El desconcert silenciós és un bon amic: és l'aporia socràtica, la dificultat que atura el pas i t'entorpeix. Perquè l'aporia, la interrupció, sacseja i crida a la reflexió.

Som a classe amb el llibre nou. El paio que arriba i que diu molt seriós, "anem a començar a llegir pel principi". Ja ens veus a tots els que dúiem llibre obrint la pàgina pel primer quadre. El profe, "vacilon", quedant-se amb nosaltres, que diu: "no, no, més al principi". La gent que comença a mirar al del costat. La Marina que passa la pàgina de davant i em mira a mi. L'enterat del Manuel que tanca el llibre, que se'l noti bé, i que fa una cara de satisfacció d'orella a orella. El profe que li fa que sí amb el cap. Total: es veu que volia llegir la portada. ¿I no ho podia dir en comptes de fer el fatxenda? Llegim el títol: La puta respectuosa. Que què hi veiem aquí? Jo no entenc res. Però què vol dir? Ja ens veus a tots una estona en blanc. Mira, ja està: El pilota del Sebas aixecant la mà. Diu: "No sé, però és una mica graciós això d'una puta respectuosa". I això era tot? Ja se la guanyat amb aquesta gran pensada. Mira quina cara de babau que fa el profe! Au, vinga!

Hi ha una certa antítesi en aquest títol. Una puta és una dona que viu d'un ofici de mala fama, miserable; que sigui respectuosa sembla una qualitat que, per bé que no és contradictòria, xoca per a una persona així. A més, en els termes que designen aquestes coses passa quelcom de semblat: "puta" és un terme tabú, impronunciable en medis fins; de fet, en la publicació original no gosaren escriure-la i es va quedar en La p... respectueuse; en canvi, "respectuosa" és avui gairebé cursi. El conjunt és un xic extravagant, no?

Per motiu d'aquest títol, aquest és un llibre que molts pares se senten cridats a revisar el primer dia, abans de caure en l'oblit de la roda escolar que gira sola i, dissortadament, sols produeix algun xerric el dia de les notes. En qualsevol cas, l'extravagància de la que sóc còmplice aquest trimestre només serveix per a cridar l'atenció i ja està bé que sigui així. Deu passar desapercebuda entre l'al× luvió de reclams publicitaris al capdavall del dia. Tenim que la crida d'atenció està en el títol, tot juntant dos termes que s'acoblen malament i juntant dos conceptes que sonen forçats.

Però aquesta de Sartre no és pas una història sensacionalista, a l'estil dels reality shows, pressumptament commovedors. Tampoc és una història a l'ús de la nostra moral de la innocència en què, per exemple, las putes foren bones, els heroinòmans foren pobres víctimes o els assassins gent a la qual salvar. Pensar els valors no és simplement capgirar el guant de mode mecànic. Remotament, la prostituta de Sartre, tot i sent el personatge més humà i valuós de la peça, també és culpable de deixar-se seduir per una promesa d'amor de mare o de l'amor de Fred i vendre així la veritat. L'obra és dura però allò dur no ho és per sensacionalista, per lacrimògen, o per "sentimental" en aquest us lleig del terme. El més dur no és veure que els innocents paguen injustament. Aquest slogan, tot i sent vertader, no sembla dur-nos a res si no va acompanyat d'una autèntica exhortació a canviar les coses; aquest missatge és tan suat i tan convertit en espectacle televisiu quotidià que el sentim inútil o resignat. En una època de pocs moviments col× lectius, o bé un hom es compromet de debò amb actes, o be fas una ètica de l'interior de la persona. Aquesta segona és una opció que es critica tòpicament però permet fer un treball ferm, a la seva manera també compromès, i més sòlid que descriure misèries a l'estil dels reality shows. Des d'ella proposem, en comptes de contemplar les malaurances de l'innocent bastonejat, que constatem què difícil que n'és d'ésser innocent. Això és la duresa que ens ensenya Sartre.

L'ètica educa sobre tot en els valors, ben cert. Però adoctrinar en valors és un xic matusser i esmaperdut; fóra talment com recomanar els cadells que endrapen la presa que ho facin amb els coberts i ordenadament. "Per a què, si l'important és menjar?" diu el més eixorivit amb la boca plena. L'educació cívica, a model de la cartilla d'urbanitat, és una mica ornat per a marcar diferències si hom ha assolit un cert estatus social. Es dirà que no és pas aquesta la funció, que les cartilles són ben periclitades. Que ens urgeix, com l'aire que respirem, una autèntica educació en valors capaç de sostenir una societat democràtica. En aquest sentit, els aparells socials capaços d'adoctrinar sempre estan en marxa i fan el que poden. Els nois no han deixat de rebre educació en valors: el seu ajuntament promou manifestacions per a que l'Estat enviï ajuda humanitària al Zaire (som a finals de 1996); la televisió li diu sense parar que cal ser tolerant amb els diferents, solidari amb els marginats i ecologista amb el medi ambient. Però, confusament, en el intermedi comercial també promou una altra faceta pedagògica en forma de consum exasperat, competivitat i ambició. ¿Es demanaria a l'escola que almenys ella sigui pura amb els valors? Tot ciutadà sap perfectament ja què és bo, què és dolent i en quin context una cosa és l'un o l'altre. A la manera dels personatges d'Orwell que havien d'aprendre el doble-pensar i oblidar-se de la contradicció, els nostres alumnes (nosaltres, ciutadans) sabem què cal contestar sobre què es deu de fer al respecte d'això o de l'altre en cas que algun incaut ens ho sol× liciti. I tot i que se sàpiga què cal contestar, se sap també què és el que es vol. Diem el que volem amb els nostres gestos, les nostres accions, els nostres desigs més immediats. No sempre coincideix amb el que diem de vi verbis. Hi ha valors que es diuen i valors que es viuen sense dir-se. Un mer adoctrinament potser condueix solament a una inflació de bones paraules però no pas a canvis. El cadell que menja ja veu que podria seguir menjant amb coberts però lluca que tot plegat és una qüestió de formes on, al capdavall, es menja. A vegades no es pot fer altre cosa que adoctrinar masses, però a classe es pot aspirar a fer alguna cosa millor.

Quan l'alumne pensa en ètica pensa en temes arxisabuts lligats als valors segons usatges cronificats. Pensa que es parlarà de, verbigràcia: racisme (primer en el rànking), violència, ecologia, drogues, sexualitat, joventut, delinqüència, abortament, religió, etc. I no solament els alumnes. En els últims temps les autoritats han rumiat que fins i tot caldria que es parlés aquí de seguretat viària, prevenció contra la SIDA, promoció de l'esport o coses així. Tot plegat és molt respectable però no tenim res a pelar si hem d'adoctrinar i entrar en competència amb la televisió. Ella ho fa millor. Els media tematitzen allò sobre el qual s'ha de parlar i exclusivitzen els seus temes; diuen on s'ha d'opinar, sobre què cal estar informat. ¡Si a classe poguéssim, per bé que fos una mica, entendre què ens passa o per què ens calen valors! Per això cal plantar cara no sols als llocs comuns del que s'ha de respondre, sinó sobre tot, als llocs del que s'hagi de preguntar. Fer pensar és sobre tot desplaçar les preguntes.

Doncs si hem d'estar tot el curs així, no acabarem ni l'any que ve. Falten vint minuts per acabar i el tio aquí entestat en treure suc de les pedres del títol. No n'hi ha per tant: què passa? Una puta respectuosa? Bé, i què?. ¿Que és que no hi poden haver prostitutes que siguin amables? A mi el que em sembla és que és un masclista, bé i el Sebas també, i tots els tios. Per això li donen tantes voltes. Però jo no penso aixecar la mà per dir-ho. A mi no m'agrada pilotejar els professors. Ja s'ho faran. Però què diu ara? Que obrim la primera pàgina. No, no: ell vol dir la que hi ha abans de començar l'acció. Es la llista dels personatges. Que què hi veiem aquí? Torna-hi. Què vols que hi veiem?: Lizzie, el negre, Fred, John, James, el senador, primer home, segon home. Es una llista només. Que busquem de nou....... Ai, espera, em sembla que ja ho he trobat. No sé si aixecar la mà...... Però és que ningú ho veu? O és que ningú gosa aixecar la mà en aquesta classe? Bé, ho provo:

- Si? Com et dius?
- Jo? Sílvia.
- Bé, Sílvia, i què hi veus aquí?
- Que tot just hi ha una dona i tota la resta són homes.
- Ahà! Bé, això té el seu interès, sí, no se m'havia acudit, és veritat. Però, bé, jo ara volia anar per una altra banda, potser més abstracta. Hi veieu alguna cosa més?
- ............
"Més abstracta"! No et fum? Bah! Segur que si això ho hagués dit el Sebas li hagués semblat una idea estupenda. Però ja no torno a aixecar la mà més.

A part d'aquests personatges complementaris (primer i segon home) observem que dos personatges no tenen nom. Tornem a mirar la llista: en efecte, el negre i el senador són denominats amb noms comuns. De fet, ja la dona en el títol, l'única dona com ens ha fet notar la Sílvia, era un nom comú -potser més justificadament -. Però anem als dos de la llista. Per què no tenen nom propi?.

Sí, ara arregla-ho. En fi, això del negre em sembla ben fàcil, no? La gent aquesta segur que només es queda amb el color de la pell. Ho sigui, són racistes. Mira, aquell ho va a dir.
- Com et dius?
- Antonio.
- Val, Antonio. Què et sembla?
- Que això és perquè són racistes.
- I què vol dir que són racistes?
- O sigui que creuen que una raça és superior a l'altre.
- I per això li diuen negre?
- Bé, perquè és com si el menyspreessin, li diuen, el negre, el negre i ja està.
- Com si en dir-li "negre" li estiguessin retraient tota l'estona el color?.
- Això.
- Com si no poguessin veure altre cosa que el color?
- Clar.
- ¿I el personatge perd el nom propi perquè els altres no poden veure altra cosa que el color de la pell?
- Clar, perquè són racistes.
- Ja. I per què són racistes?
- Ah, jo què sé, profe!
- Sí, clar, no ho podem saber. ¿Però no et sembla que explicar el fet que la gent digui negre a un senyor perquè són racistes és una explicació que acaba on hauria de començar?.
- No ho sé.