El final del trimestre se'ns precipita. Enguany la Setmana Santa cau al març. Hom descobreix tants replecs en una peça d'aquestes que el material es fa pràcticament inesgotable. S'imposa triar. Organitzem les coses per acabar la lectura de l'obra i que puguem treballar si més no una visió sintètica. Es demana que escriguin un parell de pàgines sobre allò que els hagi interessat més. De normal no apareixen massa novetats: es fixen en les coses que ja han sortit a classe. Ara, per exemple, va desfilant la recerca personal de Hugo enfront del pare, els jocs i la relació entre ell i Jessica, etc. La dimensió més política queda pendent per un altre crèdit.

Han passat deu dies i Hugo no acaba de decidir-se matar Hoederer. Aquest sembla endevinar els propòsits i el torbament d'aquell i subtilment el va fent canviar d'idees. Mentre tant es fa una reunió amb Karski, el representant del Partit dels nacionalistes lliberals (anomenat Pentàgon) i amb el Príncep Paul, el representant del Partit pro-alemany (el del Regent d'Il× líria). Tracten d'un possible pacte per a després de la guerra. Hugo, el secretari, interromp per acusar Hoederer de traïció però en aquell moment esclata una bomba. Hi ha ferits lleus però Hugo veu que el Partit que li ha encomanat la feina no se'n fia de que sigui capaç de fer-la i per aquest motiu ha encarregat a Olga llençar la bomba. De resultes, Hugo es debat més entre la necessitat de complir la seva promesa i el convenciment que les idees de Hoederer són correctes: el joc de forces post-bèlic, la conveniència de la política de col× laboració, la necessitat d'aconseguir el poder per realitzar els ideals igualitaris. Jessica l'empeny a que prengui una decisió. Hugo es cou en la salsa dels seus dubtes.

De tots els suggeriments que surten posem l'èmfasi en aquest que treu a relluir el Daniel. El noi ha vist que el text fonamental és a l'escena V,3 on hi ha el diàleg més pregon entre Hoederer i Hugo. Això sembla tocar l'arrel mateixa de llurs actituds vitals. Alhora, el debat ètic que conté és nuclear. Hoederer apunta al cor del pensament d'Hugo: Com defenses la teva puresa, amic meu! Quina por tens d'embrutar-te les mans! Bé, doncs, sigues pur! Qui en traurà profit i què vens a fer entre nosaltres? La puresa és una idea de faquir i de monjo. Vosaltres, els intel× lectuals, els anarquistes burgesos, en feu el pretext per no fer res ... Jo tinc les mans brutes. Fins els colzes. Les he enfonsades a la merda i a la sang. I què? Et penses que es pot governar innocentment? (V,3, 198). Mentre llegim això, tombo el llibre i mostro a la classe la portada amb el títol. Sembla, en efecte, el nucli escollit per l'autor. La idea cabdal d'un Hugo que defensa la seva puresa és fascinant. Però Hoederer va més enllà i lliga aquesta idea amb un retret més fondo. Diu que Hugo estima més els principis que els homes (199). També això ho ha trobat en Daniel, que Hugo admet que no vol els homes reals, no és allò que ells són el que m'interessa sinó allò en què poden convertir-se (200). Hoederer replica que jo els estimo per allò que ells són, amb totes les seves porcades i tots els seus vicis (200). Aquesta distinció ètica fonamental entre els valor dels homes reals i el valor d'una humanitat futura "canviada" o millorada agullona dues actituds polítiques. Fàcilment podem ara etiquetar Hugo d'idealista o de romàntic o d'utòpic o de qualsevol cosa semblada.

Aquesta lliçó d'ètica fa el contrapunt de la classe de l'altre dia, quan vam parlar del dret i de la llei com una exigència d'universalitat. Recordem que era Hoederer qui conciliava Hugo i els guardaespatlles tot recordant que la lluita tenia per objecte la totalitat dels homes. Però aquesta dimensió s'ha de complementar mostrant els perills de posar massa l'èmfasi en el demà: a Hugo només l'interessen els homes del demà, val a dir, homes que ara són irreals. Mercès a la lectura de l'itinerari dramàtic d'aquest personatge, estem en condicions d'acotar bé els límits de les seves bones intencions. El seu lliurament desinteressat als homes del futur corre el perill d'oblidar, simplement, els homes. La seva bona intenció es pot denunciar també com a mala fe, un sistema com qualsevol altre per no abordar els deures del present. Nogensmenys, si haguéssim comptat amb més temps podríem haver deixat parlar més a Hugo, que s'expressés i defengués la necessitat d'idees pures en el joc de la política. Ara, però, urgia destacar que si no hi ha homes reals del present, en primer lloc, com a subjectes de les accions, i sobre tot, com a dipositaris de les accions, no es pot parlar en absolut de cap bé ni de cap ètica.

L'ètica no tracta sobre la producció de bens absoluts, és a dir, actituds o accions o valors bons que no estiguin barrejats amb egoismes, interessos o vicis. En aquest cas Hoederer produeix alguna cosa bona amb el seu pacte amb Karski i amb el Príncep Paul: salvarà mil× lers de vides; quan acabi la guerra aconseguirà més poder i podrà lluitar més per una societat més igualitària; evitarà que un país estranger, la URSS, s'imposi brutalment sobre el seu. Però tot això es barreja amb la traïció a tants companys que han mort en combats contra homes del bàndols contraris, bàndols amb els que ara es vol pactar; es barreja, diguem-ho també, amb l'ambició de Hoederer per tenir poder i governar. Perseguir allò bo significa tractar d'aconseguir-ho tot comptant amb els homes que hi ha i per als homes que hi ha, no amb i per a homes ideals. Hugo, en canvi, vol homes ideals: atès que Hoederer es desvia de la línia marcada, se l'ha d'esborrar i fora; puix que els partits rivals no veuen el món igual, no s'ha de tenir cap relació amb ells; ja que el Partit no pot aconseguir el poder ara, és millor esperar fins haver creat una majoria de convençuts. La idealitat troba camins per a perpetuar-se sense tocar massa les coses.

L'ètica de la puresa d'Hugo s'entrelliga, per tant, a una estratègia política d'exclusió: es nega, es rebutja, es dóna l'esquena a tot allà que és imperfecte. S'exclou així tota acció possible o només hi ha lloc per una acció grandiloqüent respecte a la imperfecció: cal matar el traïdor. Hoederer admetria en canvi que el bé es produeix en el món junt amb pessics de mal (tot emprant aquests termes simplistes que fan del bé i del mal coses substantivades); admetria també que el bé cal que superi el mal. En el cas que veiem salvar vides humanes és millor que decebre uns quants.

En ordre a contemplar la producció de bé absolut hauríem de deixar el món dels homes i hauríem d'adoptar un punt de vista còsmic. Caldria que ens féssim càrrec de tot el que passa com si fos l'obra de Déu i nosaltres veiéssim des de l'esguard diví. O com si poguéssim veure des de la totalitat de la natura: cada acte, per minúscul que fos i per imperfecte que semblés, en ésser captat com a pura necessitat natural, tindria la seva posició ajustada en el conjunt del tot. Però, ¿té a veure tot això amb la nostra experiència humana? ¿No és la nostra experiència la de la queixa per tot allò que s'esdevé en contra dels nostres desigs? ¿No hi ha una vivència dramàtica i dolorosa davant de les guerres, les tortures, els assassinats, les violacions, les agressions, els robatoris? En suma, ¿La nostra experiència de persones no es la de clamar constantment contra la injustícia?

Em sembla que avui m'he perdut. Tot això del no-sé-què còsmic m'ha deixat aclaparada. M'ha semblat entendre que la nostra experiència és la de la queixa. Home, no sempre. A vegades prou que ens ho passem bé, no siguis malastruc, carai!
- Però no sempre cridem contra la injustícia.
- No sempre?
- No. A vegades t'ho passes bé.
- Quan hi ha injustícia?
- No, quan hi ha injustícia, no. Jo, almenys, no.
- Això és el que vull dir. ¿L'experiència humana no és la de clamar contra la injustícia quan la hi ha?
- Però de totes maneres, hi ha gent que no clama. A vegades un es calla.
- Molt comunament no diem res, ben cert. Però, et quedes igual?
- Et sap greu però no fas res.
- Però et sap greu?
- Moltes vegades, sí.
- Aquest és el clam que vull dir.
- Això és un clam?
- No és massa fort, tens raó, però expressa la nostra condició moral.
- Ah, i tot allò que deies del còsmic i daixonses, em sembla que no ho he entès del tot.
- Dic que potser un podria no lamentar-se per les injustícies si pogués veure les coses com Déu i veure per què són necessàries.
- Necessàries?
- El posaré un exemple exagerat: potser els nazis van ser necessaris per la construcció d'una pau europea durant la segona meitat del segle XX. O a vegades es diu que gràcies a la bomba atòmica d'Hiroshima es va aturar la segona guerra mundial al Pacífic i que hagués estat pitjor no fer-ho.
        Ara m'he quedat garratibada. El profe, després de tot, no em semblava mala persona, però n'ha fet un gra massa beneint aquests criminals!
- ... Ara, com no ho sé, com tot això no pot ser més que una especulació històrica feta per qui no veu més que el que ja ha passat i no pas el futur ni el conjunt de la natura, em sembla més prudent criticar els crims nazis i fer els possibles perquè no tornin a passar.
- mmmh...
- Què passa més, Sílvia?
- Es que no veig clar què té a veure això amb els personatges.
- Eh... No, ens hem allunyat. Deixa-m'ho pensar. La cosa venia de que Hoederer era el de les mans tacades, no?
- Sí.
- I jo us deia, tot seguint la idea, que calia comptar amb els homes reals. I d'aquí he anat a que el contrari del bé tacat tipus "Hoederer" és un bé absolut que no és d'aquest món. I que, potser, per veure el bé absolut cal ser com Déu i mirar la totalitat...
- Ah, ja...
        Em quedo amb el rum-rum d'esbrinar si a Déu li semblen bé els crims nazis.

La relació entre ambdós personatges és clarament desigual i tot sembla disposat per donar la raó a Hoederer. Aquest educa Hugo i ho fa amb paraules crues i severes però també hi posa un mirament que no passa desapercebut a Hugo. A contracor però sensible a la cura que es prenen per ell, deixa que les idees del gran traspuïn dins la seva ànima. Fa l'efecte que si Sartre hagués volgut que les idees d'Hugo poguessin arribar a constituir una ferma oposició enfront de Hoederer, les hauria d'haver dotat d'una defensa més a l'alçada del seu interlocutor. No ho ha fet i creiem que l'autor no ha volgut recolzar Hugo. Malgrat tot, a classe sí que podríem dimensionar més la postura d'aquest Hugo si tinguéssim més temps. De moment, hem triat ja qui té raó i qui va sense ella.