El crim que es planeja en aquesta peça, l'assassinat polític de Hoederer, cal explicar-lo amb molta calma. En primer lloc, per la total carència de llenguatge polític entre els nanos. A banda d'això, és sorprenent la naturalitat amb que els alumnes assumeixen la necessitat d'aquesta mort. Es diria d'una culturassa política aclaparadora! Quan fan ressenyes o et conten l'argument, ningú sembla impressionat el més mínim perquè algú decideixi matar per idees. Potser l'enormitat moral que batega per sota de l'assassinat -mort de fons que converteix en profundes totes les situacions de la peça- no es capta prou bé d'entrada. La mort és valorada de bell antuvi com les morts habituals en les pel× lícules. El professor porta també una "pel× lícula", sols que més avorrida. Les morts són irreflexives, a efectes de lluïment de l'heroi, de l'espectacularitat de la seqüència, etc. La vida humana valuosa només és una condició abstracta. El perill és ben bé que només parlem d'una pel× lícula i de si està ben feta o no. Atès que l'Hugo parla de la seva missió tan a la lleugera, amb una imprudència que està en el moll del seu conflicte vital, això no afavoreix que l'afer d’assassinar es prengui amb massa circumspecció. Més enllà d'aquesta reflexió s'obre un tèrbol terreny en el que podem temptejar si en el nostre present comencen a haver problemes per distingir el real del virtual. Sense mirar tan lluny, les coses no són tan greus. Conforme treballem la peça i ens fiquem en la pell del personatge, a vegades donant una petita empenta, ens passa el mateix que a Hugo: l'afer es comença a veure amb totes les seves conseqüències.

Cal l'explicació dels motius polítics de l'assassinat. Hi ha que començar gairebé des de zero. Quina cosa sigui la segona Guerra Mundial pareix una dada amb la que comptem. També sabem que hi ha Partits Polítics en el país. I "allò dels alemanys" sona més o menys. Els primers dies ja vam explicar succintament què fou el feixisme històric i què significa avui el terme; què fou el nacionalsocialisme; què fou el comunisme; què fou la URSS. La història que s'ha de contar aquí és tot just la del que encara la viu. L'objecte del que s'ha de parlar no ha adquirit encara aquella simplicitat rodona que té, per exemple, l'època dels carolingis. Que els historiadors ens perdonin i siguin benèvols amb el missatge. Ja sabem que cap època no és simple ni rodona per a qui l'estudia amb rigor i que les escoles historiogràfiques sempre discuteixen acaloradament. Però almenys saben sobre quins fets s'ha de discutir. Nosaltres ignorem si de l'actual melic del món -el que sigui- no se'n cantarà ni gall ni gallina d'aquí uns anys.

En fi, el debat s'ha aturat uns dies. Amb paciència i emprant esquemes a la pissarra, desgranem les tres parts que negocien a la taula de cal Hoederer. El Príncep Paul, fill del Regent, germanòfil, però conscient que els aliats guanyaran la guerra, que la URSS entrarà a Il× líria i que els actuals líders poden perdre-ho tot. Il× líria, recordem, és un país imaginari la situació del qual s'assembla força a la d'Hongria, país condemnat a caure dins l'esfera soviètica. El Pentàgon (no confondre'l amb el comandament de les forces armades dels Estats Units) representa aquí les forces del liberalisme burgès del nacionalisme il× liri. El seu representant és Karski. Hoederer és l'ala més socialdemòcrata del Partit Proletari. A més, aquest Partit compta amb una facció comunista pro-soviètica representada per Louis i Olga que no hi és a la taula però el llarg braç de la qual ha menat l'Hugo espiar i avortar l'acord. Els tres membres de la negociació són enemics irreconciliables entre si. Explica això a classe! No hi ha res impossible però ens cal acudir a l'experiència (partits del país, líders que coneguin, etc.) i anar corregint els desfasaments d'ona.

    Estem llegint una escena flipant. En realitat és com si et sentissis molt important perquè et fiques d'amagatotis a l'habitació on es couen les decisions transcendentals sobre el món. Bé, el profe ho ha adobat una mica, posant-li una culleradeta de morbositat. Diu que a finals de la guerra hi va haver la Conferència de Ialta on tres paios es van partir el món. Que conferències com aquesta en van haver més. El futur d'Hongria, que seria Il× líria, es decideix a la Conferència de Paris, al 1946. Que nosaltres ara és com si ens esquitlléssim a la "Conferència d'Il× líria", que no és de debò però com si ho fos. Mai se m'hagués acudit que això de la política podia tenir algun interès.
- Veieu aquí com Hoederer es fa el boig i Karski també? Cadascú fa veure que ha fet cap a la cita a petició de l'altre, per tal d'escoltar el que l'altre necessita. "Jo? Jo no necessito res; ets tu que volies que vingués!". Karski fins i tot diu que està a punt de guillar. Perquè tot aquest show?
- Per vacil·lar.
- Segons tu, Ivan, només és per fanfarronejar?
- Sí.
- Però això seria un tret un xic gratuït en aquesta reunió: es vacil·laria per a què? Amb quin fi?
- Per mostrar-se superior.
- Vejam, no perdeu de vista que estem en una negociació política. Es tracta d'obtenir el màxim partit de la teva força, sigui la que sigui. Potser aquest Karski faroneja però alguna cosa ha vingut a fer més que a exhibir-se com a gallet. Digues Llorenç.
- El que ningú vol és ensenyar la necessitat que tenen dels altres.
- Clar, home! Es diuen recíprocament, "què se t'acut? quina ceba et fa coure els ulls a tu, noi? Perquè jo la mar de bé, vaig sobrat jo, saps?" I per què això?
- Faronegen.
- Explica per què es faroneja en el pòquer.
- Per enganyar i fer veure que tens millors cartes.
- Per què vols fer veure que tens un pòquer o un bon joc?
- Perquè no s'ensenyen les cartes i tu t'ho endus tot.
- Bé, i això què vol dir aquí?
- ... eh... que... Karski vol aconseguir un bon tractat, un tractat favorable per ells?
- Tots volen treure un tros gran del pastís. Però aquest rotllo de faronejar s'acaba aviat. Hauran d'ensenyar el que hi ha. Qui té millors cartes figura que és Hoederer. El Príncep Paul ho veu més ràpid que ha de passar per l'adreçador. Seguim llegint.

Hoederer és partidari de pactar amb els altres dos des de la seguretat que els soviètics entraran a Il× líria i es podria oferir una imatge de govern favorable als invasors tal que els apaivagui. A la pràctica, aquest lligam donaria més marge de maniobra al Partit Proletari de Hoederer. Una pura invasió dels russos significaria un govern imposat, un mer satèl× lit de Moscou. Això no interessa ningú, ni al propi Hoederer. L'interessa, segons que sembla, a Louis i Olga, i al fanàtic Hugo, corprès de la puresa d'idees. Segons ell, pactar és embrutar les coses. El príncep Paul, el feixista fill del Regent i amb el bon olfacte polític del que toca el poder, també veu venir els russos. La seva única possibilitat d'estalviar-se les tremendes represàlies per haver estat germanòfil és cedir ara que encara hi és a temps, aparèixer a la mateixa foto que el Partit pro-rus i jurar, quan arribi el dia, que recolzava els comunistes per sota mà. La factura del maquillatge és perdre l'hegemonia però tal vegada no desaparegui del tot. A Karski, nogensmenys, li costa d'entendre. La seva "Il×líria, Il×líria sola", transsumpte de la política de Maurras a França, descura l'internacionalisme del conflicte i de la posició que s'atansa. En pugna amb els feixistes i amb els comunistes, advoca per una Il× líria lliberal i independent. Creia haver concertat per endavant amb el Príncep i es troba ara que aquest gira l'esquena a l'aliança, que està ben disposat a cedir davant de Hoederer i que pot prescindir de Karski si cal. Li costa veure de quin cantó està la força perquè creia comptar amb la majoria de la població, els dos terços. Finalment comprèn que també necessita al Partit Proletari per rentar-se la cara davant dels russos.

    El profe s'ha posat una mica més plomet.
- Podem notar el doble nivell dels discursos del Príncep Paul i de Karski. Precisament aquest matí estava explicant Marx als grans, als de filosofia, i ens ha sortit el concepte d'ideologia. En Marx vol dir amb aquest terme no sols el conjunt d'idees, sinó un discurs que disfressa la realitat, li posa una màscara que no deixa veure com és; sobre tot vol dir que no deixa veure la realitat social, la realitat de les forces que actuen entre uns homes per damunt d'uns altres. Es com si digués "tot va bé" però en realitat no va tan bé...
- Com fa el president del país? -salta el Carles.
- En realitat no és ben bé això. O potser sí? Ara no sabria què dir-te. Marx acostuma a pensar en què unes classes exploten altres però es fa veure que tothom és igual. Em sembla que ho veurem millor en el text. Buscarem què diu el Príncep Paul i què diu en Karski, els dos, què diuen d'autèntic i d'ideològic-encobridor. En aquesta peça representa que Hoederer és el bo i veu les coses tal com són. Allò ideològic, la màscara que dèiem, és una mena de xerrameca de la qual Hoederer se'n fum. Busquem-ho.

.............
- Què hem de buscar, profe? -pregunta algú al cap d'una estona de fer soroll amb el paper.
- Busquem quan fan retòrica aquests Paul i Karski, quan se'n riu l'altre, el Hoederer, i quan hi comencen a tocar de debò. Alguna d'aquestes coses.
        Aquesta vegada no m'he assabentat massa de quin color són els bolets que he d'aplegar. En cas d'emergència el Juanjo ens traurà les castanyes del foc.
- Aquí profe. El Príncep que explica que vol deixar entrar a Hoederer al govern.
- Exacte. Haveu vist?: fa veure que el deixaria entrar perquè s'han tornat molt democràtics. Això és la màscara.
- Ah, i això altre, quan Hoederer se'n riu de que li donaran només dos vots. Diu què temptador! (IV,6, 145)
- Es clar. Es una proposta que es queda curta.
- I aquí..
        Guaita, guaita, quanta gent! Qui ho anava a dir. I jo aquí amb cara de babau!
- Això està força bé. Però crec que hi ha un punt exacte en el que Hoederer tiba de la manta i mostra on està la força de debò.
        Hi ha més d'un minut de recerca. Juanjo, per fi, troba el bolet més gros, com sempre.
- Juanjo?
- Quan diu: Quina sort si poguessin dir-los [als russos]: el Pentàgon treballava per a vostès i el Regent feia un doble joc. (IV,4, 147)
        Molt clar no m'ha quedat. Però el profe s'ha anat avui de classe que no cabia per la porta.