Hi ha vint-i-tres alumnes distribuïts en els quatre costats d'un rectangle de taules i cadires. Moure els mobles els agrada però com el nombre de nois i noies és massa gran, sovintegen les figures irregulars; després de l'enrenou queden taules abandonades en el centre com les restes d'un campament que ningú reclama; a vegades apareix algun interval buit en el rosari de cossos. No sempre disposem de temps per fer quadrar les formes. M'assec habitualment en el costat de la pissarra per si cal fer-ne us. De vegades cal canviar els alumnes més participatius i escampar-los entre els que no ho són tant. El perill és que la mirada de la classe, xuclada per l'atenció als que parlen, acabi de fer transparents aquells que ja en tenen tendència.

Estelle i Garcin comencen a contar llurs històries. El primer que surt quan parlen del passat és una justificació dels seus actes. En general, tothom ho entén. Garcin conta que l'han afusellat per pacifista; Estelle que s'ha sacrificat a un vell. La idea de que han mort abnegadament sembla la primera que volen exhibir. Inés talla de soca-rel: ¿Per a qui representen vostès la comèdia? Estem entre nosaltres (40).

Estelle demana un mirall. Inés li'n vol deixar un, però els hi han tret aquestes coses a l'infern. Llavors s'ofereix a fer-li de mirall. Després Inés es vol lligar l'Estelle. El profe diu que tot això és molt interessant, però resulta que no és pel ligue. Ens demana que comentem allò del mirall, i en especial per què seria una preocupació per a Estelle no tenir mirall. Ja estem a la fase de l'interrogatori. Que per què una tia demana un mirall? A tu què et sembla?
...............
- La Inès fa això per lligar amb l'altra.
- Fa... el què?
- Oferir-li un mirall. Bé i després allò de fer-li de mirall.
- O sigui que seria un pretext per acostar-se a l'altra.
- Clar!
- Ja ens ocuparem de les arts de seducció en un altre moment. Centrem-nos ara en el mirallet.
        El profe repeteix, burxeta, la seva estranya pregunta.
- La Estelle es vol mirar.
- Es vol mirar? Per què es vol mirar?
- Jo què sé, profe. Serà que li agrada mirar-se.
- O sigui li surt una mena d'incorregible coqueteria. Està a l'infern, s'avorreix i es diu "estaré maca, avui?"
- Jo què sé, profe! Es fica a pintar-se els llavis!
        No en sortim. Badallo. El Jeroni, a l'altra filera, em mira badallar i badalla.
- Què? Res?
        El Manel, que és un resistent, diu una cosa senzilleta que acaba sent desllorigadora.
- Potser és que no sap què fer. El Garcin ha dit que tothom ha d'estar en silenci i per fer alguna cosa es vol mirar en un mirall.
- Sí, tot això passa després del silenci de Garcin. Davant de la proposta de Garcin d'estar cadascú amb si mateix, què fan els altres dos personatges? Poca cosa es pot fer però, la veritat és que no li fan massa cas a l'home. La Inés trenca el silenci físic posant-se a cantussejar una cosa sobre els morts al patíbul, potser una balada de l'època de la Revolució Francesa. I l'Estelle? Ella trenca el silenci demanant un mirall a Garcin. Que us sembla?
        A mi segueix semblant-me res. Em sembla molt bé la proposta de Garcin i em sembla que la tia no pot estar-se callada. Però el profe ja ha agafat el seu rotllo.
- Què vinculem aquí...?
        ...Serà el tio i les dues ties?
- El silenci i el mirall! -conclou el profe!
        I què vol dir el silenci i el mirall? Que un es mira en silenci, vol dir? Que els miralls no reflecteixen la veu?
- Vincular el silenci i el mirall és una nova perspectiva que permet reinterpretar les dues pàgines. Vam veure ja la cosa dels retrets. Estelle entra així, amb un retret: Senyor, té vostè un mirall? ...si vostè em deixa sola, procuri'm almenys un mirall (5,44). Ja vam veure que aquest "em deixa sola" és una mena de retret. Ara fixem-nos en una altra dimensió: ja que em deixa sola, almenys deixi'm un mirall. Què?
..............
- Ah, clar -diu el Daniel- com està sola es mira a si mateixa!
- Va per aquí. Però ella acaba sent mirada de debò per un altre de debò, per l'Inés.
        Començo a al× lucinar. Que no s'havien mirat abans?
- La possibilitat de què la mirada d'Inés pugui servir substitutivament de mirall, i que això pugui realment funcionar o mig funcionar, ens parla d'un mirall que no és un mirall físic sinó alguna cosa més sofisticada.
        El profe ens explica que el tema de la mirada de l'altre és un dels temes típics de Sartre, que acostuma a sortir en les peces de teatre. Que aquí, en aquesta obra, és on més surt i que ens preparem perquè això no ha fet més que començar. Crec que només el segueixen dos o tres. I a més, ja ningú sap on mirar. Després torna a ocupar-se de l'Estelle.
- Inés ha captat amb sagacitat que ara només compta ella com a mirada-de-l'altre per a Estelle, ara que Garcin dimiteix de la relació.
        Dimiteix? Que ell no mira, vaja!
- La mirada-de-l'altre seria essencial per a constituir una imatge de mi. Jo em veig com crec que els altres m'estan veient.
        Algú fa una ganyota i el profe repeteix la frase. Però ¿què vol dir ben bé que "em veig a mi mateix"? O sigui, no vol dir de veure amb els ulls, oi?
- Aquí tenim aquesta frase d'Estelle que ho diu tot: Em veia com la gent em veia, això em mantenia desperta (45). Inés s'adona que l'altra necessita aquesta mirada per funcionar.
- Però profe, això no ho fa per lligar-se-la? -pregunta el Gerard.
- Oh, és clar que vol aprofitar la seva posició de mirall per intentar seduir Estelle! Però això podria funcionar perquè a l'Estelle li cal una mirada damunt. Més enllà de la situació de la coqueteria d'una o la descaradura de l'altra, el cert és que la mirada de l'altre és una cosa vàlida per a tothom, que actua sempre. Que tots duem alguna mirada d'altres.
- Però si jo em vesteixo com em dóna la gana, passo del que pensin de mi. No ho faig perquè els hi agradi als altres sinó a mi. -planta cara Joaquim.
- Si és com dius no podem afegir res. Però, i si hi ha mirades encobertes rondant?
- Com rondant?
- I si quan et vesteixes, no vull dir tu, oi?, parlem en general...?
- Sí, en general...
- I si quan et vesteixes, en realitat penses en ser com algú?, ¿o si penses en la mirada d'una persona llunyana o que no et podrà veure realment?
- Jo no penso tant...
- En això té raó, profe -salta el Lluís.
- ¿O si penses en un personatge imaginari? ¿O en vestir-te no per agradar ningú sinó per molestar algú? Potser, per posar un exemple clàssic de fa uns anys, un conserva la mirada imaginària de James Dean, que va ser un rebel clàssic del cinema, el coneixeu?, com aquell davant de qui un voldria ser vist. Potser no parlem només de la mirada real, de l'ull físic de l'altre, sinó d'una cosa que funciona encara que l'altre ja no hi sigui.
        Una mirada imaginària? Buf! Això s'embolica.
- Potser compta la mirada dels pares, professors, amics, etcètera davant del quals un voldria anar vestit de tal o qual manera o fins i tot ben mal vestit... També aquí hi hauria la mirada de l'altre.
        Es fa un silenci. Tothom ens mirem de reüll com anem vestits. En aquesta classe ningú canta massa però conec un roquer de Masrampinyo que ara ho podria passar malament. Ja me l'imagino!
- Ep! però no oblidem que no parlem sols del vestit, de la roba, o del tall de cabell. Hi ha coses incloses a la imatge més serioses. Aquí la Estelle vol saber...
- Si està ben pintada!
- Sí, si està ben pintada i què més?
        Soroll de fulls de paper. Inútil: aquí no hi ha res i el que hi ha de reflexes segur que no és el que pregunta. A mi em sembla que només vol saber si està maca. En fi, esperem al Daniel
...........
Triga, el Daniel. Res.
- A mi em sembla -diu el profe, que també s'ha estat mirant el llibre- que aquí té autèntica necessitat de veure's real. En fi, seria difícil de demostrar...
        En comptes d'explicar quines coses més serioses hi ha a la imatge d'un, continuem amb un repàs de tota l'escena del mirall. Diu que en aquesta escena la companyia de Garcin es substitueix per un mirall, i el mirall per la mirada de la Inés. Les tres coses es canvien. El títol de les tres és "ser mirall per a l'altre". Fem un esquema a la pissarra de la seqüència de l'escena. Copio a la llibreta. 1er) Garcin dóna a entendre "no vull ser mirall per a vosaltres" (42); 2on) Estelle diu: "però jo necessito un mirall" (44); 3er) Inés intervé: "Jo seré mirall per a tu, Estelle" (45); 4rt) Estelle, al cap d'una estona, contesta: "No vull aquest mirall-Inés; jo vull que el meu mirall sigui Garcin" (49). Quina cosa, no?, que passin aquestes coses en el text i un no ho vegi!

Ens ocupem d'aquesta frase d'Inés hostilment adreçada al seu rival Garcin: els sons m'arriben embrutats perquè vostè els ha escoltat en passar. "Embrutats" o "Tacats" (souillés) conté un matis d'insult, en la línia principal del llibre. Bé podria dir "carregats". Els sons que arriben són qualssevol sons. Darrera d'això, allò que l'empudega és la pròpia presència de Garcin. Vet aquí una altra versió de la mirada. Si abans la qüestió de la presència aliena era la directa mirada-de-l'altre sobre mi, es podria parlar també de la mirada-de-l'altre sobre les coses. Això fa que, quan jo les miri, miri coses carregades dels significats, del valors o de les relacions que han dipositat les mirades anteriors dels homes. Per exemple, jo estimo allò que és estimable, la qual cosa vol dir que ha estat estimada abans per altres. Les coses queden, doncs, tocades per aquesta alteritat i són constituïdes en la mirada de molts. Però a l'infern la mirada-de-l'altre no és constructiva, no posa valor a les coses ni les fa positives. Es un esguard desqualificador, corrosiu, disgregador. La frase de la Inés expressa aquesta forma infernal d'esguard, ara posat, de manera ben original, en l'escolta de l'altre. Inés no suporta els sons que han passat per la oïda de Garcin. Es només una manera de dir que Garcin sobra. L'escolta corruptora de Garcin és una de les primeres anticipacions del drama de l'infern: Garcin serà testimoni inevitable e insofrible de la relació entre Inés i Estelle. I a cadascun d'ells li passa el mateix: el tercer obstaculitzarà algun projecte constructiu. La relació privada no pot ser fecunda. Queda espatllada per aquesta presència tercera i es fa obstinadament pública. Al mateix temps, tampoc hi ha pròpiament domini públic d'intervenció: primer perquè només són tres i sobre tot perquè, com veurem, no poden fer realment.

Cada personatge contempla el que passa a la Terra sense poder fer-hi res però almenys amb l'esperança de trobar-hi algunes paraules favorables. De tots els personatges, Garcin sembla el més amoïnat per com queda la seva memòria. Està pendent de la mirada d'un tal Gómez: és el que m'interessa (53). Enmig del seu contacte físic amb Estelle segueix pendent d'aquest altre: aquesta cop sí que parla de mi (76). ¿Què el preocupa tant? Alguns indiquen que no vol ser titllat de covard. D'aquí a sis mesos diran: covard com Garcin (80); Com ja res es pot fer voldria almenys justificar el seu acte covard. Per exemple, el tal Gómez blasma com cal, però no diu pas el que s'ha de fer (77). De tota una llista molt explícita de planys de Garcin per aquesta impotència, destaca el més formidable: He caigut en el domini públic (82). No vol dir sols que tots parlen d'ell. La caiguda té un matís inequívoc de pèrdua, ensopegada, situació trobada sense demanar-la. Garcin és només domini públic perquè ja res en ell és domini personal, perquè res pot fer per a canviar l'opinió dels altres i encara menys per a canviar els actes que foren la seva vida; el que resta d'ell, la seva memòria, és totalment en mans dels altres. Tots la poden manipular sense cap defensa possible. Ens preguntem: què seria el contrario de caure en el domini públic? Sens dubte obrar, actuar, ser subjecte, poder canviar les coses. El cas d'Estelle és semblat. Li preocupa la mirada de Pierre. Si al menys Olga, la seva amiga, sabés callar el que sap! Fes-ne el que vulguis, però no li diguis... (70). Estelle també voldria preservar una minsa memòria, el consol darrer en aquesta pseudo-vida. En quant a Inés, la cosa és més moderada. Ella reté la cura per la seva cambra, un interior que voldria preservar com fos. I, com a la resta, aquest record se li espatlla quan una parella lloga l'habitació i l'usa.

Quan hem acabat de llegir el llibre ens proposem elaborar una llista de citacions en les que aparegui la qüestió de la "mirada-de-l'altre" directament, o referències a la consideració de l'altre. Valdrien les "mirades" mútues i les opinions dels vius que encara parlen del morts. N'hi ha un munt, és inútil voler recollir-les totes. Algunes són tan directes que farien prou bé la feina de sintetitzar tota l'obra: no sóc res més que la mirada que et veu (91); no puc estimar-te mentre ella em veu (94), etc. Tenim temps de fer un llistat però no de valorar tot aquest material. Una cosa, tanmateix, remarquen els alumnes quan s'acaba el crèdit: la mirada de l'altre és una qüestió que els ha colpit. En allò que nosaltres som o creiem ésser està habitant l'altre, nia aquí des de sempre. Malgrat tot, la discussió que tenim temps d'esbossar, fàcilment ens condueix a dos desviacions: o bé a l'apologia d'una autonomia en la que l'altre molesta (on el missatge seria "he de passar del que diguin de mi i fer el que em sembli bé a mi") o bé a una espècie de lliurament submís a l'opinió de l'altre com si el meu destí estigués en mans d'altri (on es diria "he de tenir cura del que pensin de mi perquè això m'influeix"). Aquestes dues formes simplistes de la consciència de l'altre no són l'objectiu, és clar, però potser estiguin en el camí d'adonar-se de la constitució sociable de l'individu.

    La pregunta diu: "Al capdavall, l'infern són els altres, que és la frase famosa i emblemàtica de la peça, no és el que es tracta de concloure en aquesta classe d'ètica. ¿Quins elements i quines circumstàncies farien que per a nosaltres, els vius, els altres no fossin un infern?". Home, un infern no diré, però que engegaries a dida més d'un, moltes vegades sí. Sobre tot quan es fiquen amb tu i no et deixen en pau. La cosa és clara: si els pots engegar, apa adéu l'infern! Més o menys els col× leguis diuen el mateix.
- Pots escapar i trobar algú que no sigui un infern per a tu -diu la Sònia.
        Ella diu d'escapar tu mateix, però el paradís seria fer-los desaparèixer a ells amb un comandament a distància. Ha, ha, ha!
- O sigui que per nosaltres, a diferència de la peça, la porta no està tancada.
- No.
- Vivim a "porta oberta"?
- Sí.
- Un advertiment: en aquest context, "sortir per la porta" pot no significar simplement fugir, o defugir el problema que sigui. Es a dir, que no ens passi ara que, després d'haver-li donat tantes voltes, resulti que el millor sigui allò del principi, de millor no afrontar la situació.
- No, no...
- No, però caldria trobar una distinció. Pensem-la. De moment se m'acut que la porta oberta no vol dir no fer front sinó escollir les mirades d'altres que no resultin destructives.
        Res. Un comandament a distància i a fer zapping... Bé, ja s’entén que no amb tots, és clar. O sí?