La peça consta d'un sol quadre, amb quatre escenes introductòries i una cinquena on es desenvolupa tot el gruix. Sobre ella hi caben unes preguntes que cal mantenir enceses tota l'estona: "què anem sabent de la vida passada dels personatges?". Per exemple, comencem amb llurs noms: Joseph Garcin, Estelle Rigault, Inés Serrano. "Quins retrets recíprocs es fan?". Per exemple, tot just quan comença la relació, Inés retreu a Garcin que no oculta la por, malgrat que presumeix d'educat; Estelle a Garcin que s'asseu al seu canapè; que li horroritza que vagi en mànigues de camisa; que empra paraules massa crues: dotze bales a la pell. Disculpi, no sóc un mort agradable -diu Garcin (5,31). Al respecte uns hi veuen certa fatxenderia a l'expressió; d'altres, grolleria, quelcom que suscita fàstic; algú diu que, en el fons, l'home encara té esma per presumir davant les dones. En qualsevol cas Garcin recorda, desagradablement, la mort, i Estelle proposa que, en endavant, s'anomenin a si mateixos "absents" (31). Les paraules són importants. A la peça no trobarem altra cosa que una convivència tancada i suportada en les paraules. De bell antuvi es posa de manifest que aquesta aspra convivència demana bàlsams. Una de les qüestions que ens acompanyarà tot el trimestre és inventariar quins: "quins plans van inventant amb els quals esperen fer la situació mútua més tolerable".

- Què haveu trobat? Joaquim?
- Garcin proposa que hi ha que ser educat.
- N'és un, sí, dels plans. Cal mantenir, diu, una extrema educació (3,25). Aquí la cita és clara, serà la nostra millor defensa. Després ens hi ocuparem. Què més?
- Jo n'he trobat una de cita, però no estic segura...
- Va.
- Estelle diu que hi ha que conservar el bon humor (5,30).
- Clar que val. Es una altra de les primeres fantasies que tenen: estarem de bon humor tots plegats i així passarem el temps sense patir. Què més? D'Estelle ja n'hem vist una, indirectament, oi?
............
- Ah, clar, que es diguin absents en comptes de morts (5,31).
- Bé. I per què seria això una proposta ideal?
- Per a no recordar la mort.
- I per què no?
- Perquè no és agradable.
- En efecte. Vet aquí una altra proposta ideal: no parlarem d'allò que ens faci pupa. I això em recorda una altra proposta de Garcin més rotunda... Daniel?
- Que el millor és que s'estiguin callats.(5, 42)
- Exacte. Es la primera gran proposta del llibre. Callarem i així la nostra parla no serà ofensiva. Garcin la fa quan descobreixen...
- ... que els han posat junts perquè siguin els botxins ells mateixos, o sigui, que cadascú és botxí per a l'altre. -acaba el Daniel, ben informat.
- Clar, i aleshores ell diu, "doncs és fumeran perquè no xerrarem!" Però això, com veurem, no surt bé.
- Sí. Ell diu que així es salvaran...
- Sí. Més coses. I pel que fa a Inés? Ningú no n'ha trobat?
.................
- Bé. Si no n'haveu trobat jo us proposo una d'indirecta. Ella es pensa que tot anirà bé si tots són sincers perquè diu només que cadascú de nosaltres tingués el coratge de dir... (5,38) i es refereix a la història de cadascú, a contar la veritat. Ella pensa al principi que si tothom se sincera no hi hauran retrets perquè tothom tindrà les cartes boca amunt. Ja veurem que, en realitat, això ho empraran per fer-se més mal encara. En realitat, si ens fixem, les propostes del Garcin i de la Inés són una mica contradictòries, no?
- Un diu de callar i l'altra de xerrar-ho tot.
- Això està ben vist, Manel, però hi ha encara un aspecte més profund, em sembla. Garcin parla de callar i de cortesia mútua i l'altra d'abocar-ho tot en públic. Es com si un, davant d'aquella situació, digués: "mantinguem-nos reservats, cadascú ficat dins de si i que el tracte sigui correcte", mentre que l'altra proposa de despullar-se, a la vista de tothom, com si digués "quan més ràpid ens coneixem, menys haurem de desconfiar els uns dels altres".
        Glubs! Despullar-se davant d'aquelles dues senyores! A mi em sembla moltíssim millor la proposta de Garcin. Cadascú que estigui amb si mateix. El profe ens proposa després que ens aturem una mica més amb això de l'educació, que en francès es diu politesse, i vol dir també la cortesia i les bones formes en el tracte amb la gent.
- Per què li sembla a Garcin que un tracte educat serà una bona solució per la convivència?
        Home, està cantat! Jo prefereixo mil vegades que em tractin amb cura que no a patacades. Tres o quatre diuen coses semblades. Després el profe fa una pregunta estranya.
- Però la cortesia fa una relació més humana?
        Silenci general. Home, sí!... no? Però el Daniel, que és el llest oficial, fa que no amb el cap. Ai, caram! El profe s'explica.
- L'educació està molt bé, no seré jo qui defengui el contrari. De fet, ens en caldria més aquí a l'Insti, que la gent fossin més polits en tot. Però veiem més aspectes: l'educació també és útil, té un aspecte pràctic d'utilitat. Permet ser eficaç en els negocis comuns, en els tractes humans adreçats a algun guany, permet ser més eficaç. Perquè... no oblidem que la seva funció es posar distància en les relacions i no mostrar-se espontàniament. Per educació no dius "imbècil" a la gent quan ho penses. Per educació dius que està bé una obra que no t'agrada, i coses així. Ens va molt bé, és una condició pel respecte, però no oblidem això altre.
        Aleshores què? Apa! A despullar-se com dius que diu la Inés? Ah, no, amic, per aquí no hi passo. Ves si no és millor solució que tothom sigui discret, estigui quiet i tracti de no ficar-se en la vida de l'altre!

Els condemnats a l'infern poden veure a intervals el que s'esdevé a la Terra. Només són els fets dels vius que afecten a llur memòria del mort. Però el temps passa diferent: uns minuts ultraterrens del temps fantasmal corresponen a vegades a mesos sencers dels vius. En una d'aquestes, al principi, Estelle observa el seu enterrament. Diu: Olga Jardet està molt lletja aquest matí. Sosté a ma germana pel braç. No plora a causa del rimmel i he dir que en el seu lloc... Era la meva millor amiga (5,30).

- "En el seu lloc..., què?"
        El profe vol que acabem la frase. A veure, "en el seu lloc..."? "en el seu lloc..."? Es una endevinalla que no em surt. Oh, la Sònia ja l'ha trobat.
- Que ella ploraria.
- Tan difícil era això? Ella es plany que no plorin per ella en el seu enterrament i aleshores diu...
- Però profe...
        Alerta. El que ha interromput és l’Álvaro que surt de la boira.
- Què és el rimmel?
Què n'és de bèstia! Enmig d'una pluja de rialles, cinquanta el posen al dia.

    Aquest matí portem rient una bona estona amb les coses de l’Álvaro. Estem comentant una escena. Quan entra Estelle a l'habitació veu Garcin, assegut amb el cap entre les mans. El primer que se li acut és dir-li: No! No, no, no aixequis el cap. Sé que t'amagues amb les mans, sé que ja no tens rostre. (4, 27) Bé, el profe ha preguntat què volia dir. I l’Álvaro, que no es talla un pèl, ha aixecat la mà.
- Que Garcin no té rostre.
- Vols dir que té el cap com un ou llis? Seria com el Calimero?
        Rifada general. Al profe se li'n va l'olla a cops. Molts que coneixem el personatge ja ens imaginem al Garcin com el Calimero. L’Álvaro no s'enfada, es queda igual, sembla de suro.
- No és això, profe. Es que ella creu que no en té.
        El profe ens ha fet riure però em sembla que anava desencaminat. Ha fet una interpretació embolicada.
- Es cert que, de moment, no sabem per què diu això. Si només tinguéssim aquest passatge, com el podríem interpretar?
- El pren pel botxí -salta el Manel.
- I el botxí no té rostre?
- Va amb la cara tapada. Encara no saben que els botxins són ells.
- Ja: és anònim. Pot ser. A mi se m'acut una altra. El rostre aquí a l'infern no serveix per res. En vida és un mitjà de presentació als altres. Diem que la cara és el mirall de l'ànima. Aquí potser no tindria cap sentit ser per als altres d'una manera o altre. No tenir rostre seria una manera de dir: "la teva cara no em diu res" i ho diu perquè a la mort ja res pot afectar-me.
        No entenc res. Ser-per-als-altres? Més val que un sigui el que vol ser. Interessant ja ho trobo però massa recargolat a voltes. Jo he llegit més pàgines i més endavant diu que Estelle havia disparat a la cara a un paio i li havia deixat sense rostre. El profe no se'n deu recordar d'aquest tros. L’Álvaro és una mica soca però no era cap bajanada el que deia.

- I què hi trobem aquí de l'infern "clàssic"?
        Aguanta! Un infern clàssic? L'àvia és l'única que em diu que aniré a l'infern si faig alguna cosa que ella troba que està malament. "Sí, àvia..." "No et fan por les calderes d'en Pere Botero?" "Estic acollonit, àvia" "Sí, tu ves-te'n fument, ves que Déu no et castigui". A banda d'aquestes flipades, l'àvia és molt bona persona. Però aquestes coses són perquè la van educar així. Els de la classe no en tenen ni idea de l'infern.
- Martí?
- El calor? A l'infern fa calor, oi?
- Ho dius per allò de les calderes...?
- Uh... ehem...! Sí... També parla dels pals i les graelles.
- Sí que és la imatge clàssica, sí. En realitat, tens raó, això és més clàssic que el que jo estava pensant. Però, mira, això del calor ja em va bé. Per què el calor?... Us ho pregunto a tothom.
        A tothom, eh? Però ningú bada boca.
- Potser és una mica brometa de Sartre conservar el calor en el seu infern sofisticat. Però em sembla que té un sentit dramàtic clar. Anna?
- El calor, segons diu Estelle, pansiria les flors.
- On ho has trobat això?
- Aquí, al principi de l'escena (V,30).
- Es una cita estupenda.
        "Una cita estupenda". Caram! A mi em sembla normaleta. Què té d'especial que si fa calor es panseixin les flors? I en canvi allò del calor que he dit jo... estava bé, no?
- Aleshores, què és el calor? Què suggereix aquí? ... Per a què serveix aquest element aquí?
- El calor dóna vida -diu un.
- Home, aquí vol dir vida també? -contesta el profe.
- Una cosa molesta -diu una.
- Que fa suar -un altre.
- Alguna cosa tancada. Estan tancats.
- Exacte. I encara diria més: una cosa asfixiant. L'autor representa amb el calor la relació tancada, a porta tancada, massa estreta dels personatges, sense aire.
        Com si estiguessin a les calderes aquelles de la meva àvia. Eh quina idea "més estupenda" que jo també tinc? Però millor em callo. El profe segueix.
- Algú ha dit que el calor era vida però l'Anna ens ha fet veure que aquí calor anava amb flors marcides. Per tant: va amb vida?
- No.
- No. Amb mort -diu la pròpia Anna.
- El calor aquí la treu la vida. Va amb mort aquí.
 

       Estem empantanegats amb una frase d'Inés. Està en ordre, la meva vida. Completament en ordre. S'ha posat en ordre ella sola, allà baix, i no tinc cap necessitat de preocupar-me'n (5, 33) Ho ha dit quan Garcin ha proposat meditar i de posar la seva vida en ordre. Aquesta la he vist sol: quina conya que el Garcin vulgui posar la vida en ordre, ell que ja ha palmat!
- Què ens està dient aquí la Inès? Jonathan?
- Que ja ha fet tot el que tenia que fer en vida.
- Ja està?
- I que ningú pensa ja en ella.
- Anna?
- Que ella recorda la seva germana que no la plora i se sent malament per aquest motiu.
- I com ho lligues amb la frase?
- Doncs això, profe, que ja està en ordre i que passa d'ella. Que no es pensa menjar l'olla.
- Que passa de la germana?
- Es clar.
- Ah ja! Vols dir que seria una mena d'expressió irònica per dir que passa de la germana.
- Sí.
- O sigui que la morta passa de la viva, com si digués "ja t'ho faràs"!
- Es el que jo veig.
- Però, profe -salta un- això de la germana ¿no és a l'Estelle que li passa? La frase la diu la Inés!
        L'Anna es posa vermella com un tomàquet per la ficada de gamba. El profe sembla baixar dels núvols. Se li passen coses tan fonamentals com aquesta!
- Ah, és veritat, gràcies noi. Allò de la germana és Estelle. Val. Cristian?
- Que no ha deixat res inacabat, que deixa resoltes les vides dels que deixa.
- En fi, que està satisfeta, no?
- Sí.
- Et recordo que està a l'infern. Sembla que ha mort en circumstàncies tràgiques, pel gas. Estaria molt satisfeta del que deixa?
- No sé.
- Manel?
- Que la seva mort és la solució dels seus problemes.
- Martí?
- No, res, el que tinc ja s'ha dit.
- Daniel?
- En deuria fer alguna de ben grossa, aquesta, per estar aquí.
- Ja. I la cosa de la vida ordenada?
- No sé.
- Algú més te cap idea? A manca de resposta millor aplicarem la màquina Sartre. L'autor hauria expressat una de les seves idees típiques. La mort sega tota possibilitat a l'home de definir-se amb els seus projectes. El deixa acabat i definit.
        Ei, ei, ei!: això em sona de la llibreta de la Marina. Me la va deixar per si em calia.
- ...i, en aquest sentit, la mort és "ordenadora" perquè de sobte dóna un sentit a tots els esdeveniments passats. Per exemple, si un mor com a lladre és que era lladre i tota la seva biografia queda polaritzada com la línia que mena al lladre. En canvi, un lladre o fins i tot un assassí convicte viu ¿Es ja lladre o assassí per sempre?.
- No.
- Pot canviar -salten uns quants.
- Un queda retratat amb la mort i això posa un ordre rígid al passat. Digues, Manel.
- O sigui que si et mores quan t'enxampen robant ja quedes com un lladre i tots et consideraran així sense poder-ho ja canviar?
- Potser el més decisiu no siguin les circumstàncies de l'instant de la mort sinó, diríem, l'última època, el conjunt dels actes el que es prendrà en compte. No ho sé: potser caldria veure-ho en cada cas. El més important és veure que, sigui quin sigui el projecte últim que es consideri, la mort el converteix en decisiu per interpretar la persona. Com un ja no pot fer res per reorganitzar la seva vida, Inés diu que s'ha posat en ordre ella sola. Es a dir, que ja no depèn d'ella i que no li cal preocupar-se. Dictarem unes quantes idees.
        M'agrada que el profe dicti unes quantes línies. La meva llibreta va creixent sola. Es més ordenat quan ho dicta ell que quan has d'escriure resums per compte pròpia. Quina bestiesa que per a que hi hagi ordre un s'hagi de morir!

Estelle, que esperava trobar i reunir-se amb coneguts vinculats al seu crim, es troba amb un desconeguts. Ella introdueix la pregunta de per quin motiu els haurien posat junts, pregunta que es veia venir. Ara, fem qüestió de en quin instant se li ha acudit la pregunta. La cosa és fàcil per a molts. Estelle s'acaba d'adonar que els tres són ben diferents. Li ha demanat a Inés si li agraden els homes en mànigues de camisa i aquesta li ha respost que, senzillament, no li agraden massa els homes. A Estelle, en canvi, sí. Vanessa, no sense cert pudor, ja havia observat ben prompte que Inés podia ser lesbiana: afalaga Estelle quan tot just se li adreça per primer cop i voldria regalar-li flors -obsequiar l'altre és un més d'aquells bons propòsits de convivència. Poc després confirmem que Inés pugna per seduir Estelle. En fi, notem ara que només perquè es veuen diferents es comencen a preguntar què hi fan junts. La relació amb els altres s'examina quan comencen les "diferències", mot que en català -i en castellà- significa també les dissensions que causen baralles. Per què m'han posat amb aquests individus amb els que tinc tan poc en comú? Notem, en segon lloc, que la diferència que més li crida l'atenció a Estelle es dóna en el terreny dels gustos sexuals, com si aquí la competència i la intransigència tinguessin terreny adobat per créixer.

    Garcin creu que els han posat junts per atzar. La Inés se'n riu d'això i li diu: ¿Tanta necessitat té vostè de tranquil·litzar-se? No deixen res a l'atzar (5,35). El profe ens indica aquest passatge i ens pregunta si tots ho veiem clar. Jo sí. Crec que el Garcin es de més bona fe que aquestes senyores. Com sempre, els que porten la batuta, diuen la seva. Però el profe torna a engegar.
- ¿Es que seria més tranquil×litzador l'atzar de Garcin que la, diguem-ne, "previsió" o els "responsables" que suposa Inés?
- Com vols dir?
- Poso exemples. Veieu qualsevol notícia tràgica del telenotícies d'avui. Fàcil: sempre n'hi ha. ¿Es que no es cerquen culpables o responsables fins i tot de les catàstrofes naturals? Home, no es pot dir que el govern sigui el culpable de la pluja, com si pogués posar pluja a voluntat, però se'l culpa de no haver condicionat els carrers en el seu moment, de no haver previst que el riu en aquest tram podia sortir-se del seu llit, etcètera. O un altre. ¿No es busca al metge responsable de no haver operat bé un pacient? Aleshores, en un succés dur o dramàtic, en un accident, ens preguntem: ¿Què tranquil× litza més, pensar que es deu a l'atzar o pensar que hi ha algun responsable? El concepte jurídic de responsabilitat civil s'edifica sobre la convicció de què darrera de la major part dels esdeveniments que afecten les persones, fins i tot si no són delictes, hi ha la mà de l'home. Potser això també tranquil× litza poder-li encolomar les culpes a algú.
        Quan sembla que tots ja hem perdut l'esma de dir res i caurà un dictat cantat, ves per on que l'Abel, que no acostuma a dir massa coses, aixeca de sobte la mà. Fa gràcia veure'l aixecar el braç tan llarg com és perquè s'asseu al costat del profe. Es veu que s'ha interessat pel tema. Fa una intervenció que m'agrada molt. Ah, i que s'entén!
- Puc posar un exemple de futbol? -diu sense més.
- Déu ens trobi confessats. Endavant.
- Posem que Raül, del Real Madrid, fica un golàs al Barça.
- Tu ets una mica del Madrid, no?
- Aquest? Es merengue perdut, profe! -salta el Lluís
- Hala Madrí -coreja un col× lega seu.
- Val, val. Es culpa meva. Però no anem a parlar de futbol ara.
- Fica el golàs, dic, i aleshores els del Barça, per a tranquil× litzar-se, diuen que en realitat va ser per xamba, en fi, que Raül va tenir xamba.
- Ah, ja entenc. Està força bé l'exemple. Vols dir que els afeccionats del Barça es consolen pensant que el gol no va ser per responsabilitat del Madrid, és a dir, perquè els rivals sabessin jugar millor, sinó que fou per atzar.
- Això.
        I tant que seria per atzar! Per una jugada bona, tres són per xamba en això del futbol.
- És a dir, que tu veus clar que el que tranquil×litza és l'atzar, no?
- Sí.
- Molt bé. Però ¿Em pots dir què digueren els del Madrid?
- Com que què digueren?
- Sí: per al Barça el gol fou sort, ¿I per al Madrid, fou també sort?
- Ah no! Per a ells el golàs fou perquè en sabien més.
- Per tant, al Madrid ¿què el tranquil× litza més en aquest cas? ¿Pensar que el resultat fou per atzar o pensar que se'l mereixien pel seu esforç i eren responsables del gol?
- Pensar que se'l mereixien.
- ¿Aleshores?.
- Però es que se'l mereixien, profe.
- Però tu m'has dit que eres del Madrid, oi?
- Sí.
- Es lògic que vegis les coses com les veu el Madrid, no? Fixeu-vos que cada setmana, esbojarradament, la premsa esportiva se'n va d'un extrem a l'altre precisament amb aquesta qüestió de l'atzar i la necessitat per tal de consolar els seus lectors. Avui toca que el futbol sigui un joc atzarós perquè hem perdut, demà hi ha responsables i culpables com l'entrenador, l'àrbitre, tal jugador dropo o en mala forma o per culpa de la lesió de l'altre, etcètera.
- Bé, profe però a vegades jugues bé i perds.
        El profe ja no contesta però un altre contesta per ell. En aquest moment a classe es fa un guirigall impressionant.
- Sí, el Madrid jugar bé, seria una cosa nova!
- Però què dius ara? El que passa és que vosaltres us penseu que es pot comprar amb calés el bon futbol?
- Bon futbol? De quin bon futbol parles, nano? Però si l'altre dia us la posen davant i no vau encertar ni amb ulleres...
        Al cap d'un minut d'escoltar parides a tort i a dret m'adono del llibre obert que tinc davant. A l'infern no juguen al futbol, tu. Si el Garcin aquest i les dues ties fossin de per aquí segur que ja haurien arraconat els sofàs i ja estarien fent un partidet en comptes de tant menjar-se l'olla!