- Puc parlar amb tu, Sílvia?
- Llorenç! Quin ensurt! Què vols?
- Parlar una estoneta, no et sap greu? Últimament no coincidim mai.
- Però què em vols dir?
- No, tranquil× la, ja et deixo en pau. Només és un momentet. Tu creus que jo em vaig apuntar a ètica l'any passat perquè et vaig fer cas, oi?
- Es el que em vas dir. Però jo només t'ho deia en broma.
- I després t'has penedit d'haver-me fet tanta broma?
- Home, tio, tu fes el que vulguis, no m'has de demanar permís per res, jo no sóc ningú per dir-te el que has de fer.
- A mi també em sorprenia que m'hagués apuntat per això.
- Ah, si?
- Sí. Crec que en realitat tu no hi tens a veure.
- Ah, no?
- Però què passa? Ara et sap greu que no? Com sou les ties!
- No, que va, m'alegro per tu que hagis fet el que hagis volgut.
- Home, m'hagués agradat més fer l'electromagnetisme.
- En què quedem? Els tios no us aclariu!
- No, espera, espera. Vull dir que encara que m'hagués agradat més fer l'altra cosa em sembla que tenia curiositat per veure què es feia aquí. No ho vaig fer per fer-te cas de tot allò de que jo era un insensible sinó que em va picar la curiositat per una cosa que em vas contar i que em va semblar molt extravagant, però em va cridar l'atenció. Però no ho volia reconèixer perquè em feia vergonya dir-li al Contreres.
- Què era?
- Aquell dia et vaig veure una cara especial. No me'n recordo molt bé però em sembla que la noia de la teva novel× la volia penjar uns quadres que li recordaven a sa mare...
- No es així. La Lizzie volia penjar un quadre d'una noia que se li havia trencat un canti vermell. Això de la mare era una interpretació del profe.
- Això!
- I a més, no és una novel× la, sinó una peça de teatre.
- Val, val, sembles el profe.
- I per què et va interessar això a tu, digues?
- No, si a mi no em va interessar allò de la noia. Em va semblar una beneiteria.
- Però no m'estaves dient...?
- No. A mi el que em va interessar va ser la cara que posaves quan ho contaves a no sé qui, que, per cert, no t'entenia de res.
- I tu si ho entens?... que ni te'n recordaves de com era l'escena. Què dic? si ni l'has llegit tu, oi?
- Vaig pensar que si a tu allò t'havia pogut fer rumiar, potser a mi també.
- Però si no ens assemblem gens tu i jo!
- Ja. Però tu jugues a bàsquet i...
- I què vols dir?
- ... que jo no t'havia vist mai...
- Ah, ja, que de normal semblo una ximpleta, oi?
- No és això, però en fi, amb coses d'aquestes, penjada per un llibre, jo no t'havia vist mai.
- I tu què saps del que jo faig o què llegeixo?
- En realitat res. Només el que parlem aquí a l'Insti.
- No és la primera vegada que a mi em fa pensar alguna cosa. O et penses que acabo de sortir de l'ou, jo?
- Bah, no t'enfadis. El que volia dir és que a mi no m'havia passat mai.
- El què?
- Això de quedar-se penjat amb un bocí de llibre.
- I vas anar a veure si et passava?
- Sí.
- I t'ha passat?
- Potser sí.
- Ah, si? ... Què interessant! ...Conta'm! Què ha estat?
- El cafè de Hoederer.
- El cafè de Hoederer? No hi caic ara.
- Sí, dona, el Hoederer es feia el cafè al despatx.
- Ja, i què passa amb el cafè?
- No recordes que diu l'Hugo sobre el cafè?
- Que nooo! Fes-me'n cinc cèntims.
- T'has oblidat de tot el llibre?
- No, burro, explica'm només això que et va interessar.
- L'Hugo, o sigui el xaval, diu que, quan el Hoederer beu el cafè, diu que el veritable sabor del cafè està en la boca de Hoederer i no en la seva... Què et sembla?
- Ah, ja. No li vam donar importància a aquest detall. I ja està?
- Ja està. Però és brutal, no?
- No sé... així, de sobte, no ho enxampo. Vols dir que no et fas l'interessant?
- No... Bé, potser una mica. Però si vols quedem el dissabte i t'explico el que em sembla.
- El dissabte?
- Si et va bé...
- Aquest dissabte?
- Si et va bé, dic.
- Potser sí. Ah, i si vols jo et deixo el llibre primer que vam fer nosaltres.
- OK.
- Ah, i coneixes el Martí, el cosí de la Marina?
- Aquell tan tímid?
- Sí. Ha fet el crèdit aquest any, amb un altre llibre. El vull llegir també.
- Ha trobat també alguna cosa?
- Es molt reservat però em penso que sí. Es veu que en parla amb l'Aleix, un col× lega seu.
- I de què si es pot saber?
- Es veu que, fa gràcia, li diu a l'Aleix si pensa en la mort quan juga a futbol, o alguna cosa així, i l'altre l'envia a fregir raves.
- Què fort!
- No, espera, ara me'n recordo perquè també li va dir a la Marina, que si contenia la idea de mort a no sé què que ella feia.
- No ho entenc. Però què li passa? Està depre?
- Que va, està més eixerit que mai!
- Ai caram!
- Està bé, Llorenç... continuarem xerrant, val?
- Val. El dissabte.
 

BIBLIOGRAFIA.

Sartre, Jean-Paul: La P... respectueuse; suivi de Morts dans sépulture, Gallimard, Folio, nº 868, Paris, 1997 (1947)

Sartre, Jean-Paul: Les mains sales, Gallimard, Folio, nº 806, Paris, 1994 (1948).

Sartre, Jean-Paul: Huis clos; suivi de Les Mouches, Gallimard, Folio, nº 807, Paris, 1997 (1947)

Sartre, Jean Paul: Le diable et le bon Dieu, Gallimard, Folio, nº 869, Paris, 1995 (1951)

Sartre, Jean-Paul: Fenomenologia i existencialisme, trad. i ed. de M. Aurèlia Capmany, Laia, Barcelona, 1982, Col. Textos Filosòfics nº 12.

Contat, Michel i Rybalka, Michel: Sartre, Jean-Paul: Un teatro de situaciones, textos escogidos i presentados por --, Losada, Buenos Aires, 1979, Biblioteca Clásica i Contemporánea 442. [Gallimard, Paris, 1973]

Anthropos, revista de documentación científica de la cultura, nº 165, febrero-abril 1995: "Jean-Paul Sartre. Filosofía i literatura. Un compromiso crítico e intelectual".

Jeanson, Francis: Jean-Paul Sartre, eds. 62, Barcelona, 1992, Col. Pere Vergés de Biografies, nº 29. (Du Seuil, 1955, en "Ecrivains de Toujours")

Buffat, Marc: 'Les mains sales' de Jean-Paul Sartre (essai et dossier), Gallimard, Paris 1991, Col. Foliothèque, nº 10.

Noudelmann, François: 'Huis clos' et 'Les mouches' de Jean-Paul Sartre (essai et dossier), Gallimard, Paris 1993, Col. Foliothèque, nº 30.