2. El llibre, un objecte per on entra la humanitat.

Ves, mira, com tothom. Es deu creure molt original amb això de llegir un llibre de teatre. El cas és que al capdavall sempre acabes comprant un llibre i llegint, subratllant i prenen apunts. No sé quin número de quina col·lecció ha dit que era. Bé, la veritat és que a sobre no se li entén massa la lletra. Ja li preguntaré a la Marina quan sortim. Li demanaré a l'Enric a veure si el té de son germà. O si no, puc anar a la biblio de Bifurca a veure si el tenen perquè ben segur que si vaig a la biblio de l'Insti ja l'hauran arreplegat la Sandra o el Sebas. Sempre els mateixos. Com tothom està tan encantat amb ells, quan arribes tu ja no en queden. Buf! Com ara li digui a ma mare que em doni set-centes peles per comprar un llibre posarà el crit al cel. L'escridassada de quan van comprar els llibres de text encara em ressona. El pare s'anava enfurismant tot sol: "Vint-i-una mil pessetes! I això amb la quota de l'APA. No hi ha dret. Vaja negoci que es tenen muntat entre els uns i els altres! Més val que ho aprofitis, em sents Sílvia?." I vinga que si els suspensos de l'any passat, que si hauries d'aprofitar millor les oportunitats que et donem, que si no t'adones que avui dia per treballar de qualsevol cosa calen uns estudis. Ara, a tornar a sentir la mateixa cantarella perquè al d'ètica li sembla la cosa més important del món comprar-se un altre llibre per fer no sé quines coses. I a sobre té la barra de dir que els llibres són per tota la vida i que com aquest no és un llibre de text no es passa de moda. Que se'ls compri ell si tant li agraden! De llibreta n'aprofitaré la de tapes vermelles, que està a mitges. Li trec les pàgines d'història de l'any passat i ja està. Total per tres mesos no compto pas que ens la faci omplir.

Després de les primeres instruccions de maneig del producte, sols resta esperar a la següent sessió i veure com han respost. En aquesta professió hi ha un factor que ve donat i contra el qual és de folls lluitar: la mena d'alumnes que s'han congregat en una classe. Un grup participatiu t'esperona al treball i frueixes d'allò més. Si no es així, les alternatives són diverses: t'avorreixes en el millor dels casos; et desesperes perquè no aprenen; t'amargues perquè et fan la vida impossible. Que en el món hi ha gent de tota mena és un fet empíric inqüestionable i de natura tan radical que constitueix la primera preocupació d'un professor quan comença curs: "A veure quin grup m'ha tocat?"; "Escolta, Esteve, coneixes a aquest Florenci que el tinc al meu grup?"; "Al Dani Xinxaires, lliga'l en ferm que el vaig tenir l'any passat a la meva tutoria i et distreu la classe", etcètera. Si se'n posen massa d'aquests en una classe s'acostuma a obtenir una mala classe. Una mala classe és un mal treball: no es fabrica bé amb mal material. Aquesta veritat industrial l'entén tothom però quan es parla d'educació, sembla que cal tancar devotament les parpelles i, simplement, exigir-se més treball per aconseguir el mateix resultat. Cal ser prudent amb les exigències. És possible que la metàfora dels alumnes (persones al cap i a la fi) amb material industrial posi neguitós algú; fins i tot diria, entre els meus col× legues del gremi filosòfic, que és ben poc "sartreana" (ja que una persona és un per-a-si i no pas un en-si donat). Tanmateix és l'altre cara necessària de la metàfora de la "formació": si hi ha que donar o ficar forma a quelcom, hi ha quelcom que rep o pren forma. Clàssicament és la matèria. No cal espantar-se: tots som matèria per a progressos personals possibles, tots som perfectibles.

- M'has de donar peles pel cole, mama.
- Més diners? I ara per a què?
- El d'ètica, que hem de comprar un llibre.
- Un altre llibre? Però no els vam comprar tots? Nena, que són vint-i-una mil pessetes, eh, que hem deixat aquest any, que no te'n fas càrrec.
- I a mi que em contes? Digues-li al d'ètica, això.
- Bé, i quan necessites?
- No sé, set-centes o vuit-centes. Millor vuit-centes, per si de cas. Ens l'ha encarregat a la Rosàrio, la llibreria que hi ha al costat de l'Insti. Perquè he anat a la biblio però ja l'havien agafat els que tenen padrins. L'he de comprar.
- ¿I això no ho podien preveure el primer dia i lliurar-los tots junts?
- Que no t'adones, mama, que això és un crèdit variable i els esculls un cop ha començat el curs.
- Un crèdit variable, mare de Déu, quins embolics!. Bé vaja, demana-li els calés a ton pare que jo ara vaig una mica justa.
- Al papa li he de dir? Però si em clavarà el mateix rotllo.
- Ja li dic jo, dona, no n'hi ha per tant... Eduard, escolta Eduard, que la nena necessita vuit-centes pessetes per un llibre del col× legi, d'ètica o no sé què variable.
- Un crèdit variable d'ètica.
- I quin llibre heu de comprar, ara?
- Ehem... "La puta respectuosa" de Sartre.
- Eh? I què és això?
- Una obra de teatre d'un francès que és molt important.
- Ves quines coses de llegir. Això us fan comprar a è-ti-ca?
- Sí.
- I qui la dóna, aquesta ètica?
- Un de filo que no coneixes.

A la sessió següent els primers exemplars de Sartre llueixen el seu tetraedre virginal a les mans dels nanos. Hi ha hagut sort amb la classe! El volum xoca una mica no sols amb els xandalls i les gorres a l'inrevés, a l'estil iankee, sinó fins i tot amb els propis llibres de text: Sartre reté alguna cosa de la bohèmia existencialista, alguna cosa que arriba a l'aula sense haver-se filtrat pels tamís del material pedagògic. Els alumnes que l'han comprat albiren que tenen quelcom d'adults entre mans i semblen exhibir un grau davant dels altres. Es important reconèixer els que han complert el pacte. L'educació en grups sempre ha tingut l'avantatge de què uns tiben dels altres (tot i que, en la mateixa proporció, uns frenen als altres). Aquest fenomen, una espècie de mimetisme col× lectiu, pertany íntegrament a l'anomenada dinàmica del grup. Uns pocs llibres han capllevat dels sarrons i sé que la resta de la collita brostarà els dies successius. ¿Arribarà un dia que els primers brots no apuntin?. Alguns companys, esverats pel que veuen, anuncien la inminència del jorn. De moment, cavalquem de bell nou. El gest consuma un cop més la transmissió del saber, si més no el seu primer pas. Es allò que dóna existència a la tradició. Sartre, important filòsof francès de la primera meitat del segle vint, heus aquí que és a les mans de l'Antonio José, fill -posem per cas- d'un taxista del municipi; és un homenet de quinze anys motllurat fins avui per video clips i per la labor ad contra d'altres col× legues que pretenen que pugi fins a les fonts del saber. Confio en l'ajuda de Sartre que, de recollir tipus així i menar-los al pensament, en sabia una mica. Deixarem doncs que la peça dramàtica faci el seu treball de remuntar el corrent.
 


CAP. 1
Agraïments
1
2
3
4
5
6
CAP. 2
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
CAP. 3
1
2
3
4
5
6
7
8
9
CAP. 4
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Epíleg