Al fil de la nàusea d'Hugo, l'autor ordeix un altre dels seus temes predilectes: el pensament obsessiu que no deixa en pau Hugo. Al nostre país tenim constància literària d'aquesta qüestió des de ben antic, amb Ausiàs March. Malament viu qui té lo pensament per enemic. Fins i tot seria un tret de modernor aquesta cura per una subjectivitat que s'aixeca davant d'un mateix. Les preguntes de classe, malgrat la seva brevetat, sonen un xic alambinades. "¿Quina actitud té Hugo vers el seu propi pensament?" "¿Quina actitud té Hoederer vers el pensament d'Hugo?". Em fan rum-rum dos peròs: un, que és massa enredat per un noi de quinze anys. Dos, que haurem d'acabar a classe d'ètica i ens podem perdre pel camí. Pel que fa al primer, en efecte, la formulació resulta confusa. Pensament és qualsevol cosa si per tal entenem "el pensament d'un autor", d'una obra o d'un moviment ideològic. En aquest sentit equival a text o a "text pensat" i es pot citar qualsevol reflexió d'Hugo. Tanmateix ens referirem a allò que -sense deixar de tenir contingut- és més aviat l'acció de pensar, el pensament com a activitat. Tampoc: hauria d'haver indicat els textos, com altres vegades, i començar des d'ells perquè ells sols ja s'expliquen. En quant a la segona objecció no hi ha perill. No hi ha por que aquesta classe torci el rumb de la nau cap alta mar. I el port es pot preveure.

Portem una estona avançant a les palpentes. Qui sap què vol trobar.
- Encarna?
- Ah, aquí n'hi ha un...
    La quotidiana replega de bolets. Avui el Juanjo no deu haver dut cistell.
- Vinga...
- Hi ha massa pensaments en el meu cap. Em cal expulsar-los. (III,4, 107).
- Encara bo. N'hi ha més, Encarna.
..............
- el quart parlament de després. Cal que em defengui. Que instal× li altres pensaments en el meu cap. Consignes: "Fes això. Marxa. Atura't. Digues això." Tinc necessitat d'obeir. Obeir i res més. (III,4, 107)
- I no recordeu la que havia trobat en Juanjo ahir?
- Ho anava a dir, profe.
- I què esperaves?
- Hauria d'haver silenci en el meu cap. (cridant.) Silenci! (III,5, 114).
- Bé. I què en fem ara de totes aquestes cites?
        Quan tens tots el bolets, a rostir-los i te'ls menges, és previsible.
- Com valora el seu propi pensament l'Hugo? ...Ivan?
        Oh, l'Ivan també vol rostir avui. Sí home, agafa bolets.
- Com una cosa que ell vol expulsar.
- Exacte. Fixem-nos que el pensament d'Hugo és, per a ell mateix, alguna cosa de la qual es vol desembarassar perquè sent com quelcom aliè a si mateix. Diguem-ho d'una altra manera: ell veu els seus pensaments com una cosa bona o dolenta?
- Dolenta.
- Dolenta.
        Consens. Els bolets són tòxics.
- Què et passa Llorenç? Ens vols dir la teva, que tot plegat és poc seriós?
- No profe, no estava pensant res de tot això.
- Però estàs rumiant, oi?
- mmm
        ("Sí, en bolets". Deixa'm en pau.)
- Si us fixeu, cada cop que surt una referència d'Hugo al seu pensament o al fruit del seu pensament, l'escriptura o la seva feina en el diari, Hugo es veu a si mateix com si només produís escombraries. Una cosa que no resultaria bona per ningú, per a ell el primer. Les escombraries les traiem cada dia de casa, se les enduen i les tiren lluny d'on vivim. Hugo voldria fer el mateix. Em cal expulsar-los (107). Però alerta, perquè allò que pensa són coses que potser no estan pas tan malament: què faig aquí? Tinc raó de voler el que vull? No m'estaré representant una comèdia?. Coses així. Hoederer li diu: Aleshores, en aquest moment, el teu cap n'és ple? (107). Tal vegada podrien donar lloc a idees interessants, a fi de comptes és legítim fer-se aquestes preguntes, però ell les veu com a escombraries, com una cosa que només omple espai, un cap ple, i malfia que se'n pugui treure cap profit.

- Enfront de les escorrialles que ell es veu generant, la solució li sembla òbvia. Vinga disciplina, obediència cega a les consignes, i anar al so que un altre marqui. ¿A algú li sona això de deturar el pensament enutjós i obsessiu per via d'una activitat intensa? ... Clar que podria ser una activitat esportiva, o el treball ben fet, o qualsevol cosa creativa. Però aquí no es parla d'una activitat creativa sinó merament obedient, en la que no s'hagi de pensar...
        Alguns fan que sí amb el cap. Dec ser l'únic en tot l'Insti que resol polinomis quan està neguitós. O potser també en Contreres. Això és creatiu. Però no sempre funciona.
- La gent ho deia sempre a la mili: "Preocupacions? No! No vaig haver de preocupar-me perquè no tenia ni temps per pensar". A veure si ara us conto batalletes de la mili com l'avi Cebolleta... Ah, clar, ningú coneix l'avi Cebolleta, oi?
        A mi no se m'acudiria mai allistar-me a l'exèrcit perquè tingués empanades al cap. El paio de la novel× la és molt rar.
- Es veritat, en el campament sempre ho senties a dir a la gent. Ets fora de casa fent per força coses que no t'agraden però no tens temps d'amargar-te la vida perquè no pares quiet en tot el dia. Toc de diana, a la carrera en samarreta, a formar...
        Mentre tothom es relaxa, m'estan agafant ganes de parlar.

- I ara veiem què en pensa Hoederer de tot això. Enfront del pensament-escombraries que Hugo ha d'expulsar de si per aquest procediment d’anul·lar-se com a subjecte, "ara ja no decideixo res, que pensin per mi el que haig de fer", Hoederer veu aquest mateix pensament d'una altra manera. Quina? ... Home, Llorenç, i ara què hem dit malament?
- No tanta conya, profe!
- Tu diràs.
- Jo de citacions no en porto ni una però em sembla que sé el que pensa Hoederer, de quan ho vam llegir a classe.
- Val...
- Que ell vol que faci coses útils.
- També vol que facin coses útils Olga i Louis quan li encomanen la missió.
- Però això és diferent. A Hoederer ja li sembla bé el seu treball normal.
- Exacte. I quin és el seu treball normal?
- Escriure o fer de periodista en el diari.
- Exacte. Va: anem a trobar les cites... Què rondines, Llorenç?
- Res. Que, de totes formes, vaja feina escriure!
- Què vols dir?
- Que no m'estranya que li sembli que no fa res.
- Ja hi som! Què n'ets de pinyó fix! Es que no m'ho crec. Que potser seria millor fer de comptable, tot el dia fent números? O d'enginyer, tot el dia fent càlculs?
- Val, val. Era un comentari sense importància.
- Vinga, busquem els passatges. Tu també, home, que no produeix urticària.
...............
- Aquí, quan Hoederer diu: Era un bon treball. I s'han privat d'un redactor tan bo per enviar-me'l? (III,4,106)
        Ha parlat el Carles que diu alguna cosa de tant en tant. Ja em veus a mi buscant bolets com el que més. Ves quin remei. No sé perquè li he dit allò de que era una feina dolenta. Li deu haver sabut greu perquè a fi de comptes un profe es guanya la vida parlant. Ara que mon pare també està tot el dia assegut en un despatx. Uns quants assenyalen algunes frases. Després el profe introdueix textos que no hem vist encara.
- Després Hoederer li dirà directament que la seva missió és pensar, que un intel× lectual ha de pensar (VI,2, 218) i que aquesta és una bona funció pel Partit. Ah, i fixeu-vos quin diàleg més maco aquí. Hugo diu: no serveixo per a res. I Hoederer: serveixes per escriure. I Hugo contesta: Per escriure! Paraules! Sempre paraules! (VI,2, 222). La cosa és tan clara que gairebé podríem dir que una de les coses primeres en les que s'oposen Hugo i Hoederer és en com valoren el pensament del jove. La mena d'educació que li promet Hoederer passa per fer valer el pensament d'Hugo. Ja ho veurem. Què tal?
        Descansem un moment.
- Recordeu-vos que, quan l'escorcoll, Hugo proclama que la primera cosa és el respecte a si mateix (III,2). Però la nostra qüestió ètica és ara: ¿Es respecta a si mateix algú que pren el seu propi pensament com una cosa que ha d'ésser substituït per ordres? A mi em sembla que el respecte als altres homes comença amb el respecte a si mateix.

En un passatge menut, Jessica fa referència a una mena de plenitud feixuga que es pot vincular amb això mateix del pensament-escombraries. Li retreu al seu marit que ja porten deu dies en tensió, tot parlant en veu baixa, mentre Hugo no es resol eliminar el vell polític: i he de suportar el teu mal humor, com si fossis una dona prenyada (IV,1, 123). Passem breument per la referència als quilos de més que el cos de la prenyada carrega. El que permet a Jessica aquesta comparació no és només la incomoditat o els capricis de la dona gràvida; tampoc només el temps de l'espera. Possiblement aquest embaràs del personatge, que crea sens dubte una situació d'embaràs per a tothom, és una cosa que està en el cap ple d'Hugo. ¿Però aquest fetus serà maternal? Al capdavall, en els deu dies, Hugo gesta un embrió d'assassinat. La decisió de matar, en comptes d'expulsar les escombraries com ell desitja, més aviat sembla que hi és com una brossa més en el cap.