Aquest és l'argument del quadre III: Hugo està amb la seva muller Jessica a cal Hoederer, el cap del Partit al qual s'ha de liquidar per impedir el pacte de postguerra amb els rivals polítics. Són a l'habitació assignada al matrimoni, tot desfent les maletes. Jessica només sap que el seu marit ha de fer de secretari de Hoederer. Es tracten mútuament amb ironies i sarcasmes. Jessica descobreix unes fotos antigues d'Hugo i el revòlver que amagava en una maleta. A tot això es presenten de sobte Slick i Georges, guardaespatlles de Hoederer, que volen escorcollar l'habitació. No sabem què ha passat amb el revòlver però Hugo fa el possible per evitar l'escorcoll i Jessica sembla provocar els homes. Discuteixen i la situació es fa tibant. Hoederer haurà d'intervenir per posar pau tot recordant que tots ells són del mateix Partit i treballen per la mateixa causa. Hugo recorda el seu passat burgès i els seus esforços per redimir-se. L'escorcoll no es fa. Hugo comença a confiar alguns dels seus neguits personals a Hoederer, i Jessica esbossa un cert coqueteig amb aquest. Quan romanen sols de nou, Hugo i Jessica reprenen l'actitud d'ironia mútua. Ens assabentem que Jessica amagava el revòlver a l'escot.

Avui és divendres, última hora. Toca llegir. A mi m'agrada llegir. Vull fer de Jessica. L'altra dia llegia la Glòria. Duia una estona fent el personatge. Tots seguíem en el llibre. L'altra ensopegava, saltava línies, posava punts on no toca, feia com interrogants en les admiracions, i anava baixant la veu, cada cop més. El Daniel feia d'Hugo amb una mica més de gràcia. Estàvem llegint el tercer quadre. Jo vaig mirar al profe i va coincidir que ell em va mirar a mi. Va fer un posat d'ensopiment i va inclinar el cap fins a ras de taula. Vaig fer mitja rialla perquè sabia què anava a passar. Ho havia vist ja dues o tres vegades l'altre trimestre. Blaaam! Es va sentir com un cop sec a la taula amb el palmell de la mà. Més d'un va fer un salt al seient, sacsejat d'una agradable nyonya. La que llegia, morta de l'ensurt, descobreix que va per ella. Però el profe la mira com si l'espantat fos ell!
- Però què passa?
- No sé... què...?
- Tu diràs. Escolta: -el profe llegeix això com si fos la taula de multiplicar, imitant la Glòria- "els faria cremar d'amor i quan creguessin per fi poder consolar la meva llangor altiva i desolada els hi enfonsaria un ganivet en el cor" (67).
        Tots ens pixem de riure. "La meva llangor altiva i desconsolada" surt amb veu de qui no té energia per pelar un mosquit. La pobre Glòria, escarnida, baixa els ulls però fa com que també se'n riu. Es veu que el profe ha arribat punyetetes ara que pot parlar.
- Com et sona això?
- Puf...
- I doncs? Aquí us podeu lluir, no? Com ho diu això? Ho diu seriosament, que seduirà i matarà?
- No.
- Clar que no. Com ho diu?
- Ho diu com de broma.
- Val, pot ser, com fent broma amb l'Hugo, fent-se la valenta. I com ho hem de llegir? Fica-li una mica més d'empenta. Ets la Jessica i ets amb l'Hugo gastant força cinisme; li estàs dient en el fons que tens més nassos que ell que no serà capaç d'assassinar. Però si fas això de "els hi enfonsaria un ganivet al cor"... no cola.
        El profe fa amb la ma com si tingués un punyal flàccid. El Vicenç i el Jordi, veient-hi una imatge de les que entenen, es peten de riure.
- Vinga, torna a llegir el parlament. -fa voltar cada mà a l'entorn de l'altra com si enrotllés un cabdell de llana.
- Des del principi? -pregunta la noia com si se li imposés la Bíblia.
- Sí clar, les quatre línies!
        La Glòria va tornar a arrencar. Posà la primera marxa però aviat es va tornar a calar. Jo em desesperava perquè volia llegir. Avui em toca, i si no, protesto. Però vet aquí que arriba amb unes fotocòpies d'un tal Bettelheim. El meu goig sense alegria! Ai que ens quedem sense llegir! Diu que van sobre el joc infantil. Es una col× lecció d'exemples. Això ve de l'altre dia que ell no va parlar i vam fer la classe nosaltres. Diu que la qüestió de les facècies entre Hugo i Jessica no està gens clara i que veurem primer això del joc en els infants. Ens demana un resum perquè diu que no ha tingut temps de fer preguntes. Oh, no! Ah, però és per fer-lo a casa. Ara llegim!

La temptació d'estudiar les situacions del grup en comptes d'estudiar les situacions dels personatges de la peça de Sartre és molt forta. De fet, el cap de setmana se m'ha acudit que els hi podria passar una llista de preguntes sobre la situació del grup el dia que varen fer ells la classe. Potser ho podria proposar sense demanar una escrit, tan sols perquè ho rumiïn; a diferència del treball "oficial" aquí ens comprometríem a no treballar-les a classe. O sigui ¿Faríem fotocòpies per una cosa de la qual no se n'ha de treure profit públic? Què estrany. Sospeso les possibilitats. Les preguntes es podrien formular en primera persona. Per exemple: "quan parlava o llegia, ¿intentava realment col× laborar amb el grup per tirar endavant el treball o més aviat volia caure-li bé al professor que m'ha de posar nota?"; "¿He sentit, d'alguna manera, que al grup li calia un líder perquè si no, no podria continuar massa estona la situació creada?"; "¿M'hagués agradat intervenir i posar més ordre però temia que el grup em rebutgés?". O bé: "M'ha passat pel cap que, davant de la llibertat que ens deixa el professor, podríem fer altra cosa que llegir respostes a preguntes que havia posat el professor el dia anterior?"; "¿Si és aquest el cas, aleshores per què no ho he proposat als altres?". Una dotzena d'aquest estil. Tanmateix, en les sessions següents, mentre es couen el dubtes sobre si passar aquest qüestionari, s'esdevé quelcom que em convenç que és millor deixar-ho córrer.

S'esdevé amb simplicitat que regressem a la relació professor/alumne més clàssica i acadèmica. La meitat del grup no ha fet el resum de les fotocòpies sobre el joc. Aleshores m'és dada la revelació, la quadratura òbvia del quadrat: això no és cap grup experimental, sinó una classe d'Institut! Retorna el desgrat del professor, la crítica als dropos, l'exhortació al treball i la condemna de la deixadesa. Heus ací valors-valors, duplicació del terme que, com el cas del cafè-cafè, ens cal emprar quan els succedanis prenen la plaça del nom. Els valors-de-veritat apareixen com a valors-viscuts en la relació entre professor i alumnes, no com a valors-teoritzats o criticats o, en fi, com a valors simplement pensats en els personatges de Sartre. Per un cantó tot això em fa reflexionar sobre com es transmeten autènticament els valors i sobre les possibilitats d'una classe d'ètica, fins i tot les que, com aquesta, no voldrien adoctrinar. Déu n'hi do si n'hi ha d'adoctrinament en aquesta relació viva! El valor ètic real es transmet realment en situacions reals: amb pares, germans, amics, professors, companys de treball, comerciants, empleats de serveis, tant se val. A l'aula, amb el nostre treball formal, només podem pensar els valors i posar claredat en el que són, per a què hi són, etcètera.

Per altre cantó s'imposa el següent raonament: si un actua de professor-autoritat que exigeix un treball i amenaça amb les males notes o amb l'espantall de la ignorància que es menja els nens (figures ambdues que, veritablement, cada volta fan una por més minsa) seria una confusió suggerir que som aquí per estudiar les vel× leitats de la dinàmica del grup o alguna cosa semblada. O poso notes i tinc un paper d'autoritat docent o bé no les poso ni sóc ningú per exigir un treball mínim i em puc dedicar aleshores a la contemplació dels fenòmens de grup o altres meravelles que la creació posa a l'abast del nostre esperit encuriosit. S'entén que entre aquests dos extrems cal pensar diverses possibilitats.

Sembla, de passada, que aquest dilema no és aliè del tot al que ens proposa el nostre present professional: se'ns manté, per una banda, vagament com a autoritat a l'aula (però demanant si us plau que no es proclami massa) i per l'altre, cerca per a nosaltres un paper d'animador cultural, de motivador de l'interès científic o il× lustrat dels joves, de tutor i interlocutor obert de cada cas, d'orientador dels futurs professionals, de perspicaç amb les conductes desarranjades.

Consta que alguns pares coregen: "deixeu-nos intervenir a la tasca educativa; no us cregueu que el que es fa a l'aula ens és aliè; volem saber què passa allà dins; en tenim el dret de participar a la vida acadèmica del centre i també al control de l'educació dels nostres fills". No haveu sentit mai això? O per ventura no ho haveu dit també? Els drets hi són a la Llei i ningú els conculca. Que el pares s'interessin es magnífic! Però de tant en tant les proclames de drets prenen vols de clamor i trompetes. La qüestió de l'educació està farcida de fantasmes. La gent es pot empassar a la seva vida quotidiana situacions de la mida de pianos, suportar feines insostenibles i transigir amb tractes mesquins però l'educació és un domini idealitzat que no es pot tocar: és el terreny dels fills que han de millorar respecte a la sort que van tenir els pares i això, ¿quantes vegades no és l'últim reducte d'il× lusió d'una persona? Un hom té tot el dret a idealitzar el que vulgui i, en conseqüència, a preveure tota mena de perills en aquest camí que s'imagina que ha de ser impolut. Però en aquest context i com a corol× lari, el professor arriba a ser moltes vegades algú fàcil d'objectivar com a entrebanc: qui mareja el nano, qui el carrega de feina, qui el desanima, qui l'incomprèn, qui el suspèn.

El discurs que veu amenaces a l'aula i reclama imperiosament entrar-hi, l'escoltem en directe, i ens ensumem que va prenent força a la societat. Presentem aquestes tres hipòtesis sense estudi científic i, per tant, sense demostració. Primera: quantes més famílies fan fallida en un país i com més avança la desestructuració familiar més s'assumeix que l'educació és cosa especialitzada de l'escola. Segona: quant més s'estén la convicció que l'escola s'encarrega d'educar, més es demana al professor que faci de substitut de la família. Tercera: atès que les correlacions anteriors tendeixen a evacuar la responsabilitat de l'educació tot lliurant-la a l'escola, això augmenta una mala consciència que demana entrar a l'aula amb el pretext que l'aula pot espatllar els nanos. Fi de les hipòtesis. Dit això no està de més reconèixer que calen, com a qualsevol professió, instruments de control de l'eficàcia de l'acció del professional. Es evident que la imperfecció habita arreu del món i que hi ha casos que demanen mesures cautelars o disciplinars. Però, globalment considerat, la queixa de la qual parlava amunt em sembla sobrecarregada d'esculls imaginaris. La hipòtesi, repeteixo, és que, en comptes d'actuar a la llar, es deixa tot a l'escola i, un cop desembaraçada la responsabilitat, se la reclama allà com si hagués estat usurpada.