Cap. 2. Joves i grans
(Un trimestre treballant Les mans brutes)

1. Historietes ètiques sobre l'ajut.

Que per què m'he tornat a apuntar? Bé, el profe li va canviar el títol al crèdit, ho van arreglar amb el cap d'estudis per si hi havia gent que volia seguir treballant això i va oferir la possibilitat de llegir una altra obra de Sartre al següent trimestre. ¡Ei, no us penseu que es tracta de que m'agradi molt o de que m'hagi convençut de sobte! Em va posar un notable a la fi però aquestes coses no se me'n donen un clau a mi. El que passa és que segueixen agradant-me menys els altres crèdits. Ah, i també una mica per fer-li companyia a la Marina que sembla que ha quedat amb el coco més menjat i s'ha encaparrat en repetir. Bé, he de reconèixer també que va haver un dia que em va agradar prou. El profe ens havia proposat estudiar una escena on Lizzie diu que voldria penjar uns quadres a la paret. Al principi no entenia, com sempre, per què el profe s'entestava en donar-li voltes a tres o quatre frases. Lizzie volia penjar un quadre d'una noia amb un canti vermell: se li havia caigut al terra i s'havia trencat. El profe ens preguntava per què li agradava tant a Lizzie aquesta imatge. "I jo què sé", pensava jo. "Això no es pot saber i no té cap interès". Però ell insistia. Al final, no sé com s'ho va fer, va acabar dient que Lizzie volia ser mare, que el text ho donava a entendre moltes vegades i que el canti trencat representava el seu ventre espatllat per la seva feina. Molts de la classe van protestar perquè el profe al× lucinava. Ell va admetre que només era una possible interpretació i que en qualsevol cas Lizzie deia en el text que volia penjar aquell quadre. I ho vam deixar així. Però a mi em va agradar aquella pensada i a vegades li dono voltes. No sé perquè.

El segon trimestre és molt més interessant. Amb el nou grup ens proposem de treballar Les mans brutes de Sartre. A la sessió segona el llibre no ha arribat encara a la llibreria. Es cosa d'aprofitar el temps. Els demano que inventin una situació ètica, quelcom que demani una decisió ètica. No s'explicarà què sigui "ètica" i apostem per partir del que ja els hi soni per endavant abans que per entrar en definicions. Ningú maneja bé les definicions. Insistim més aviat que sigui una petita història que no té perquè ser real, una petita pel× lícula. Escriuen. Al cap d'una estona ja hi ha collita.

El profe demana voluntaris per llegir. En aquesta classe hi ha més nois que l'altre trimestre. El David aixeca la mà. Està bo aquest tio. I m'han dit que treu bones notes. Però no sembla tan llefiscós com el Sebas. Apa, que el tio va decidit i amb desimboltura. ¡Quina enveja!
- Tu ets el...?
- David.
- Vinga, David.
- Són tres homes en una habitació que han d'enterrar un cadàver. El primer proposa sortir al carrer a fer-ho; el segon diu alguna cosa confusa. El tercer calla.
    Ens quedem tots astorats.
- Ja està?
- Sí.
- Això em sona a una pel× lícula de Hitchcock, "La soga", no l'has vist pas?
- No.
    Es veu que el profe ha quedat decebut. Potser no era tan llest aquest David. Quina història més poca-solta, no?

Em visita un prejudici i s'instal× la a casa: no haurà parlat l'alumne que s'ho té cregut i es creu autoritzat a épater amb una història truculenta?. O potser passa una d'aquelles coses tan típiques de l'aula que van sobre la pròpia classe: el nano expressa només les possibles decisions al respecte del mort, verbigràcia, el mort de la pregunta: se la treu del mig, diu alguna cosa incomprensible o calla. Tot això no té la major trascendència. El timbre sona com el gong salvador i tots quedem alliberats de resoldre aquest galimatias.

Al dia següent, tothom tranquil, li dic que potser va ser culpa meva per demanar metafòricament que "contessin una pel× lícula". "T'ho has pres seriosament i has contat una cosa pel× liculera; aquí no hi trobo conflicte moral; quin seria? Més aviat sembla un problema tècnic: com enterrar el cadàver?". Alguns companys seus venen en la meva ajuda: "és veritat, que no hi ha conflicte, que no t'enteres"; aprofiten per riure-se'n obertament del culebrón que ha muntat David a propòsit de la demanda de pel× lícula. Però aquest encaixa molt noblement la crítica. La història del cadàver desapareixerà de la llibreta que em lliurarà al final (malgrat que insisteixo que no treguin res).

El profe torna a preguntar. Aquesta vegada es presenta un tal Jordi. Ja fa anys que el veig per l'Insti i el profe em penso que ja el coneixia. Deuria repetir algun curs. La seva història mola molt més.
- "Un amic meu em diu que vol pegar un tercer perquè està fart d'ell. Però em demana que, si us plau, no digui res. Jo el vull ajudar i voldria evitar que es barallin, però no puc avisar l'altre perquè m'ha demanat que calli. No sé què fer".
    Ah, això està molt millor que allò del cadàver. Li haurà passat al Jordi realment això? Ell no és de Bifurca però per la zona de la Valentine també hi ha xavals que van muntant trifulgues pel carrer. En conec dos o tres. El Jordi sembla bon nano però segur que algun cop li ha vingut un col× legui a que s'apunti al sarau. Segur. ¡Mira que els hi agrada als tios esbatussar-se!. Jo ho tinc clar: a mi em ve un amic així en aquest pla i li dic que per repartir llenya no compti amb mi.

En el pla més urgent cal precisar el conflicte. Es clar que hi ha un valor de la no-violència expressat en el voler evitar la baralla; hi ha també un valor de l'amistat present en la fidelitat a la promesa de silenci. Però a partir d'aquí s'obre un mar de dubtes: unes són indecidibles perquè afecten la informació de partida i exigirien que Jordi inventés més dades o bé que féssim suposicions; altres coses fosques estan ja contingudes a les dades del problema i cal només desenvolupar-les.

Després d'algunes intervencions aixeca la mà Josep. Es un alumne clar, vehement i de verb contundent. Desbloqueja el conflicte de Jordi amb una breu pulverització d'oli lubricant: "Ningú t'ha demanat que et fiquis allà; l'amic t'ha dit que no diguis res." Enfront d'una ètica de l'assistència al disminuït -un "disminuït" que, per cert, ve a repartir bufetades- Josep denuncia en aquesta frase la confusió de l'assistent que es creu cridat a ajudar. Ajudar el proïsme és un d'aquests tòpics que el alumne ja ha après a identificar com allò ètic. El resultat al qual ens condueix aquest camí sembla obvi. Sobre les dades del conte, el personatge conflictuat (al que anomenarem Jordi com al seu autor per posar-li un nom ràpid) s'embarca en aquest conflicte que assumeix com a propi perquè vol. L'aparent laceració anímica que pateix per no saber què fer es complementa amb la constatació de què també ha volgut ficar-se allà. ¿Sona estrany arribar fins l'afirmació "li agrada això"? En fi, ¿va venir l'amic cerca-raons a demanar ajuda? Tal vegada manquin dades.

Aquest Josep és altiu i un cregut. M'ha dit la Marina que fa natació i competeix. No, si està catxes quantitat. Vaja parella de tiarrons el David i el Josep. I aquest, com parla amb tanta convicció, té tots els bitllets per a que el profe es quedi encantat amb ell. Però, on va a parar? Tampoc n'hi ha per tant. ¡Ara resulta que el Josep és un geni perquè denuncia no sé quin error!. El Vicenç intervé a sac.
- Hi ha amics que tu ja els coneixes i ja saps què et volen dir. L'amic del Jordi pot ser ve a demanar-li ajuda però sense demanar-ho.
- O sigui -contesta el profe- que s'absté de demanar quan ve a demanar. -molts salten aquí.
- Però tu què saps?
- Sí, pot ser. Hi ha gent que no s'atreveix, que li fa vergonya.
- Vergonya o orgull?
- Tal vegada és que vol que Jordi vagi amb ell per si l'altre també es presenta amb un altre amic se'n pugui encarregar d'ell si hi ha baralla. -Apa amb aquest, embolica que fa fort-.
- Però tu què saps, tio?
- Però profe, el relat de Jordi no diu res sobre tot això. El José Antonio al× lucina.
- Tu sí que al× lucines. Si et ve un amic a contar-te això, alguna cosa et voldrà demanar, no?
    El profe posa ordre. Diu que tot plegat és divertit però tothom se n'adona, si hi pensem, que tot són especulacions i que de fet no sabem res. Diu no sé què dels fets i de les hipòtesis. Bé, coses seves de filosofia: fa el carrau sempre que pot.
- Sembla un fet que l'amic no ha anat a veure'l per demanar-li res explícitament. Oi, Jordi?
- Exacte.
- Aleshores podem fer dues coses. Demanar-li al Jordi que ens conti més coses o conformar-nos amb les que tenim. Com el Jordi posem que s'ho ha inventat, ara podria inventar més, però avui el deixarem en pau. Pensarem només sobre el que tenim. Et sembla bé, Jordi?
- Val.
- Hem de pensar el conflicte. Ens crida l'atenció precisament aquesta abstinència d'una demanda concreta a Jordi: l'amic cerca-raons va a buscar Jordi però no el vol per res. No sembla contradictori?
- Però profe, li ha vingut a demanar que es calli.
- Exacte. Li ha vingut a demanar que es calli. Home, no et sembla estrany?. Si l'únic que l'interessa és el seu silenci, que no vingui i ja no caldrà ni que li demani.
- ...
- O sigui que podem pensar que ve per alguna cosa més.
- Sí, potser sí.
- O sigui vol alguna cosa.
- No ho sé.
- Potser seria un amic boig, amb una protesta boja: "ajuda'm i no m'ajudis".
- Però -salta el Vicenç tornant a la seva opinió- és el que jo deia, profe. Vol que l'ajudin però sense que ningú ho sàpiga.
- Jo crec que no és l'única possibilitat, Vicenç. No tenim per què suposar que l'amic és d'aquests que venen amb tants embuts.
- Clar -ara torna a saltar el Josep- és el que jo deia. No ha vingut a demanar cap ajut de res i el Jordi s'entossudeix en donar-li no sé quin ajut que l'altre no ha demanat. S'ha muntat una pel× licula ell sol.
- Tampoc, Josep. Jo crec que aquí el Jordi té una decisió ètica que prendre.
- ¿Que té una decisió ètica? Si hem quedat que l'altre no ha vingut a demanar ajuda no veig pas quina decisió.
    Oh, m'encanta la situació. Gallet ho és una estona llarga però aquest debat amb el profe té la seva gràcia. Tots estem molt concentrats en l'embolic. Es fa un silenci. Després, el profe hi torna.
- Pregunto: a què ha vingut l'amic segons el que ens ha contat Jordi. Quan veiem això veurem també quina és la decisió que ha de prendre Jordi. ¿Què us sembla?
    Es torna a fer un silenci. A mi em sembla que tots aquests tios s'enreden un munt. El profe ens va mirant a tots, un per un. Ningú gosa dir res. Tanmateix, alguna cosa se'm deu de notar a la cara perquè em pregunta. O bé, sembla que hi hagi certes coses que em pregunta a mi des del dia del canti vermell.
- A veure, a tu què et sembla Sílvia? -als altres no els hi diu "a tu que et sembla". A mi em tracta especial, n'estic segura.
- A mi em sembla que només ha vingut per a que ho sàpiga.
    ¿Us voleu creure que a aquesta idea meva li va començar a treure coses? I vinga amb la meva frase. I cada volta em mirava.
- Sí, senyor; sí, senyor! Hi estic molt d'acord! Només ha vingut per a que ho sàpiga. Fixeu-vos bé: "només ha vingut per a que ho sàpiga". Pareu atenció, alerta: "per a que ho sàpiga".
    A partir d'aquí l'home s'emociona i tota la classe mirant-me i jo sentint-me una mica cohibida, afalagada però sense creure que allò pogués ser tan interessant.
- "Per a que ho sàpiga". Pot ésser això? L'amic cerca-raons només li conta a Jordi per a que ho sàpiga?. Això és demanar ajut o no?
- No
- Sí
- Segons què s'entengui per ajut, profe.
- Clar, segons què s'entengui. Es clar que no és un ajut tècnic per resoldre els problemes reals de l'amic com potser especulava el Vicenç. Però quedeu-vos amb el fet que va a buscar al Jordi i s'adreça a ell i li conta el seu problema. ¿Es que davant d'això no hi ha una decisió ètica que prendre?
- Bé, com no sigui escoltar-lo -accepta finalment Josep.
- Escoltar-lo, sí. Et sembla poc?
    Josep no vol donar el braç massa a tòrcer. Fa una ganyota de resignació. El profe es fica a filosofar una mica atropelladament.
- Escoltar l'altre. Vet aquí una mena de misteri humà: l'home demana a l'home que l'escolti i moltes vegades no demana res més o, si més no, demana això sobre tot. Per què podem voler sobre tot això? Realment és una decisió ètica escoltar altri? Amb això vull dir: Com ens ho muntem per a no escoltar? ¿Realment escolta Jordi quan pretén aconsellar o intervenir o fer de mitjancer en la discussió? Au, us deixo un temps perquè feu un resum del que us sembli important a la llibreta.
    No sé ni per on començar. Si no s'hagués d'escriure, aquesta classe estaria molt millor. A mi m'agrada ajudar els meus amics. El profe, què està dient? ¿Que si et ve per exemple la Marina i t'explica una història que li ha passat amb els seus pares o amb un noi, tu no l'has d'aconsellar perquè això es com si no l'escoltessis? Aquí hi ha molta gent que li ha donat la raó al profe, que quan et venen i et conten i tu ràpid et poses a donar-li consells és que estàs passant d'ell. Jo li he dit que l'amic només venia a explicar-li perquè sàpiga què li passa, però no se m'havia acudit què havia de contestar el Jordi o què havia de fer. Una mica de raó ja té, no? Tu li expliques a una amiga què t'ha passat el cap de setmana i ella ràpid et diu que hauries d'haver fet això o l'altre i et fa ràbia.

¿No sembla a vegades que l'assistent social (infermer, conseller, interventor, mitjancer, ajudant) necessiti més assistir a l'assistit que el que el propi assistit necessita que l'assisteixin? Normalment ambdues necessitats troben acomodament mutu en la societat perquè mútuament s'acoblen. Però no sempre el feble demana ajut al fort. Gadamer, un filòsof del nostre temps, ha vist en la dialèctica de l'assistència social una forma de domini de l'altre. Si una certa formació cívica ja ens ha posat en guàrdia contra els salva-pàtries, per què, en general, no estem alerta contra els assistents espontanis? Per què salvar i ajudar l'altre té tan bona premsa? Pesen dos mil× lenis de cristianisme salvador. Però és possible no ser gens entès ¿Per ventura no és cert que més aviat la gent tendeix a ser insolidària i individualista? ¿Es això el que ensenyo als meus alumnes, a no ajudar als altres, a sospitar de les seves bones intencions? No, no, podem restar tranquils. En el context de la classe tot queda millor acotat: sens dubte ajudar l'altre és una d'aquelles coses que ens fan humans, és un valor moral que avui acostuma a quedar recollit com a solidaritat. Dit això ens queda el fil penjat de pensar si l'esbombada insolidaritat del nostre present i la necessitat d'assistir no són com dues cares complementàries d'una manca de contacte real amb l'altre.

CAP. 1
Agraïments
1
2
3
4
5
6
CAP. 2
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
CAP. 3
1
2
3
4
5
6
7
8
9
CAP. 4
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Epíleg