"Què aprèn d'ètica aquí?" -- ¿Demana aquesta pregunta una llista d'objectius a l'estil de la Reforma? -- ¿Algú es trobarà satisfet amb aquest estil de contestació? No m'agraden aquests llistats tot i que semblin tan clars puix sento que només diuen una veritat administrativa. A ètica, atenir-me a una programació escrupulosa d'aquest caire em semblaria matar la vida de la classe. Tanmateix sucumbirem a una cosa semblada ara. Només serà semblada, un rudiment (l'estil "d'objectius" requeriria verbs en infinitiu, etc.) però ho farem per mostrar un inici d'endreç administratiu. Pretenem clarificar situacions vivencials, però a vegades un estima contemplar alguna radiografia del procediment. Agafem l'escena del menjar d'Olga -que ja és com de la família pel temps que li hem dedicat. Sigui un administrador zelós que demana: "Què ha après l'alumne?".
    1er) que allò que sembla senzill, quan ho esbrines de prop no ho és tant;
    2on) que els altres (a classe) veuen coses distintes al que jo veig i en escoltar un altre punt de vista aprenc a mirar;
    3er) que quant més aprenc sobre el que realment esdevé en una situació (o quant més m'atanso a un bon model sobre la situació), millor veig les forces i els conflictes que discorren en ella;
    4rt) que quan millor veig les forces i els conflictes, més capacitat tinc per a ser amo d'ells i no de què aquests em dominin a mi.
(Això no significa saber "què faria si jo estigués en lloc d'Hugo o d'Olga", perquè aquesta suposició hauria de comptar amb el que realment saben Hugo o Olga. No és el cas. Ells són ells i el meu esguard cau damunt d'ells com una mena de pràctica de laboratori per adquirir un saber apte per les meves situacions vitals. Però d'això a classe no en parlarem);
    5è) que, amb independència que la situació em resulti dolorosa, joiosa, antipàtica etc. quan puc ser amo d'ella és quan sóc lliure. Això vol dir ser lliure.
(Aquest ensenyament forma part de la teoria ètica. Surt a classe a vegades però en qualsevol cas l'intentem copsar per una altra línia que la teòrica; de fet, no té cap mena d'importància ètica formular-la com a teoria o no fer-ho, encara que sí en tindria en una classe de filosofia).
    6è) Postulat últim (diguem-ne socràtic): si jo fos capaç d'actuar des de la llibertat, tot tenint present, com diria Sartre, totes les conseqüències de la meva acció amb claredat, difícilment faria res opressiu o danyós per a la resta d'homes perquè, veuria que, d'una forma o altre, em perjudico a mi mateix; en la línia socràtica, el mal moral és, simplement, error, confusió, obnubilació d'allò que em convé. El més difícil sempre és veure com el dany fa via "d'una forma o altre".
(Algú, esverat amb raó, em diu: "Però, de veritat vosté creu això? I sobre tot, vosté creu que els seus alumnes poden arribar a copsar això? No se li ha anat la mà aquí?" Confesso que fóra matèria per a un tractat sencer justificar aquesta posició. Com a objectiu de la classe és el pregon, un límit completament ideal, quelcom proposat també per al professor que aprèn també del que els seus alumnes veuen.)

Aquesta manera de fer accepta que no hi ha temes d'ètica sinó situacions ètiques. ¿Què passa quan es discuteix sobre la delinqüència, l'avortament o les drogues? Un mobilitza les opinions que ha pogut formar-se per les situacions que coneix i tracta d'estendre-les, generalitzar-les i aplicar-les a una qüestió general. Si el pare de Rubèn és bevedor surt una opinió sobre les drogues destil× lada des d'aquest racó amarg; si la Eulàlia, un dissabte va fumar un porro amb els seus amics i es va sentir a gust, potser tendirà a demanar distincions entre les drogues dures i les toves; si es va sentir malament potser hi carregarà les tintes morals; si a en Sergi sempre li ha donat por perdre el control, potser jutjarà amb severitat l'excés de gosadia dels altres; si l'Eva pensa en les xeringues i té mal record de les del metge, potser posarà l'èmfasi en l'atreviment malaltís del ionki; si la Vicki travessa un moment de desencís potser imagina l'evasió que allò pot fornir i té més ganes de carregar contra la duresa de la vida. Es clar que no hi haurà debat entre experts enciclopèdics que parlen des del coneixement objectiu. Les opinions que surten s'han format en l'experiència viva però no ens assabentarem des de quina parla el Rubén, la Eulàlia, el Sergi, la Eva, la Vicki. Ni ho diran ni ho preguntarem. No sembla escaient que a l'aula surti la intimitat. I malgrat que ningú no direm "aquesta és la meva experiència" tots acabarem parlant un estrany discurs generalitzador. L'experiència queda encoberta i la universalitat que es descobreix en públic ja neix coixa. Mantes vegades cridarà per fer-se valer mentre perd de vista el seu modest origen. Però si les situacions singulars són les que em mouen a opinions, per què no portar a classe situacions singulars? Situacions singulars amb la enorme avantatge de no ser teves ni meves, amb qui podem ser sincers, fins i tot cruels, impúdics si cal; situacions que són allò més semblat a l'experiència, la font d'on brollen les opinions. En suma, per què no portar obres literàries? També aquí es mobilitzen, si per ventura surten les drogues o alguna cosa similar, l'amargor de Rubén, la petita aventura d'Eulàlia, la por d'en Sergi, l'aprensió de l'Eva o la tristesa o la ràbia de la Vicki, però aquestes perspectives s'apliquen ara a un propòsit més just: esbrinar una situació singular. D'experiència a experiència, no ens perdem per branques falsament universalitzadores. La diversitat de la perspectiva queda respectada i alhora comença a ser possible explicar-se que en una situació peculiar hi hagi un pensament escaient. Pot començar a semblar lògic que un personatge, col× locat en aquesta cruïlla de circumstàncies, pugui pensar així. A mi em sembla que l'universal fa el seu camí, però ara el fa de debò.

Una de les coses magnífiques que té el teatre de Sartre a efectes de fer-lo servir a classe d'ètica -i potser és el cas de tota bona literatura: no aspirem a servir-nos d'aquest autor tota la vida!- és que els personatges són només personatges. Això vol dir: van d'això o d'allò. En certa mesura guarden una puresa de caràcter que assumeix només un o dos aspectes d'una personalitat real. Ha d'haver al menys un parell d'aspectes enfrontats en un personatge per a que aquest pateixi. Però allò magnífic de la ficció és que només n'hi ha dos i no una munió. Això em sembla palès, per exemple, a Morts sense sepultura on cadascun dels condemnats viu un conflicte interior diferent. Això simplifica els anàlisis de la situació i converteix les situacions, per dir-ho en to exagerat, en situacions de laboratori.

En una novel× la, en una peça de teatre o en qualsevol obra de ficció, tot el que fan, diuen o pensen els personatges ho ha pensat l'autor. La personalitat de l'autor sí que n'és de múltiple. Diem -molt per damunt- que això ho ha escoltat d'aquí o d'allà, o que en tal aspecte l'ha influït aquest senyor o aquell escriptor. Tot aquest joc de mediacions no té la més mínima importància en ordre al que vull remarcar: l'autor s'ha quedat amb el que ha volgut i ha decidit posar en els seus personatges el que ha volgut. "El que ha volgut" significa una part del que se li pot acudir, però només es treu aigua del pou de les seves ocurrències: és un brollador que es nodreix del flux indefinit de la vida però on no s'hi ha vessat tot el contingut de la vida. Pel cantó de l'autor, crear personatges i situacions de ficció té potser una formidable finalitat profunda: separar cadascun dels innombrables components de la personalitat i dipositar-los en cadascun dels diversos personatges, siguin humans o no. Quan interpretem els personatges, en el fons diem alguna cosa de l'autor. Ara bé, pel cantó del lector, això tampoc té cap interès especial llevat que un faci una tesi de l'autor. Aquest no és el nostre cas ja que simplement ens en servim per dir alguna cosa de nosaltres mateixos. Una selecció més petita encara: això és el que, nosaltres lectors, acollim i contemplem. En fer-ho, s'aiguabarreja amb la nostra pròpia font, s'eixamplen les paraules i potser l'autor es converteix en una altra cosa.

Té el seu interès tocar temes generals i a vegades s'ha de fer inevitablement. Però l'existència de "temes ètics" rau en un equívoc. Tot són temes ètics des que ens llevem fins que ens gitem perquè les qüestions sobre com m'he de captenir en les meves relacions, directes o indirectes, amb la resta d'homes no les desendollem a cap hora. No hi ha individus que, simultàniament, no representin una manifestació d'allò social, sigui per bé o per mal. Tampoc hi ha situacions -ni en la literatura- que al mateix temps no ens menin al món social. Sempre s'ha dit que Robinson reprodueix a la seva illa la civilització que duu a dins. Aleshores, ¿com és que acostumen a aïllar-se uns temes específics per la classe d'ètica?

Primer, perquè hi ha situacions que es repeteixen entre els individus. Com totes, tenen un origen a la pròpia organització col× lectiva però són prou greus i importants per fer-les "qüestions" separades de les situacions particulars que les engendren. Parlem d'aquesta manera del problema de les drogues, l'atur, la violència, etc. Aquí ens cal superar un altre escull: el problema de l'atur és ben objectiu, se'm dirà: no és sols una situació personal repetida, és una situació social, un mal de la societat. Però quina és la seva dimensió ètica? No és l'anàlisi de les dades econòmiques que l'engendren; tampoc l'estudi de l'evolució històrica de les forces productives. Segurament no podrem deixar fora aquestes dades a classe d'ètica i també haurem de parlar d'economia i d'història però no encarem l'ètica fins que aquest problema no és per a mi, viscut com a cosa meva i en relació a la meva acció possible. Això no significa "fins que no m'afecti l'atur" sinó "fins que no m'escaigui la qüestió". Provem-ho amb altres paraules: no fins que jo pateixi l'atur sinó fins que allò em concerneixi com a ciutadà. ¿Posem els alumnes en estat de <<concernits>> en plantejar el tema general amb tota la informació que calgui? ¿Posem la qüestió en estat <<d'incumbència meva>> quan l'exposem des dels paràmetres científics usuals? Bé pot ser que només els posem en estat "d'intel× lectualment avisats" sense que la seva sensibilitat moral es mogui ni un bri. La literatura, tot i que sigui escriptura, pel fet de fer viure la situació personal, s'atansa a una esfera més propera a la sensibilitat.

A més del caràcter de situació reiterada, l'existència de "temes" és tributària també del sensacionalisme. Hi ha situacions l'interès de les quals rau en que susciten casos límit. En ells, els criteris morals anteriors es queden manifestament curts. Per exemple, ara és tema ètic la clonació humana. Es clar que ho és; és clar que la societat ho haurà de legislar tard o d'hora, però ¿és aquesta la tasca de l'aula? L'estat de concernits i d'incumbència per les coses humanes es barreja aquí amb la curiositat, amb l'excitació per les grans coses, amb un cert escapisme de qüestions immediates que estan més al nostre abast.