¿Què diem quan diem un nom propi? Per exemple, quan diem "Pere Martínez" o "Albert Einstein". En un cert sentit, diem no res, evidentment: no caracteritzem res, tan sols assenyalem o ens referim al conjunt de la persona. Potser aquesta buidor de caracterització en el nom propi no sigui demeritòria. Que algú mereixi nom propi significa que és mereixedor de consideració i precisament el fet que el nom propi no digui res que caracteritzi al individu deixa al tal individu tota la seva riquesa sense tocar: el individu pot ser bo o dolent però en qualsevol cas està per descobrir i mereix la nostra atenció. Aquí seria demeritori fer passar una part de la persona per la persona tota. Quan els personatges anomenen negre al negre de l'obra en comptes d'anomenar-lo Stephen o Mike o com sigui, seleccionen una part de l'home i ho fan passar per l'home sencer. Més enllà de la selecció del color de la pell, potser en tota selecció que pretén copsar d'un cop la riquesa de les coses ja hi ha una actitud una mica "racista".

Jo ja m'he perdut. Si és el que paio s'embala. Em giro, miro a la Marina, i veig que fa la mateixa cara de no rascar bola. Miro a la resta de la gent, però allà està la cara de polla d'índia de la Sandra fent que sí molt intel× lectual. Ara, una molt fineta i primmirada que és de l'altra quart aixeca la mà.
- Si?
- Que m'he perdut, profe.
- Val. Com et dius?
- Míriam.
- Sí, potser he anat massa lluny, Míriam. Vejam. Podríem resumir la idea així: una actitud empobridora vers els altres és pretendre que els hem entès quan solament hem seleccionat una parcialitat, no?
- ...És que... què vol dir això de la parcialitat?
- Una part. Per exemple, quan d'aquest senyor només saps que és negre, saps alguna cosa realment d'aquest senyor?.

De tota manera tornem al racisme. ¿Seria Sartre racista per anomenar negre al seu personatge o solament vol destacar el racisme dels altres personatges? Tot això es veurà però Sartre anomena negre al seu personatge en les entrades del diàleg i no sols en boca dels altres personatges. Hem d'interpretar ací una d'aquelles traïcions de les paraules més que del discurs? Però, d'altra banda, per què hauria d'inventar un nom per a qui ha de jugar en l'obra com a "negre qualsevol"? El caràcter d'"absolutament qualsevol" que té a la peça es posa de manifest amb eixa denominació impersonal. El nom comú sembla justificat en l'autor.

La cosa s'embolica si volem fer una única explicació que abraci el segon cas: el senador. Aquí el nom comú dignifica, al menys en aparença. També se'ns presenta al personatge sota una parcialitat selectiva. El senador, tanmateix, no perd el cognom. Ens assabentarem que és un Clarke, el representant insigne d'una dinastia de colons que varen escombrar els indis, van fundar ciutats i s'expandiren per tota Amèrica. Però Clarke no és aquí el nom d'un senyor sinó el de tota una gloriosa nissaga. D'altra banda, ell mateix està interessat en què se'l conegui amb el nom comú de "senador". Per què? Tothom ho veu. Evidentment, vesteix molt, no cal donar-li gaires voltes: defineix tota una posició social de domini i de rang superior. En qualsevol cas, aquest home deixa de cantó el seu nom de pila (que no designa res i deixa a la persona indeterminada i oberta) i presenta de si mateix només l'aspecte senador o presenta de si la seva nissaga. Segurament també s'empobreix amb això: és un senyor que va de senador tot el dia i potser s'ha oblidat d'altres facetes. -"I tu, de què vas?"-. No calen respostes, tan sols retenir el tipus de qüestió que entenem tan bé: És que la gent som alguna cosa per una banda i "anem de" alguna altra per altra banda?.

Jo de què vaig? Jo no vaig de res, jo sóc jo mateixa. Això que li diguin a la Sandra que va d'enterada. O que li diguin a la Laura, aquella veïna meva que es posa caçadores negres amb imperdibles i que va de punki. Però jo vesteixo normal, no em disfresso, no sóc falsa.

El conflicte que es presenta dins l'obra als personatges no sols es planteja entre individus sinó entre sectors socials representats per aquests individus: una prostituta, un negre, un senador; és a dir, dos marginats i un poderós. Els individus tenen un nom propi que no diu res (Lizzie, Clarke), i un nom comú que selecciona l'aspecte més rellevant d'"allò que van". Tenim a Lizzie que va de puta sense voler-ho però les dificultats que va tenir a la seva vida passada l'han posat en aquest paper; a un senyor que va de negre perquè viu en una ciutat americana del Sud que només té ulls per al color de la pell; a Clarke que va de senador perquè exhibir aquesta posició el fa guanyar-se respectes i privilegis. Hem de veure a l'aula, al menys en el cas de Lizzie, que més enllà del que va (de puta) hi ha una persona amb nom propi que no es deixa resumir en una paraula. Deixem un temps per confeccionar a la llibreta un resum del que ha sortit a classe.

"A classe hem vist que hi ha dos personatges sense nom propi perquè..." Perquè ...què? Eren el negre i el senador o era també la puta? No. Eren el negre que va de negre i el senador que va de senador. L'un és pobre i l'altre és ric i van de les seves classes socials. Oh, quin embolicàs! A veure què ha escrit la Marina? "La gent va de coses falses que no són la seva personalitat de veritat..." Bé, sí, hi ha gent que va de "pija" o de punki, però jo sóc normal, no sé, com tothom. Bé, quan jugo a bàsquet m'agrada presumir una mica, però això és normal, ho fa tothom, no? Què carai, si la tia aquella s'atreveix a dir que no ho entén, jo també:
- Profe, però tothom presumeix d'alguna cosa i és normal.
- Val. Busca'm un exemple.
- No sé, qualsevol.
- Si?
- No sé, per exemple, algú que fa bé alguna cosa i li agrada que li diguin.
- Per exemple, ... ballar a la disco?
- Val.
- No, si no t'agrada l'exemple canvia'l.
- No, ja m'està bé.
- Doncs bé. Imaginem que tu balles molt bé a la disco. La qüestió és si se't posa bé que tot el dia et tractin de balladora o ballarina. En comptes de Sílvia ara et podríem dir "balladora", "ei, balladora, contesta la pregunta", "balladora, surt a la pissarra", etc. No, no, no rieu. Qualsevol cosa digna si la deixem en exclusiva es converteix en una mena de cadena de la persona. T'agradaria ser coneguda així?
- A mi no, però profe, si no sabés fer bé res més potser sí que m'agradaria.
- Es el cas teu?
- No, el meu no!
- Es el cas d'algú que coneguis que realment no sàpiga fer o "ser" altres coses?
- ...
- Vols dir que no acabaríem condemnant a aquella persona a ser tota l'estona aquest aspecte tan limitat de ballarina pel fet de recordar-li tot el dia que ella només és això?
- No sé.
    (O sigui, vol dir que en comptes de Sílvia, jo seria la pívot tot el dia. No, no m'agradaria.)
- Però, profe, el que no entenc és què té a veure tot plegat amb el racisme.
- Es l'actitud de qui et condemna a ser tot el dia ballarina.
    (Es l'actitud de qui em condemna a ser tot el dia pívot de bàsquet?. No, això no em passa.)

L'argument va així: Lizzie és aquesta dona que ha vist un crim i vol dir la veritat al jutge, exculpar al negre, inculpar a Thomas, un blanc notable. Però el senador Clarke, oncle de Thomas, la convenç que aquesta veritat és encara massa simple, que hauria de tenir en compte les conseqüències del seu acte i que Thomas es algú molt valuós en aquesta comunitat. Està en joc, a més, una mena de mare promesa, la germana de Clarke, que podria acollir Lizzie com a filla si primer aquesta testifica segons se l'indica.