15. Els personatges juguen a fer d'altres personatges.

Molts, el dia de la classe per compte propi, havien dit que, enfront de la innocència dels nens, els jocs dels grans podien ser perversos. La pregunta és ara: si acceptem com a teoria bàsica que el joc és un mitjà per resoldre simbòlicament problemes, ¿què podem dir dels jocs de l'Hugo i de la Jessica? Abans que res ens cal precisar que el joc d'ambdós consisteix en parlar-se irònicament. No juguen amb ninots, ni amb peces de construcció, ni amb pilotes, ni amb cartes. Juguen amb les paraules que es diuen recíprocament. La cosa en realitat és una mica més complexa. El terme "jouer" en francès -tal com l'anglès "play"- vol dir tant jugar, com representar un paper teatral, o com tocar un instrument. Aquesta ambigüitat no hi és en el català o en el castellà. A Sartre li va bé el doble sentit: els seus personatges, primer, fan com si fossin altres personatges i, per tant, fan el paperot l'un davant de l'altre; en conseqüència, juguen l'un amb l'altre quan representen el que no són. De moment bandegem aquesta distinció tècnica i ens quedem amb el simple jugar recíproc. La perversitat que detecten els alumnes potser no sigui exclusiva d'adults però cal tenir-la present aquí. Avancem que potser és la perversitat de jugar on no toca. Tothom sap que el pati és per jugar; tothom sap quan comença el joc de cartes i fins quan dura. Mentre dura el joc, valen les seves regles. Quan s'acaba el joc, s'acaba el matar, menjar-se i robar que el joc permet. Entrem aleshores en una dimensió amb unes altres regles de respecte mutu. Es diria que l'Hugo i la Jessica no tenen clara aquesta diferenciació i que ho tenen tot barrejat; no tenen un espai de joc diferenciat entre ells, i el joc ocupa tota la seva relació. Quan entren Georges, Slick, i després Hoederer, es posen seriosos. Però entre ells dos, quan haurien de parlar-se respectuosament segueixen jugant, per dir-ho així, a matar-se, menjar-se i robar-se.

Juguen amb les paraules, hem quedat. No es diuen la veritat sinó coses disfressades, veritats a mitges. S'obre una ronda de paraules. Surten dos grups de teories. Vicenç, en el primer grup, diu que Hugo i Jessica mantenen aquestes escaramusses entre ells perquè volen dir-se coses i no poden. En suma, tot encaixant la idea en el model que hem adoptat, el seu problema és que volen comunicar-se i resolen d'aquesta manera les coses. Juguen a que es comuniquen. Jordi diu que volen confiar-se mútuament però no les tenen totes i juguen a fer com si es confiessin sense fer-ho del tot. Aquesta observació sembla bona. La confiança de l'Hugo es posa de manifest més tard amb aquell a qui no hauria de confiar puix que l'ha de matar de debò. El joc de la parella preservaria als jugadors una parcel× la de si que troben que és amenaçada si es confien massa l'un a l'altre. Aquest seria el problema. Es posen irònics i es contesten per veure qui la diu més grossa; fan com si estiguessin de tornada de tot però en realitat es necessiten mútuament. José Antonio assenyala que juguen a ser un matrimoni feliç quan en realitat no ho són. Josep creu, tanmateix, que sí s'estimen de veres. En l'altre grup, David es manté ferm: juguen per "picar-se". Aquesta és la paraula que consensuem perquè "odiar-se" ha semblat massa forta. Posem alguns exemples de picar altri. Resta implícit que no se'l vol destruir sinó fer com el mosquit, treure-li una miqueta de sang, però deixar-lo sencer, potser també per poder treure-li més.

- Digues, Vidal.
- Per a mi el joc és totalment destructiu.
- Totalment?
- Sí. Aquí no hi ha res que salvar.
- O sigui que això del mosquit que li interessa conservar la seva font no et convenç? Ni tan sols es necessiten com a sistema de conservar algú per picar?
- No s'estimen gens i cada volta que parla un, l'altre va a arrencar-li els ulls.
- Temo que aquesta vegada no estic d'acord... Tot i així admeto que és una interpretació raonable la teva. Bé, de fet estic més d'acord en general amb el grup del Vicenç i companyia, però vosaltres, els del "picar-se", m'haveu obert els ulls a una segona dimensió complementària. Em penso que es poden conciliar. Vejam, demano alguna prova en el text de què la relació no és pur odi, no és pura destrucció.
        Rumiem un parell de minuts mentre la gent passa planes cap a davant i cap enrera. Jo no trobo res. Passo pàgines i, farta, m'aturo al final del quadre. Sense adonar-me llegeixo les últimes línies. Ep! Quina casualitat, això valdria.
- Has trobat alguna cosa, Sílvia?
- No estic molt segura.
- Vinga, prova-ho.
- Es aquí, a la fi del quadre.
- Tu diràs.
- La Jessica fa broma amb l'Hugo. Li diu que se n'anirà a veure Hoederer i que ell l'abraçarà. Bé, fan broma.
- I què demostra?
- No sé, però no sembla una broma de mala baba. Potser li vol donar gelosia.
- I si li vol donar gelosia...? -el profe enrotlla la mà i obre la boca per a que acabi la frase.
- ... serà que encara li interessa. -Bingo! He estat fina aquí, oi que si?
- Però mira una mica més què diu l'autor. No cal que ens anem massa lluny. Immediatament.
- "Es tomben damunt del llit, lluiten, criden i riuen" (III, 5; 115). Sí, sí. Es això.
- Què et sembla, Vidal? Et sembla una parella completament destructiva? Es una parella que es diu moltes bestieses però encara tenen l'ànim de rebolcar-se damunt del llit tot rient.
- Per mi tot això no vol dir res.
- Pot ésser l'hostilitat el que mou aquest joc d'aquesta parella que acaben l'escena abraçats i rient?
- Hugo no sembla tan content. -Intervé el David que ve a sostenir l'opinió ara que el Vidal sembla rendir-se-. Se li tira damunt per prendre-li el revòlver. El text ho deixa clar: "Hugo acaba per arrancar-li el revòlver..." Es ella qui riu i fa el ximple. "Alerta! Alerta! El revòlver es dispararà!".
        El profe no diu ni que sí ni que no. S'ha quedat amb el ulls mig aclucats rumiant. Es torna a llegir el passatge. Després fa mitja rialla i es mira al David movent el cap de dalt a baix.
- Es possible que tingueu raó també. Jo estaria per una conciliació de les dues postures i això vol dir que la interpretació de la pura destrucció no em va. Per un cantó, tot seguint la visió d'en Vicenç, en Jordi, en José Antònio i en Josep, diríem que juguen perquè no saben com expressar el seu amor. Però això només és la meitat de l'explicació. Ha de passar alguna cosa per a que sigui difícil expressar amor, si no, seria ben fàcil expressar-lo. Aleshores, d'on ve la dificultat? De que, com dieu vosaltres, hi ha també retrets, ràbia antiga, un desig de fer-se mal. Amb el joc expressen també el seu malestar mutu, la seva "mania" mútua. Usant una paraula que tots coneixeu bé, es tenen mania, no? El joc és la manera de fer les dues coses alhora. Exacte. Aquesta és la interpretació que costava tant de sortir.
        Això em fa gràcia: veure el profe que es dóna ànims ell sol, que es felicita per les seves ocurrències. I conclou, satisfet:
- El joc i només el joc permet fer ambdues coses al mateix temps.
        La Juani mou el cap i arronsa els llavis. Jo m'he quedat amb els ulls oberts, com esperant encara l'explicació o que una inspiració sobtada m'il× lumini. La Marina còpia idees com una posseïda. La seva llibreta fa goig però em sap greu haver-li de demanar massa. Jordi, com sempre, dóna la cara i fa de portaveu de la ignorància noble.
- No ho entenc.
- No m'estranya. Au, deixeu-me provar un altre cop. Què tenim aquí? Tenim una parella que ve amb històries de lluny. No és una parella que s'acabin de conèixer. Es coneixen força bé. Recordeu la 1ª escena del quadre. Esteu d'acord? En el moment en què nosaltres, els lectors, els coneixem ja han passat força coses entre ells que es poden retreure mútuament. Ja en veurem unes quantes, de moment seguim. El problema és com sincerar-se amb l'altre però sense sortir escaldat, sense que l'altre traeixi la confiança que se li fa en ser-li sincer. Home, és penós ser sincer i que l'altre se'n foti. Com s'aconsegueix satisfer les dues coses? Potser hi ha diferents maneres però aquí és clar: jugant. Dic les coses, m'atanso a tu, però faig veure o simulo que no m'importa massa. I també: com atansar-se a l'altre, mostrar-li una engruna d'amor però barrejar-lo amb un retret? Es clar: jugant. I què s'han de retreure? Què es retreuen?
        Passa una estoneta. Finalment intervé en Daniel.
- Segons Jessica, Hugo no és sincer perquè juga a revolucionari quan en realitat no ho és.
- Què és?
- Es un fill de papa, un jove mimat.
- Correctíssim. Segons Jessica, Hugo és un jove mimat. I quin és el retret d'Hugo a Jessica?
        Daniel es limita a llegir el parlament de damunt:
- "¿Vols jugar a mestressa de casa?" (III,1;68)
- O sigui que tampoc seria sincera perquè és una burgesa coqueta que ara juga a fer de doneta de casa seva.

- La cosa s'embolica per moments i lamento que sigui així, però bé haurem de sortir del pas. Fixeu-vos en això: en aquests textos s'acusen de "jugar-a". L'un fa de revolucionari de pa sucat amb oli, l'altre de mestressa de casa. Però no és això del que parlàvem. Parlàvem sobre què jugaven entre ells, ens preguntàvem quin era el joc, aquest joc que té dos jugadors. Ara podem plantejar-ho d'una altra manera: cadascú fa un paper, fa un personatge. Es com el teatre dins del teatre. Quan estan sols es munten una comèdia mútua. De fet, el terme francès "jouer" vol dir jugar i també representar un paper. "A què jugues?" vol dir, quin és el joc que duus entre mans i també, quin és el personatge que em vols fer creure que ets. S'entén això?
- O sigui que finalment vol dir que fan un paper? -Pregunta David, amb posat una mica decebut.
- Ei, no ens carreguem tot el que ha sortit abans. Fer-li un paper a l'altre a voltes pot ser divertit, o amb el fi de divertir-se. Aquí és així?
- Home, no sembla.
- No, no sembla. Es fan males passades aquests dos. Tot el que hem parlat de si la relació era molt o poc destructiva té plena vigència. Representar un paper amb un amic, et sembla que és la manera d'expressar amistat?
- El pots divertir.
- Ja. M'has entès o no?
- Sí.
- Aleshores, ja que un d'ells es disfressa o els dos es disfressen abans de sortir a escena, abans de que comenci el drama, ara la seva relació mútua es veu disfressada. Això la converteix en perillosa perquè no sabem d'on venen els trets, què està passant.
        Això no ho acabo d'entendre. Jo em disfresso, posem per cas, i em trobo amb l'Enric. Jo vaig de, no sé, a veure, de dona sofisticada, de vampiresa. Bé, l'Enric es fa un tip de riure i a mi se'm cau la cara de vergonya o em poso a riure com una boja també. Però suposem que no. Jo arribo pintada i arreglada, amb una faldilla de tub com aquella de la Mònica, i talons, i tota la indumentària completa. Arribo i ...txen! el començo a tractar amb desdeny en comptes de ser la Sílvia trempada de sempre. I l'Enric també ve disfressat. En comptes de parlar-me de l'última excursió i que si s'ha fet el Puigmal el cap de setmana va i decideix que em vol fer creure que l'interessen els negocis de son pare. Això és tan increïble! Riuríem una estona com si fos el Carnestoltes. El profe ha empalmat la directa i no em deixa pensar.
- El cas és que van plegats a tot arreu. Mireu, Louis volia que el seu enllaç a cal Hoederer, el que havia de fer de secretari, anés amb la muller per tal de donar una imatge més respectable; així, aquell no sospitaria gens que li manen un botxí. El cas és que l'infeliç de l'Hugo se'n va a fer la revolució amb la dona i no se separen. Van junts, Jessica no l'ha pas abandonat en aquest tràngol, però com van disfressats es retreuen coses rares. El temps que passen plegats fan per tal d'acusar-se de les coses pendents que tenen però sense que l'ofensa de l'un allunyi l'altre del seu costat.
        I vinga! Jo el que veig és que si ens disfressem ens divertim, no? ... Un moment, el que seria penós és que jo em cregués que vaig de vamp o que l'Enric em volgués fer creure de debò que de la nit al dia s'ha convertit en executiu agressiu. Però en el text ells saben que van disfressats perquè s'ho diuen tota l'estona: Ai, Jessica estàs jugant! Ai, Hugo estàs jugant! Aleshores?
- Sílvia?
- Es que estic feta un embolic.
- Ja. És normal. Es un tema embolicat. Pots precisar?
- Ells fan un paper.
- Exacte.
- Però no es diverteixen fent-lo.
- A tu sí t'ho sembla?
- No, no. Es per aclarir-me. Normalment la gent es disfressa i daixonses per divertir-se, no?
- Segur?
        Els espavilats de la classe s'hi fiquen per dur-me la contrària i tirar-me la cavalleria per sobre.
- O et disfresses per amagar-te.
- Perquè no vols que et coneguin tal com ets.
- L'Hugo vol semblar més del que és.
- Val, val, val.
        Oh, em vull ficar dins d'aquesta lletra "o" del llibre. No em mireu més, deixeu-me en pau.
- Qualsevol d'aquestes idees valdria. La gent no sempre es disfressa per divertir-se. Aquí es disfressen per enganyar-se però massa més lluny no podem anar. No sabem massa més coses d'ells i el text no es pot estirar més.
- Però jo només volia dir que s'ho saben molt bé que s'enganyen. Llavors, com pot ser un engany?
- La qüestió em sembla intel× ligent.
        Beveu-vos aquesta, llestos! He fet entrar al profe en estat místic i "rajolaire". Dura poca estona però no cabo en el seient.
- Sí, Déu n'hi do, és una bona qüestió. La solució podria ser aquesta. Fixem-nos que Jessica li diu a Hugo que juga a fer-se el revolucionari, oi?
- Sí.
- Per tant, aquest joc o el paperot és descobert per Jessica. No enganya Jessica.
- No.
- Però, i a Hugo? L'enganya o no?
- Que si Hugo s'enganya a si mateix, vols dir?
- Exacte.
- Doncs, bé, ell creu de debò que vol ser revolucionari.
- Però estàs d'acord amb Jessica?
- Potser. No ho sé.
- Doncs si ho estiguessis, és que Hugo s'enganya a si mateix.
- Ah, ja. Entesos.
- En síntesi: la mala fe de l'engany cau primer sobre l'enganyador. Si és així, hi ha veritable engany. -El profe es frega un ull i en veu més fluixeta, com si parlés sols per a ell, afegeix- De fet, ho diu Sartre en el "Ser i el no-res".
        Ara ho veig molt més clar. Si em crec la disfressa de noia vamp m'enganyo a mi mateixa. I com no em comporto de debò espatllo la relació amb l'Enric.
- En fi. Acabo el que us deia. El problema és aquí com castigar l'altre sense que l'altre s'ofengui del tot i marxi. Per aquest motiu ambdós es fastiguegen una mica tot jugant amb les paraules, no prenent-se seriosament l'altre. Es allò del mosquit. Fins i tot ho fan precisament quan l'altre voldria seriositat. A voltes se'n farten del joc superficial i en demanen de serietat. Per exemple, diu Jessica: No juguem més. Deixa'm desfer les meves maletes (I,1,67); i també Hugo: Fes un esforç, Jessica. Sigues seriosa (I,1;74). Això es repeteix un munt de vegades. En resum: el problema és com fer rutllar un amor que va lligat amb retrets i antipaties antigues. Com el que vam veure en el joc infantil, jugant no es resolen els problemes reals però els hi permet manejar simbòlicament la situació de tal manera que almenys no es torni intolerable.

CAP. 1
Agraïments
1
2
3
4
5
6
CAP. 2
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
CAP. 3
1
2
3
4
5
6
7
8
9
CAP. 4
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Epíleg