josep, però estic dient que el principal problema no és el que realment passa sinó un sentiment que té la nena de que li han tret drets, etcètera.
- A mi em sembla ben real que li han trets drets.
- El problema del qual parlem és com manejar els sentiments que la nena té, diguem-ho en primera persona, que jo tinc i que són dins meu. No sols com compartir l'espai o com passar amb menys joguines sinó com viure interiorment aquestes coses que em passen.
        El Josep es calla sense restar convençut. Jo entrellusco què vol dir el profe.

- L'altre exemple que hem destacat és el del nen que també té un ninot però al qual usa d'altra manera. Recordeu?
- Es el nen que decapita el ninot -intervé el Vicenç amb un somriure maliciós.
- Exacte. Per què?
- Serà que vol decapitar algú?
- Gosaries dir això?
- Per què no?
- Ja. Però gosaries dir que tu vols decapitar algú? Has trencat alguna vegada alguna joguina?
        Es fa una rialla general. Salta el seu col× lega Jordi.
- Aquest no en té ni una dampeus, profe, de joguina. Era un terminator ja quan era petit.
- Quan era petit? Però si ara es carrega el que toca -rebla en Josep.
- Tios, com us passeu! No els hi faci cas, profe. Per un boli que se'm va desmuntar l'altre dia no n'hi ha per tant!
- Sí, un boli, no se li pot deixar res!
- Bé, bé, deixem la broma. En qualsevol cas, estaríem d'acord en que carregar-se la joguina és senyal d'alguna agressivitat?
- Sí, segurament, si no és per accident.
- O sigui, una agressió que no acaba en la cara de ningú sinó que al ninot li toca el rebre.
- Sí.
- Bé. Què diu el text sobre això? El nen, què aprèn també aquí?
        Ara intervé el Vidal que duia una estona callat. Ho fa amb l'esguard posat als papers.
- Que és difícil tornar el cap al seu lloc.
- I tan difícil! -Postil× la el Jordi al qual encara li dura la xanxa. Acaba el profe:
- En efecte, aprèn que si un segueix els seus desigs agressius fins el final pot obtenir coses irreversibles. El ninot es queda sense cap definitivament.
- Però es pot arreglar, profe. -replica el Vicenç.
- Home, aquesta també seria una lliçó: has de cridar al papa, reconèixer que no t'ha agradat la conseqüència del teu acte i fer-te recomposar allò que has malmès.
- Però no ho entenc. -Alerta: parla el Josep amb tota la cavalleria. Quan comença que "no ho entenc" és que la duu de cap- Aprendre que el cap no es pot arreglar és una cosa ben real, no?
- Sí, clar. On vols anar a parar?
- On és aquí allò simbòlic que deies abans?
- Ah, ja. Bé, no oblidis que la decapitació del ninot està en lloc de l'acompliment d'una revenja. Per tant... què?
- No sé.
- ... que l'ensenyament del cap despenjat del cos també tindrà part simbòlica, oi?
- Potser.

- Veiem que el món on vivim no és sols un món físic. Un ninot és un tros de plàstic però és també una personeta pel qui juga. Volia dir encara una altra cosa. Vosaltres vau insistir molt l'altre dia, quan vau fer la classe, que un juga per divertir-se, per passar-s'ho bé i coses així. Ho seguiu veient igual? Sí, David?
- Home, si els exemples que hem vist són jocs potser no, però en general quan un juga, un es diverteix. Si no, no jugaríem.
        Quan jo parlava al llit amb el Diamond, estava veritablement jugant? Però estava tristíssima, molt feta pols. De divertir-se, ni pensaments! No diria pas que allò fos jugar... però aleshores què? Es que m'estava bevent el cervell i parlava amb un tros de drap?
- Doncs mireu, a mi el joc em sembla una cosa molt seriosa. Ara és bon moment per a que parlem de l'exemple que em posàveu alguns abans. Què passa quan un juga a futbol? No em dèieu abans que això només era futbol i no representava cap altra cosa? Doncs bé, imagineu la situació: esteu jugant aquí en el pati de l'Insti o en el carrer. Hi ha un fora de joc i tothom s'encén, els dos bàndols entre si i també contra l'àrbitre. ¿Què passa si enmig de la discussió algú diu candorosament que "només és un joc"?
- Ningú no li fa cas -assenyala el Jordi.
- Potser -segueix el profe- no sols no li fan cas sinó que li toca el rebre per venir a esguerrar l'emoció del joc. A qui se li acut recordar que tot allò només és un joc en aquests moments? No sembla que estigui dient imbècil a tothom? Es que està a la lluna o què?
- Però profe, està molt bé que algú digui que només és un joc i vulgui posar pau, no?
- Potser sí, Sílvia, si la cosa es posa massa violenta cal recordar que només és un joc.
- Aleshores?
- Només vull destacar que si tota l'estona tinguéssim molt present que només és un joc i hi poséssim distància ben segur que no hi hauria emoció. Potser, fins i tot, ja no hi podria haver joc. Vull destacar com de seriós és això de jugar: la gent es pot escorxar al terreny de joc tot prenent-se seriosament un fora de joc.
- Però profe -parla el Josep- a vegades es juguen competicions i els punts són molt importants per classificar-se.
- Ho són en el pati?
- No.
- I vols dir que al pati no hi ha baralles?
- Potser no són tan greus.
- Potser. Però s'ha entès la idea? Serà un joc però la discussió és absolutament seriosa. Ara digueu-me si no hi ha aquí una forta dimensió simbòlica. Un fica un gol i tothom salta d'alegria; tu que estàs en el públic també, com si t'hagués passat alguna cosa important. En aquell moment, imaginat a l'esguerra-festes d'abans dient-te: "oh, què absurd és que estiguis content perquè una pilota de cuir s'ha estavellat contra una xarxa en un rectangle de fusta". Es per engegar-lo a fregir raves. Però el que diu és la cosa objectiva, des del punt de vista de la realitat física. Passa que aquest paio està fora del joc. No juga amb nosaltres.
- Bé, profe. I quan ens diràs d'una vegada què representa el futbol?
- No us ho penso dir!
- Bé vaja!
- Ben segur que no n'hi ha un de sol de significat i, a més, ho podeu començar a pensar vosaltres entre partit i partit. Però alerta, mai durant el partit, si no us voleu convertir en uns pesats insuportables. O es juga o no es juga.
- Val.

- També em deia no sé qui de jugar a cartes.
- Jo, profe.
- Bé. Us vull fer caure en certs usos lingüístics quan un juga a aquests innocents jocs de taula. No es diu en certs jocs que una carta "mata" a una altra? O una fitxa es "menja" a una altra en el parxís?
- Sí.
- N'és ple de termes aclaparadors: matar, morir, menjar-se, robar, tancar. Què et sembla?
- No sé...
- Ara prova a dir, quan la gent s'ha escalfat enmig d'una partida, que a fi de comptes tot just és un joc. T'adones?
- De què?
- Que aquestes coses les diem i les vivim com si fossin importantíssimes, almenys quan un està ficat dins del joc. Des de fora no s'entén a què ve tanta passió. Potser tot això de matar, robar o tancar només té valor simbòlic perquè es maten peces o fitxes, es roben fitxes de dominó o cartes de la baralla i no es mata ni es roba ningú. Potser la gràcia està en què en aquests jocs podem matar i robar simbòlicament, sense matar ni robar ningú de debò. Ara, el que està clar és que allò simbòlic deu tenir un pes enorme a les nostres vides.