Després de llevar-li la pell a una de la classe que reia com una lloca, l'home recupera la compostura.
- De totes maneres cal que escoltem els que han fet el treball. Em sembla que mereixen el nostre respecte.
        I què és la gran cosa que es fa en aquest crèdit? Agafa't: asseguts en rotllana com si fóssim nens petits la gent llegeix de la seva llibreteta allò que ha copiat d'una enciclopèdia cercant el mot "Sartre". Heu-nos ací cantant com una calàndria qui ha tingut la paciència de copiar com un energumen. Si copies molt el profe diu que has treballat molt i ets millor alumne que si has copiat poc. I si algú discrepa perquè té un cervell que l'usa i tot allò li semblen papallonades, què? Sóc un miserable, ho sé: he copiat l'article sencer, però no em pregunteu, si us plau, perquè no entenc ni un borrall de les ximpleries que he escrit.
- Veig que a molts de vosaltres us ha sortit el mot existencialisme, oi?
- Sí, a mi.
- I a mi.
- I a mi.
- Ho haveu entès?
- No.
- No.
- Algú podria fer l'esforç d'explicar-lo?
..........
- Ningú?
- Jo he llegit que és que... eh... "l'existència precedeix a l'essència".
- Ahà. I ho has entès?
- Txt!
        Ah, és que té algun significat aquesta bajanada? Em treuen de polleguera aquestes bestieses. Si la gent es posessin d'acord primer en els significats de les paraules, moltes discussions ens estalviaríem i el món aniria d'una altra manera. Els literats i tota aquesta genteta el que fa és discutir interminablement pel plaer de discutir. Però estic segur que la major part de les vegades no s'aclareixen en què volen dir amb coses com això d'essència i coses així.
- L'existència precedeix a l'essència és el slogan que es va fer famós al voltant dels anys cinquanta per caracteritzar l'existencialisme.
        Venen una rècula de paraules atapeïdes. L'home es guanya les garrofes, no es pot negar, però hi ha formes de guanyar-se-les que mereixen garrotades. Mai he pogut amb això. Em rebota fins l'enèsima potència. Al cap d'una estona torno a classe. Es fica amb un nano dels que ell ja coneixia.
- Carles, oi que havies dit l'últim dia que volies treure un excel× lent?
- Oh, i tant!
- Potser ho diu de conya però anem a suposar que ho diu seriosament.
- No ho dic de conya, profe.
- Millor. Mireu, això il× lustra el que vull dir. L'home és un ésser amb projectes de futur. Ell no té encara l'excel× lent. Per dir-ho així, encara no és un excel× lent però el pot aconseguir si s'ho proposa. El que ell serà ho serà des de la seva radical llibertat que li permet triar ser l'excel× lent o el suspens o alguna cosa de la gamma del mig. Aleshores podríem dir que allò que ens ve donat aquí, en l'home, o sigui en el Carles, és la seva existència. Ell existeix, això és palès, però s'anirà definint conforme vagi acomplint projectes com aquest que ara diu que té. El projecte és el començament però no n'hi ha prou, cal dur-lo a terme. Aleshores ell no està definit encara. Almenys no ho està pel que fa al resultat d'aquesta classe. En aquest sentit s'anirà dotant de definició conforme faci coses. Això els existencialistes ho diuen així: s'anirà donant una essència conforme acompleixi un actes sí i altres no. Pot ser definit a la fi com un savi o com un capsigrany o com el que sigui.
        Val, molt bé. Posem que t'has explicat amb precisió. Per què aleshores els tals existencialistes s'empatollen amb tot aquest argot recargolat?
- Tu fas cara de voler dir alguna cosa?
- Bé, no...
- Com et dius?
- Llorenç.
- Sí?
- El que vull dir és que per què tot aquest argot tan fosc si és veritat que vol dir només això dels projectes?
- Home, és un vocabulari venerable, heretat de la tradició. La semàntica dels termes es va transformant amb el temps.
- I no es pot definir d'una vegada per totes?
- Bé, a les ciències empíriques i a les matemàtiques s'intenta donar conceptes molt precisos i a vegades formalismes lògics, però aquí, en el món de les ciències humanes, no sempre es pot.
- D'això em queixo.
- Et queixes?
- Es poc seriós tot això!
- No sempre es pot ser més seriós.
- Bah, deixem-ho córrer!
- Deixem-ho córrer de moment, ja hi tornarem. Ara m'interessa destacar un altre terme que també us ha sortit a les enciclopèdies que haveu consultat. El marxisme. Haveu dit que Sartre també va ser marxista. Això ens escau perquè a la peça que llegirem en surten de marxistes.

A mi marxisme em sona a la cara d'un paio amb unes colossals barbes arrissades i la cara encarcarada com d'haver quedat electrocutat. Ho vaig veure en un reportatge de la tele sobre els xinesos. Hi havia una plaça amb milions de xinesos al carrer i uns pòsters descomunals com de vint pisos de gran amb les cares de dos barbuts i un xinès calb.
- A ningú li sona de res això del marxisme?
        Al Juanjo, sembla.
- Encara bo. Digues Juanjo.
- A Marx.
- Magnífic. Marxisme et sona a Marx. Anem bé. I què és el marxisme? Potser en vaig parlar jo mateix a la teva classe fa dos anys?
- No sé, no recordo.
- No saps dir-me res del marxisme?
        L'altre mou el cap. El profe és poc modern. Són d'aquesta gent que parla de la tradició venerable, bavegen amb els escriptors avorrits com Cervantes, com la de lite, o el Verdaguer aquell amb qui ens matxuca la de cata, i s'emocionen quan parlen de grans idees d'escriptors que han fet escola, com ara bé Marx i el marxisme, Esnob i el esnobisme, o el fulano del feixisme, que ara mateix no sé com es diu però que vol dir fatxa, o altres per l'estil.
- I comunisme? Ningú no ha sentit parlat de comunisme?
        Què et deia? Ara fa veure que està al× lucinant perquè ningú diu ni piu. Em sembla que és una ideologia política que, de la manera que ho pregunta, deu tenir a veure amb el marxisme. Es clar: deu ser allò dels xinesos a la plaça aquella. Com no n'estic segur, millor em callo.
- Escolteu, val que haveu nascut als anys vuitanta, però ¿ningú no ha sentit parlar de quin és el país que va fer la Revolució Comunista durant aquest segle?
        No, no ho sabem. Com si fos tan necessari. A qui li importa saber qui va governar aquí o allà fa una pila d'anys. Es com allò dels Reis Catòlics. Tot això són maneres de perdre el temps. Per què serveix tot això?
- Home, no pot ser. Caram, no sigueu tímids! Ben segur que ho haureu sentit per la tele alguna vegada!
        Però què corcó! T'hi jugues que està al× lucinant de veritat? Aquest tio no és ben bé d'aquest món. Hi ha dos o tres beneits d'aquells que se'n riuen de tot i que ja han començat amb rialletes. Plega, tu. Conta el que vulguis o deixa de dir-nos ignorants.
- Bé, doncs. En vida vostre va caure el mur de Berlín...
        L'home continua amb una mena de classe d'història. Tampoc és ben bé això. Es com una d'història però desordenada, se'n va d'una cosa a una altra: les idees de Marx, la revolució dels soviets a Rússia, la disgregació de la URSS. El paio té certa gràcia per contar contes. Si més no, tothom escolta bocabadat però dubto que tot plegat serveixi per res. A més, quan traspassi la porta, ja no me'n recordaré de res.
- Potser seria cosa de deixar-ne constància escrita. Podríem dictar algunes idees.
        Fixa't: sembla que m'hagi endevinat el pensament. Però això de copiar dictat encara ho trobo més ridícul. Ara que els meus companys sembla que els hi encanti. Ja en són d'infantils! Au, vinga, canta nano!
................
- ... I per això quan cau el comunisme soviètic fa uns anys..., no, no cal que copieu això, escoltem ara. Quan cau el comunisme, dic, no sols cau un règim polític en un país aliè a nosaltres, sinó que també cau una mena de model ideal a la ment de molts europeus. Només uns quants eren comunistes, però la idea de que alguns homes havien assajat en un país una manera de viure que pretenia realitzar una major igualtat entre els homes, aquesta idea arribava a tothom i semblava donar esperances a molts de millorar les coses. Això potser us afecta de manera indirecta, en la mesura que afecta la generació dels vostres pares. Avui la gent sol proclamar-se atea i de fet no hi ha una religió que ordeni con abans la conducta de la gent. I per això que us deia de la caiguda del model, tampoc hi ha un model polític massa clar ni perspectives de que l'hagi d'haver aviat. Però sembla que la gent seguim tenint tanta necessitat com abans de creure en coses i acabem creient potser en coses que no valen massa la pena com en l'equip de futbol, el tarot o en qualsevol cosa. Francament, no sé si això que vivim és millor o pitjor que abans si és que al capdavall tot eren il× lusions. Ara, aquest coneixement us pot donar la pista per a entendre la gent de la meva generació enfront de la vostra, per entendre els vostres pares, per exemple. Hem passat d'una societat que tot i sent injusta sembla que tenia empenta per creure en grans ideals de futur; ara tenim una societat sense tals ideals on hi ha una gran dispersió de models de conducta...
        (Uf! Per la meva part, tal com veig el problema de la gent és que necessiti totes aquestes camàndules per viure. Del moment que avanci la tecnologia i doni de menjar a tothom ja no hi pot haver cap més necessitat social. Però si se'ls enganya fent-los creure que els uns són més que els altres perquè saben recitar poemes o, mira tu, precisament, perquè hagin llegit aquest Marx i es pensin que ja en saben més, aleshores és clar que hi haurà enveges i baralles per veure qui mana. A la gent sempre se l'enganya. No cal més que mirar a classe. La gent és ignorant i els hi costa aprendre les coses realment útils. Per exemple els entabanes amb això de Déu o prometent-los societats meravelloses. El propi profe ha dit que a l'època de Stalin hi va haver molta repressió, per tant, tot era una camàndula. Entretingut, però perdem el temps.)