El quadre primer acaba amb unes paraules en les què hi havíem posat massa esperances. Hugo es disposa a relatar a Olga els fets de l'execució de Hoederer. Es preludia amb una reflexió sobre el conjunt de la narració: En quant a dir el que significa, és un altre assumpte. És una història idiota, com totes les històries. Si te la mires de lluny, més o menys s'aguanta; però si t'acostes, tot fot el camp. Un acte va massa de pressa. Surt de tu bruscament i no saps pas si és perquè l'has volgut o perquè no l'has pogut contenir (...) D'altra banda, es que n'hi ha un [de començament]? Es pot començar la història al març del 43, quan Louis em va convocar. O bé un any abans (...) En fi. Suposem que tot ha començat al març de 1943 (33-34). La qüestió sobre el passatge era tal vegada massa ambiciosa. Es demanava que detectin aquí l'oposició de conceptes entre l'acte i el seu significat i que tractin d'explicar què és cadascuna d'aquestes coses; també, que detectin l'oposició entre "mirar les coses de lluny" i "mirar-les de prop".

El dia que toca llegir les respostes m'enduc una decepció. M'ho podia imaginar amb aquestes preguntetes tan abstractes. Però sento que no puc deixar esmunyir-se aquests temes només perquè sigui difícil introduir-los. Jutgeu al final, si us plau. Faig un sermó "fundacional", dels que redefineixen la manera de treballar. No esperava coses molt enginyoses, tan sols esperava unes ratlles. Normalment el que empipa és que la majoria no ha fet res i els pretextos són, s'ho saben molt bé, que no entenen la pregunta i que què vols fer-li. Ni al dictar-les ni després, en setmana i mitja de termini, ningú no ha preguntat res. Això s'esdevé tossudament amb cada nou grup. Sota la capa del sol no succeeix res de nou i sembla que certes seqüències hagin d'esdevenir pel seu ordre obstinat: una jornada de sequera, una borrasca -potser quatre trons- i després la fresca benedicció en els camps. Ja pots voler torçar aquest ordre del qual n'has fet l'experiència mil vegades: arriba un dia, sense cap circumstància especial pel mig, que et diuen que no han escrit gens. Abans t'has esgargamellat tot dient que en qualsevol cas s'enrotllin; que no s'hi val no tenir res a dir; que no es tracta de portar genialitats; que les parides ja valen, que ja es farà per aprofitar-les; que no venen les idees i després un les escriu sinó que tot escrivint ja et vindran les idees; que si no s'entén la pregunta un pot escriure la llista de les dificultats d'interpretació de la pregunta. En fi, consumes l'apol× logètica número mil i escaig en pro del treball i la tenacitat. Però, ca!, només la natura és tenaç. En fi, no us cregueu res: seguim buscant la manera de fer ploure amb regularitat. Davant del buit llegim de bell nou la pàgina esdevinguda tabú; repassem públicament les preguntes; deixem la resta de l'hora per a fer el treball que no s'ha fet. El món emmudeix per a germinar.

L'Enric m'havia dit que calia anar amb compte amb aquest profe, que li donaven rampellades. Els primers dies, el crèdit anterior, estava una mica esporuguida però després se'm va anar passant. De fet, rèiem força a classe amb les parides que diu a vegades i també he parlat amb ell alguna vegada en el passadís i normalment t'escolta amb atenció. Bé, la Glòria és un xic tòtil× la i s'ha espantat i tot. A mi no és ben bé que aquest silenci m'espanti ni m'espero cap amenaça però és que ja em sap greu no haver fet la feina. Oh, que bé hagués quedat ara! Però és que avui ni la Marina no ho ha fet. Jo ni m'ho vaig mirar i després em vaig oblidar del tot. Portàvem alguns dies sense deures i la última vegada no els va demanar i penses, bah, ja m'inventaré alguna cosa a classe. Les preguntes no les entenc massa, com sempre, no sé on vol anar a petar, però tu busques quatre frases que tinguin una mica a veure i ja saps que ell t'acaba fent dir la idea que li sembla. Ara es torna a adreçar a la Glòria. Ella s'ha posat blanca com el iougurt.
- Escolta, per a tu, contestar la pregunta vuit era tan important com per a mi? -Ai, ai, ai. De què va això, ara?. La noia al× lucina cogombres.
- Com?
- No, no, estigues tranquil·la, no passa res. Heu fet la feina a classe, O.K.; el proper dia la veiem i santes pasqües. Només vull intentar a veure si puc il× lustrar el text de Sartre. La pregunta vuit estava sense contestar, oi?
- Sí. O sigui, no. No l'havia fet.
- Val. Aquest acte, vull dir, podem entendre que l'acte és aquí no contestar la pregunta vuit. Bé doncs, aquest acte, tenia el mateix significat per a tu que per a mi?
- No sé.
- Ja haveu vist que per a mi era enutjós no trobar fet aquest treball. Què volia dir aquest acte per a mi? Ja us he dit que per a mi anava lligat al treball, al sentit de la responsabilitat, a la teva responsabilitat com a estudiant, etcètera. El petit acte estava força ple de significat, ple de coses elevades, lligades a la moral i coses així, no?
- ...Sí -la Glòria no sap cap on mirar. Busca ajuda als companys però tots baixem la mirada concentrats en la llibreta. El profe no sembla molest però trobo que en fa un gra massa. No m'agrada que li doni tantes voltes. Em sento molesta. I si vol explicar-nos alguna cosa del llibre que busqui un altre exemple i deixi en pau a aquesta infeliç.
- Potser per a tu volia dir simplement "no entenc la pregunta" i punt; a un altre cosa, no val la pena perdre temps amb una frase que no s'entén; no em serveix per res útil en la meva vida malgastar el meu temps lliure. O sigui que hauríem donat dos significats ben diferents al mateix acte. Els actes en si mateixos no diuen res però els hi fem dir coses.
- Però profe jo si em prenc interès pel treball.
- Però si no t'estic amonestant, Glòria. La pregunta ja veus que no la havia fet la majoria. Només vull posar un exemple de com el mateix acte pot significar dues coses distintes.
- Però és que no estic d'acord en què jo no em prengui amb interès el treball.
        Riiiing... Epa, sona el timbre! Vinga nois, deixeu-ho córrer per avui que ja n'estem tips! A mi em sembla que sí que hi havia encara una engruna d'amonestació a la Glòria. Em sembla que li ha tocat el rebre per tots. Mira com els Josep i els David s'han fet fonedissos avui! Es cert que al final he entès això de l'acte i els significats. A vegades discuteixes per coses que algú ha dit i a tu et sembla que no tenen importància i l'altre vinga donar-se-la. Però de totes maneres podia haver buscat un altre exemple que ens deixés en pau, no sé com dir, no tant a sobre.