En aquest llarg tercer quadre també ens aturem en les batusses d'Hugo amb els guardaespatlles de Hoederer. Slick i Georges han vingut a escorcollar l'habitació de la parella. L'escena conté un revòlver amagat amb el qual Hugo hauria de liquidar Hoederer. L'espectador o el lector ho sap; tota vegada, no sap on s'amaga. L'encontre de les dues parelles de persones es viu amb suspens.

L'antipatia d'ambdues parts (Hugo versus guardaespatlles) és recíproca i es confronten verbalment. Primer, a propòsit de llurs actituds en el Partit: per què hi han entrat i quins són els objectius de la lluita política. La pregunta és explicar-se aquestes diferències.

- Comença tu, Daniel. Què has escrit?
- He posat que Slick i Georges estan en el Partit per menjar, mentre que Hugo hi és per idees.
- Bé. Això és el que el propi text ja diu, oi? Pots indicar on?
- Sí, aquí. Diu que ell va entrar perquè un dia tots els homes tinguin el dret de respectar-se; i Georges contesta que si ells hi han entrat és perquè n'estàvem tips de morir de gana (III,2,87).
- La idea es repeteix després quan li expliquen a Hoederer i aquest posa els punts sobre les is (III,3,93 ss.).
- Sí.
- I no has rumiat una mica més?
- Es tot el que tinc.
- Com sempre: comencem en la pura superfície del text. Bé, almenys has trobat correctament les cites.
- Potser és que Hugo hi és per dur la contrària a son pare. -Daniel s'ha engrescat a afegir la idea, però no cualla.
- Ah, sí, allò que vam dir de son pare que també havia estat en un Partit revolucionari de jove. Però veiem més coses. Vicenç?
- No sé si està bé. Jo veig que els guardaespatlles pretenen conservar el seu lloc de treball i això és una bona raó per a ser fidels al Partit.
- I Hugo?
- Hugo vol conquerir el seu dret a no ser escorcollat.
- Segur?
- Es una manera de dir que vol ser reconegut com un home digne, o sigui, que no se sospiti d'ell per endavant.
        Això no va bé: ho dic no perquè les intervencions dels companys em semblin dolentes sinó perquè el profe es frega els ulls amb les mans i fa cara de poc entusiasme. Tant de bo no em pregunti perquè no tinc res escrit. Em sento desorientada però el que em sembla més increïble és que tot aquest tema pugui arribar a interessar-me el més mínim.

- Val. Josep?
- Hugo pretén guanyar el respecte per a si i per a tots els homes. El seu propòsit és altruista perquè vol la igualtat per a tothom. Però per a realitzar aquest fi, ell creu que ha de matar Hoederer i que aquesta acció el farà sobresortir en el Partit.
- Es curiós, no?
- El què?
- Que vulgui la igualtat de tothom però no per a ell?
- Com que no?
- No dius que ell vol ser una mena d'heroi?
- Ell vol destacar, fer-se important.
- O sigui destacar del conjunt. Ja no tan igual, no?
- Home, profe, m'estàs embolicant. Ell vol la igualtat de drets però això no vol dir que ell no pugui ser el més... no sé, el més valent, o el més agosarat o el que sigui...
- Tens raó, però em segueix semblant curiós que es lluiti pels drets dels demés a base de buscar l'excel× lència pròpia.
        Josep s'encongeix d'espatlles i ho deixa per inútil. Es fa un silenci. El profe ens està cortocircuitant avui sense cap compassió.
- Mireu, tal i com van les coses, aquí no se salva ni l'apuntador.
        Jo entenc d'entrada que qui no se salva som nosaltres i obro els ulls disposada a entomar un sermonet per no haver fet els deures. Però no. Les coses no van pas tan malament. De fet, sembla que ja hem començat a embastar la qüestió: volia dir que qui no se salva són Hugo i els guardaespatlles. Buf!.
- Tal com haveu plantejat les coses, tant l'Hugo per una banda com el Georges i el Slick per l'altra surten malparats d'aquesta. Tothom és sospitós de perseguir objectius poc nobles. Tots serien en aquest Partit per assolir coses per a si mateixos: els uns per menjar, l'altre per un renom personal. Però senyors, ¿és que no se us acut que en un Partit obrer i revolucionari pugui haver algú que vulgui lluitar per la classe obrera? Tothom ha de tenir una actitud sospitosa?
        Home, potser sí que n'hi ha de lluitadors de debò. Però és que portem temps que el que veiem d'Hugo tan sols són els entrellats familiars i dallonses. Què passa? Ara hem de canviar el xip i pensar que l'home fa santament apuntant-se a un Partit obrer o què? M'estàs marejant, profe.
- Digues, David.
- Jo veig que aquí Hugo és el que veritablement lluita en aquest Partit comunista per una societat sense classes i pels drets de tots.
- O sigui, que segons ho veus ara, corregim i diem "Hugo és el bo d'aquesta pel× lícula". I els altres? Daniel?
- Els guardaespatlles només persegueixen un bé propi. En canvi Hugo, tot i que sigui allà per demostrar-se a si mateix que val, persegueix una igualtat per a tothom que no és un bé propi.
- Vidal?
- Jo estava d'acord amb el que diu en Daniel. Hugo el que principalment vol és ferir son pare però...
- Perdona. Algú recorda d'haver llegit si el pare d'Hugo és viu?
- Bé, no ho sé, però no vull dir ferir-lo de debò, sinó anar en contra seva interiorment.
- Bona puntualització. Continua.
- Malgrat que vulgui dur la contra a son pare, ell s'apunta a un Partit on pot fer alguna cosa pels demés. Es allà per tal d'ensenyar el respecte als pobres.
- I en aquest sentit, fa millor això des de la puresa dels seus ideals.
- Potser sí.
- Jordi?
- Que hi estic d'acord. Els guardaespatlles obtenen menjar i allotjament. Ja tenen el que volen.
- Algú més?

    En aquest trimestre les noies acostumen a restar callades. De fet jo sóc la que més intervinc. I em fa ràbia semblar tan pilota. La Marina diu coses encertades però parla estrictament quan li pregunten. El trimestre anterior, quan vam fer l'altra peça, les noies participaven més que els nois. Allà érem majoria i ara minoria, però això no té res a veure perquè jo ara parlo més. El que passa és que en David, en Josep i en Vidal sempre estan competint i sempre són ells. Encara que fan la classe divertida.
- A veure què està passant. Després de la meva protesta resulta que ara haveu distribuït amb matisos el bé i el mal. Haveu salvat de la crema a Hugo i ara condemneu a la foguera a Slick i Georges, per egoistes, apa!
        Un nou silenci. Ben mirat, ¿hi deu haver algú que tingui alguna opinió sobre el tema o anem ballant al so del profe? Vejam per on tocarà ara.
- I això és tot? Georges i Slick, segons ens acaba de dir en Jordi, ja haurien aconseguit els seus objectius; el Partit ja els hauria donat tot allò que esperen d'ell. ¿Hi hauria en ells alguna lluita revolucionària pel futur que no fos mantenir amb ungles i dents el lloc de treball? ¿Hugo seria l'autèntic comunista i els altres tan sols uns estranys, uns oportunistes i uns aprofitats?
- No, no. Jo no volia dir això. Jo només he parlat de l'Hugo però no d'aquests. -protesta en Vidal, amb energia.
- Tu diràs.
- Slick i el seu camarada tenen motius més realistes que Hugo, de fet.
- Ah, caram! Algú més se li comencen a il× luminar les neurones?
        Daniel segueix la veta.
- Mirant-ho bé, és lògic, aquests homes que han passat gana són uns pencaires que semblen els autèntics obrers d'un Partit Comunista. De fet, un d'ells diu que és lampista i que només fa de guardaespatlles pel Partit (78).
- Aleshores? Avui anem a rodolons d'un cantó a l'altre. Semblem papallones.
        Em ric. Tothom em mira però em quedo sola. Es que pensava exactament el mateix.
- No res. Ho sento.
- Sílvia, tens alguna cosa a afegir. Aleshores?
- Res, res.
- Marina?
- Tampoc.
- Aleshores? Pregunto: si han entrat per menjar com dèieu abans, ¿aquesta gana seria un motiu d'orgull i per plantar-li cara a Hugo, per presumir davant d'ell o seria més aviat un motiu de vergonya que s'hauria d'ocultar? Es a dir, si el motiu de l'afiliació al Partit fos egoista, no s'hauria d'ocultar aquesta gana per a no semblar egoista?
        Mare de Déu quantes voltes hem donat! Hi ha un últim silenci abans que el Jordi tingui una ocurrència que ho desencalla tot.
- Em sembla que Georges i Slick no estan aquí només per a menjar ells, sinó per a que tots els homes puguin menjar.
- Home, Jordi, al× leuia! Per fi algú diu una cosa assenyada.
        Es desfà la tensió com si hagués estat inflada en una bossa. Tothom fa el seu comentari graciós. Jordi és l'heroi del dia. Es diria que tots brindem amb cava. Els minuts que queden tot s'enfila amb gran claredat. Jo no duia res escrit però m'he anat fent una idea. Em quedo amb les ganes de dir que, al cap i a la fi, tot això del respecte a si mateix que s'empatolla l'Hugo ho diu només com a excusa per evitar l'escorcoll i em sembla claríssim. Que no veieu que si li enxampen el revòlver ja ha begut oli? Ha de fer mans i mànigues per evitar aquest escorcoll. S'inventa el que sigui perquè no remenin l'equipatge. Jo, és el que faria: diria que és una qüestió d'honor personal i pobre d'ell el que em toqués! Però si ja es veu que està acollonit. Però ara ja no puc dir res. Això s'ha posat massa transcendent i seria ficar la pota.

- Però si no teníeu més que llegir el que diu Hoederer! Que no ho vau llegir? Que no us vau assabentar de com posa pau entre els quatre? Fixeu-vos, ara ho diré a la meva manera, però no faig més que repetir la mateixa idea de Hoederer. També aquests homes tan poc idealistes, els guardaespatlles, barroers fins i tot, fins i tot morts de gana... estan allà per la pura idea...
        El profe fa un silenci. Ei, ho entenc!: la pura idea és lluitar pel dret a menjar de tothom.
- Persegueixen també, tot ajudant a la tasca col× lectiva amb la seva feina de goril× les, un dret comú. La idea mateixa de dret és la de quelcom que ha de ser per a tots o si no ja no és dret. Els drets i la llei en general, o són per a tots o ja no valen. Dit més tècnicament, o són universals o perden la seva legitimitat com a drets o com a llei. Es això que li dieu al professor: "oh, profe, al fullejo que ha fet aquest treball li poses tal nota i a mi que he fet el mateix, tal altra: no hi ha dret". El profe pot equivocar-se o potser abusar del seu poder o potser tu t'equivoques en la valoració però tu veus clar que si la nota es pretén que sigui legítima, o sigui, que sigui de dret, el profe ha de tenir el mateix criteri per a tothom, si no, no ho podrà fer passar com a legítim, serà merament l'ús de la força del professor. Si no són per a tothom ja no són drets, sinó fets, coses que passen: en el món, els uns mengen i els altres no. Això són fets. Que jo, Slick, aconsegueixi menjar és, en el fons, una qüestió de fet. Com tinc gana vull menjar i potser fent això o l'altre aconseguiré endrapar. Si trobo els mitjans adequats ho assoliré. El problema de fet seria trobar els mitjans, oi? Ara bé, dir que tots haurien de menjar com jo, això és plantejar un dret, una cosa que encara que no és real la vull jo i la volen molts homes més. Aquí també hi ha el problema dels mitjans, que pot ser la revolució comunista, les reformes lliberals, la caritat pública o el que sigui. Però hi ha també una nova qüestió: si menjar és un dret de tothom, tots els homes tenim el deure de procurar-ho. Si és un dret vol dir que tots hi estem implicats, que la cosa no s'acaba quan mengi jo i que qui no col× labori va contra la humanitat. La humanitat és una mena de gran comunitat ideal per a qui es treballa. Doncs bé, tant Hugo com els guardaespatlles, i naturalment també Hoederer, van per la vida amb una idea de comunitat o de bé comú. Treballen per ella. Busqueu com ho diu Hoederer en el text.
        Soroll de papers. La Marina, eficaç fins el moll de l'os, arriba primer.
- Aquí: Això prova que tu volies menjar i alguna cosa més. Ell això ho anomena el respecte de si mateix. Cal que el deixis dir. Cadascú pot emprar els mots que vulgui (94).
- Per exemple. El respecte a si mateix és una forma de dir, amb altres mots, el dret, alguna cosa que va més enllà d'allò que a un hom li ha tocat viure. En suma, en ambdues parts hi ha la idea de dret: l'un a través dels llibres o la seva cultura revolucionària, els altres empesos per la misèria. Els dos comparteixen aquesta posició moral i una creença que el Partit pot ajudar a canviar les coses. Saben que els fets humans no s'adeqüen ni de bon tros als drets que es proclamen.
        Després d'uns instants, en Vidal aixeca la mà.
- Profe, i la qüestió dels motius d'Hugo, vull dir, dels motius personals...
- Bé, tot això ja sabeu que ens interessa força, però cal també que veiem l'altre cantó. Hugo, Slick i Georges són persones, sotmeses a la seva biografia personal, amb motius delicats o grollers molt diversos. Això ens interessa però avui ens hem preguntat també per aquesta dimensió diguem-ne objectiva. ¿De les seves passions, les seves dèries, o les seves manies què en fan?: almenys tenen la voluntat d'entrar en un Partit i lluitar pel futur de tots. No ho sé: potser avui els joves amb inquietuds entreu en les ONG, mentre que a l'època de Sartre els joves que tenien aquest ideal humà es ficaven en un partit revolucionari.

Hi ha una cosa que m'intriga: per què sempre acabem parlant de menjar? Que si el menjar d'Olga, que si Slick està en el Partit per jalar. Serà que s'acosta l'hora de l'entrepà?