5. El que val realment la pena.

A punt d'acabar cauen els deures.
- El trimestre anterior, amb l'altre grup, també vam tocar això del jocs entre l'Hugo i la Jessica. Ens vam estendre força. Però ara ho abordarem a l'inrevés. En comptes de mirar-nos els jocs, buscarem en mig de tanta facècia què hi ha de seriós entre ells dos.
        Poc després sona el timbre i pleguem. Tenim aquesta mena de massa llardosa de pregunta per demà. Li he ensenyat al Joan Contreres. Ha inflat les galtes i ha bufat. "Que no et passi res, nano!". Ell m'ha ensenyat la llista de problemes per demà: concrets, entretinguts. Cosa suculenta amb la llei d'Ohm.

Avui sortíem a dos quarts de dues l'A i el B. He ronsejat pel pati per fer-me trobadís amb la Sílvia que sortia amb una mica de retard. Venia darrera, rient amb la Matilde, una grossa poca-solta, escabellada i que riu per tot. També anava amb la seva inseparable Marina, més fineta ella. La Sílvia és bonica. En Contreres em diu que sembla un xicotot perquè duu el cabell curt i juga al bàsquet. La Sílvia sempre és molt eixerida, no com les altres que semblen figa toves. Però no serà que en Contreres es fixi millor en les altres perquè em sembla que li agraden més les equacions que les ties. Quan la Sílvia està amb la Matilde es posa una mica insuportable. L'excusa ha estat que em deixés la seva llibreta d'ètica perquè el profe havia fet referències al grup anterior de coses interessants, segons ell. He fet gest de treure'm el sarró per ensenyar-li la meva llibreta i la mena de pregunta. La Matilde també s'ha aturat i durant uns segons m'he temut el pitjor. Afortunadament la Sílvia ha fet com que es concentrava en la qüestió i la Marina s'ha endut el plom de la Matilde.
- Al final em vaig apuntar.
- Ja veig. Bé i com et va?
- Buah, normal.
- Home, espera, estàs començant.
- Veurem. Mira és aquesta part. Allò dels jocs de l'Hugo i la Jessica.
- Ah, sí. No us ha passat unes fotocòpies?
- No.
- I com és la pregunta?
- Que què hi ha de seriós entre els dos.
- A nosaltres ens va preguntar que a què jugaven.
- Sí, li dóna voltes. I què us va dir?
- Buf, no me'n recordo. Coses seves. A mi em sembla que això de jugar és per divertir-se. Per exemple si un es disfressa de... bé, del que sigui, i queda amb... algú, ho fa per divertir-se.
- Només per divertir-se?
- Segons el profe, no; com era allò?... En fi, està en la meva llibreta, ja te la passaré. Ens va dictar un tros. També li diré a la Marina que la dugui demà.
- No cal, no cal que li diguis res a la Marina. Amb la teva ja en tinc prou...
        "Per divertir-se". Però jo no em diverteixo gens. Amb aquests dies de classe he entès una cosa: que la Sílvia hi trobés alguna cosa de profit sembla lògic si a ella li deien alguna cosa les desventures d'aquests personatges. Però és una ximpleria pensar que una noia es fixarà en tu perquè tu t'interessis per allò que ella s'interessa. He estat un beneit i això de parar-la al pati per fer veure que m'interessa una cosa que dius que no t'interessa no té peus ni cap. A més, bona la he fet! Abans es ficava amb mi, em feia broma, i em deia que era un insensible, tot el dia penjat de les matemàtiques. Ara li he fet cas i guaita, s'han acabat les bromes. Sembla que estigui esporuguida.

    La classe aquesta no penca gens. Una pila de gent venen sense res escrit. Mon pare al× lucina quan li dic com van les coses i el poc que la gent treballa. Vull dir, quan li vull demostrar que jo sóc dels que més fan. "Tu ves a la teva, em diu, aquests no passaran curs" "Que no passaran curs? Però papa, en quin món vius?, això ja no funciona així. Passa la majoria." Mon pare deu ser una mica fatxa perquè encara creu que els que no saben haurien d'anar al carrer. Sempre em diu que vaig molt relaxat. Per ell, l'ideal seria que anéssim drets com un pal, a toc de xiulet i ben arrenglerats. "I els professors, què fan, aleshores?" "S'aguanten." Aquest va a dies. Avui, de la gent que ve amb les mans buides, fa com si sentís ploure i busca la gent que ha pencat. Després demana de raonar "en directe".
- Encarna?
- L'actitud de Jessica és estranya. Sembli que provoqui per a que li trobin el revòlver.
- I diries que aquesta és una actitud juganera o seriosa?
- Seriosa.
- Em sembla que t'hauràs d'explicar.
- Bé, ella va seriosament... És que no sé...
- Mira, la idea ja em va bé, ja, però cal explicar-la perquè d'entrada, sobta.
- No sé. Es tot el que he posat.
- Vejam si t'ajudo. Podem pensar que el joc perillós de Jessica només és aparentment un joc. Ella sembla buscar el risc i el perill amb la proposta que facin l'escorcoll, "facin, facin, cap problema" després de tot el que ha suat l'altre per estalviar-se'l, però potser tot és una actitud protectora. Perquè ¿com expliquem aquesta proposta de fer l'escorcoll si els altres ja estaven convençuts i ja tocaven el dos? Això no està massa clar. Què?
.................
- Digues Ignasi.
- Es que ella s'avorreix. He trobat aquest text: sempre he somniat amb ésser una aventurera (III,5, 112).
- O sigui que seria el gust pel risc allò que la mou.
- Crec que sí.
- En el fons acompanyaria Hugo perquè ja li van bé els embolics d'ell. Així es divertiria, no? Es això?
- Això sembla.
- Més possibilitats.
................
- Damià?
- Ella vol demostrar a Hugo que és més poderosa que ell.
- Per què voldria demostrar-li això?
- No sé. Per demostrar-li que és més poderosa.
- Bé. En qualsevol cas això és en la línia d'una Jessica activa que competeix amb Hugo a veure qui la fa més grossa, oi? Algú més?
................
- Us proposo ara que també nosaltres fem un escorcoll. ¿I si aquest gest de la Jessica fos un acte de bona fe envers l'Hugo? Quan es queden sols, Jessica s'explica davant de l'Hugo. Ningú no m'ha portat aquests textos que donen la versió de la pròpia Jessica. Hugo, tu no coneixes les regles d'aquest joc: -ella es refereix ara al joc amb els guardaespatlles, els quals poden haver fet veure que se'n van i seguir espiant- I la finestra? Poden veure'ns des de fora (III,5, 110). La Jessica sembla ben conscient de que jugava amb el Slick i el Georges, amb unes regles que diu conèixer. Quines? Em sembla que uns pocs parlaments després ho aclareix. Ella explica com s'ha rigut en els nassos de Hoederer, com aquest ha dit que confiava en tothom, com Hugo s'ha emocionat amb aquesta confiança de Hoederer. El truc de la confiança només val per als homes (III,5, 111). Què podem concloure de tot plegat? Em sembla, primer, que si és sincer el que diu, està realment interessada en encobrir l'Hugo i que el seu ardit era una manera de liquidar la qüestió ja. ¿Què us sembla, què pesa més, la protecció seriosa a Hugo o el joc agosarat i arriscat a la recerca d'emocions?
- Però profe, potser la Jessica no controla tant. Potser només es deixa portar per allò que li ve en gana i ha estat a punt de fer-ho esclatar tot. Si l'estimés de debò potser no hagués arriscat tant. A mi em sembla que juga amb ell.
- Em sembla una observació enraonada, Llorenç. Podríem fer la pregunta així: ¿Pesa més el càlcul que fa la Jessica sobre la situació que el perill d'un escorcoll que descobreixi el revòlver en el seu escot?.
- A mi em sembla claríssim que no n'hi ha tant de càlcul en aquesta dona, per molt que digui. Ha actuat per impuls.

- En qualsevol cas, crec que tenim el problema ben plantejat. Hem arribat fins aquí. Em penso que, tal com està escrit el text, els actors que el representen podrien fer una Jessica més vulgar o més tendre. Un altre dia ho podríem provar de fer a classe. En fi, ¿Podem veure si hi ha més coses serioses en la parella, coses que hagueu trobat? Juanjo, tu ho duies de casa, no?
- Sí.
- Vinga, llegeix o explica'ns què has escrit.
- Jo crec que hi ha retrets entre ambdós que van molt seriosament. O sigui, que es veu que hi ha amargor i no és de broma. Per exemple, la Jessica li retreu què enamorat que n'està de si mateix l'Hugo.
- Home, algú treballa!
- O, al principi, que li retreu això: Els nens amb seny, senyora, són els que es converteixen en els revolucionaris més terribles (III,1, 71).
- Oh, un text esplèndid, sí senyor. I em sembla que té molta raó. Es més, si em deixeu especular, vull dir sense textos que ho puguin confirmar, em sembla que això podria ser fins i tot la font de totes les protestes de la Jessica. En fi, és una idea.
        Que el deixem especular, diu. Però si no fem pas altra cosa que especular, mestre! No sé pas on deu veure la diferència! En Juanjo se n'ha fet un professional de l'especulació. Mira: dos especuladors que aixequen la mà, en Juanjo i en Germà. Això s'anima. Aquí qui no especula és perquè no vol.
- Juanjo?
- Cal prendre's molt seriosament l'altre per dir-li aquestes coses, no pot ser-li indiferent.
- Estic d'acord. Germà?
- A tot el conjunt del quadre es nota certa alegria en les baralles de la parella.
        Alegria? Guaita què espavilat! Alegria la teva amb els viatges que et claves amb la teva xicota al pati. Ja m'agradaria, ja, tenir baralletes d'aquestes.
- Doncs mireu, hi estic d'acord, sí, amb això que diu en Germà. Es una qüestió difícil de precisar amb textos a la mà...
        Es clar, home: tu a especular. Ho comprenem. No t'apuris. Fes, fes.
- ... ¿Diríem que hi ha una alegria sincera per sota de l'alegria cínica o frívola que queda palesa? Potser Sartre m'haurà de perdonar però crec que en Germà té un xic de raó. Aquesta parella que representa que no s'estima, s'entenen molt bé, són molt còmplices. Ja veureu: ens assabentarem que la Jessica és frígida amb l'Hugo i que Hoederer, en canvi, la aconsegueix excitar. Tot és molt evident, gairebé de manual. Però no sé si tot queda recollit amb aquests trets. Tenim dos parelles: l'Hugo amb la Olga -la del Partit- i amb la Jessica, la muller. Bé, de fet tres parelles: la Jessica amb en Hoederer. Si comparem les d'Hugo no hi color quan està amb la Jessica respecte a quan està amb l'Olga. Estàs d'acord, Germà?
- Oh, i tant.
        "Oh, i tant". Li pregunta si està d'acord a l'especialista en parelles! Tu diràs si està d'acord, la idea era seva. Nano, el profe t'ha pres el número. Ja t'has quedat d'expert en embolics sexuals.
- En la relació amb l'Olga, que es veu que va ser amant en algun temps, tot és molt més encarcarat. No deixa d'haver-hi aquell criteri de si és útil al Partit o no, si se'l pot recuperar o no. Aquí, en canvi, fins i tot en la baralla, hi ha molta més vitalitat. Em sembla que Germà ha copsat bé aquest to quan ha dit que hi nota certa alegria en la parella.
        "Certa alegria". Quines coses més estranyes que veu la gent! Jo no ho sé veure.

- Profe, voldria parlar amb vosté.
- Mira, ara em va bé. Et va bé que parlem aquí al pati o vols anar dins?
- No, no, ja em va bé aquí.
- Doncs, tu diràs.
- Es tracta que, no voldria que es molestés, o sigui tot és força interessant, però a mi això no em va.
- Vols dir que no et va la classe d'ètica que estem fent?
- No. Ho sento. Això no s'ha fet per mi.
- Ja. I voldries canviar-te de crèdit?
- Si es pogués sí.
- I tens pensat ja què voldries fer?
- Oh sí, ja fa temps, el crèdit d'electricitat i magnetisme.
- Ah, amb en Rull. Està bé. Doncs jo no et puc solucionar més. Per la meva part si has d'estar a disgust, nano, millor canviat. Parla amb el Cap d'estudis i que t'arregli els papers.
- Es el cas que ja he parlat amb ell i no pot ser.
- No pot ser?
- Es veu que és massa tard, que ho hauria d'haver dit abans.
- Home, una mica tard si que et despertes, no?
- Sí. Volia donar-me un temps...
- Però escolta, estàs segur que t'agradarà això de l'electricitat i no voldràs tornar a canviar d'aquí una setmana?
- Oh, no, profe, no sóc d'aquesta mena de gent! A mi m'agrada molt la física.
- Ah sí, ara ho lligo! Ja m'ho havien dit que tu eres dels que aneu de dret cap a ciències. Sí, home, tu i el..., com es diu l'altre enginyer?
- En Joan Contreres.
- Exacte. En Contreres. Ja ho entenc, vols anar amb ell.
- No, no, no és per això. Vull fer-ho encara que ell no hi fos.
- Escolta, ara si que no entenc res: si tantes ganes en tenies, per què caram et vas apuntar a ètica?
- Buah, em vaig equivocar.
- Com que et vas equivocar?
- No sé. Em vaig equivocar.
- T'havies barallat amb en Contreres?
- Què va!
- Aleshores?
- Coses que passen.
- Es estrany. Bé, els teus motius són molt respectables i tampoc cal que en parlem si no vols. Em penso que hauria de ser una raó molt important per què tu deixessis de banda la física.
- Segurament. Però ara me'n penedeixo.
- Bé, a vegades hi ha coses més importants a la vida que estudiar una cosa. Sens dubte t'has hagut d'enfrontar a una d'elles. La física sempre estarà allà, no et preocupis.
- Sí, això em va dir el Cap d'estudis, que podria fer-la al batxillerat.
- Es clar que sí. I bé, en realitat, si ja havies parlat amb el Cap d'estudis, què volies dir-me?
- No sé. Em sap greu no col× laborar massa.
- Jo no em queixo. Tu encara dius alguna cosa a classe de tant en tant. Hi ha qui no diu ni mus mai o hi ha que treure'ls-hi amb palanqueta.
- Ja. Però hi estic a disgust.
- I et sap una mica de greu no ser-hi tot, com si no posessis tota la teva capacitat?
- Potser és això.
- Fas bé en dir-m'ho.
- Es que, a més, l'assignatura, no sé com dir-ho, tothom diu el que li sembla, parlen per parlar.
- Ja m'ho vas dir, no?, que era poc seriós. Sempre ho dius.
- Exacte.
- I la física sí que en seria de seriosa, amb les seves fórmules rigoroses i tot plegat?
- Sí. Allà avances segur.
- Es veu que la gent no sempre volem avançar segur, oi?
- No sé la gent què vol. Però a mi m'agrada aquella manera de fer.
- Sí, però vas deixar de fer física per algun motiu, no te n'oblidis.
- Això és cosa meva.
- Exacte, ben teva.

CAP. 1
Agraïments
1
2
3
4
5
6
CAP. 2
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
CAP. 3
1
2
3
4
5
6
7
8
9
CAP. 4
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Epíleg