Cap. 1. L'embranzida
(Notes sobre el treball amb La puta respectuosa)

1. L'autoritat de la mirada.

"Ètica de situacions". No sé què d'un tal Sartre amb un profe de filosofia. Un altre rotllo. Bé: pitjor era escollir el crèdit de geometria o el de recursos industrials. Aquest paio, almenys, es veu que no suspèn massa, tot i que a la presentació del crèdit ens va dir que s'havia de treballar. Buah! Això ho diuen tots els profes.

He acabat per apreuar el fet de treballar en aquest municipi. El primer any, Montcada i Reixac era per mi només la perifèria de la ciutat: el turó esquinçat d'una pedrera envoltat d'una xarxa d'artèries. No entenia com els alumnes podien sentir-se vivint en un poble. La voluntat de voler viure en un poble i no en una perifèria és el capital més gran que tenen els montcadencs. Això els dóna un punt d'orgull que s'obre pas entre els problemes reals de la població. La gent ha assumit que les millores són efecte de la unió i de l'esforç. Aquesta experiència contribueix a fer una consciència d'ells mateixos austera però amb tradició i continuïtat. A l'aula es nota també. Qui arriba a l'aula, per mal que provingui d'una família amb dificultats, arriba almenys d'un teixit municipal antic i ben arrelat. Els alumnes del meu Institut retenen cert sentit de respecte al professor. Per dir alguna cosa significativa per a molts companys, no arriben pel matí amb motos ni amb cara de perdonar la vida als docents. I en l'altre extrem de l'imaginari, tampoc arriben amb ganivets. Lluny de que tot sigui una bassa d'oli, l'educador, malgrat tot, no es troba en un medi esquerp. L'experiència que explico té una base ben real en aquest medi que la fa possible.

Es el primer dia. Quan entro a l'aula m'esperen uns quinze nois i noies d'uns quinze anys. Aquesta manera de treballar l'ètica sempre em desassossega. Cal posar fil a l'agulla: no tenen llibre, no coneixen la teva manera de procedir, no tenen ni idea del què s'ha de fer. L'arada la comença estirant la voluntat del professor. Fins i tot hi ha algú que es veu que té ganes d'estirar i pot ser que encara t'inquieti més perquè algú espera alguna cosa de tu i és possible defraudar-lo. T'esperen amb curiositat la major part. Però t'esperen també els que volen furgar amb desdeny, trobar punts febles, constatar que n'estàs de guillat. Esperen tots -com ho esperen!- que controlis la situació. Entres en un estira-i-arronsa vell com la pròpia escola.

Llevat que devaluem l'abast de les paraules, un alumne no és ben bé un amic mentre és alumne. De bell nou, els primers anys, t'aixoplugues en això de l'amistat amb els alumnes. Com sempre aconsegueixes la confiança d'un o altre hi ha el perill de que el facis una mena d'aliat infiltrat. Ell no s'ho mereix ni tu tampoc. O pretens que si n'hi ha que et fan la vida impossible almenys se sentin responsables d'haver traït la teva bona fe. Però això es trepitjar en fals. Posats a fer, si les coses no rutllen, és millor fer entendre d'antuvi que tu ets el professor i ells els alumnes.

Aquest professor em fa una mica de por, no sé. Tot just arribar el primer dia se'ns queda allà palplantat com un estaquirot. Al cap d'una estona només se sent el Xetxu i la Manoli fent xivarri, com sempre. Li vull comentar a la Marina que el professor duu una sabata mig descordada i a penes tombo el cap a la Marina tot tapant-me la boca amb la mà sento aquella mirada escodrinyadora del tio. Té l'entrecella arrugada i la cara tibada i em mira a mi. Però si jo no li he fet res! Com es passa! Que es miri al Xetxu i la Manoli, si té nassos, no et fum? Al Xetxu no li diu mai ningú res, no s'atreveixen amb ell. Però amb mi, es veu que tothom s'hi troba valent amb la Sílvia ............ Ep, vaja, ara se'ls està mirant. Ei, el Xetxu s'ha callat, tu! Em miro a la Marina, al meu costat. Tota la classe és en silenci. Cal anar amb compte amb aquest. L'Enric ja m'ho va dir: el seu germà el va tenir a quart l'any passat, també en un crèdit d'ètica. Diu que un dia es va empipar i no vegis!

Voler agradar o cercar l'aprovació tot mostrant-se jovial sembla imprudent. Si ets simpàtic de debò ja es veurà sense que calguin esforços, i si sols ho fas veure, per damunt de l'humor es diposita un mena d'oli que sura des del fons i que no incita a la confiança. Suggereix certa feblesa d'ànim que gairebé fóra millor mostrar a la claror del dia en comptes d'esperar que sigui caçada secretament.

Entro a l'aula, doncs, i hi ha quinze xavals. M'estudien una estona mentre em trec la jaqueta, obro la cartera, remeno papers. Ens presentem. Passem llista. Cal que el proper dia posin les taules en forma de rotllana per veure'ns les cares; que es comprin "La puta respectuosa" de Sartre en tal edició; que es comprin una llibreta. S'explica de què va l'assumpte. Si a la sessió següent hi ha un nombre suficient d'exemplars, diguem-ne un terç del total, es pot començar a llegir. La classe és d'ells i poden convertir-la en un tedi insuportable o en una diversió fèrtil. Asseguro que anem a l'Institut a divertir-nos però a base d'aprendre coses. Prudentment cal començar alguna activitat paral× lela que pugui continuar-se per si això falla.

CAP. 1
Agraïments
1
2
3
4
5
6
CAP. 2
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
CAP. 3
1
2
3
4
5
6
7
8
9
CAP. 4
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Epíleg