Comencem a llegir el segon quadre. S'inicia un flash-back. L'escena canvia a la mateixa casa d'Olga dos anys abans. Som en el moment en què Hugo s'ofereix a Olga per a escometre accions directes. N'està tip d'escriure en el periòdic. Louis, un dirigent de la facció més radical del partit comunista, li demana que col× labori en l'assassinat de Hoederer. Aquest és un altre dirigent més moderat del mateix Partit. Sembla disposat a pactar amb els enemics polítics que són, primer, el Partit feixista del Regent, en aquell temps aliat als alemanys, i segon, el Partit dels nacionalistes lliberals (Pentàgon). Atès que Hoederer compta amb el recolzament del sector socialdemòcrata del seu Partit i que aquest és majoria, el pacte sembla cosa feta. Louis veu la maniobra com a traïció al proletariat, i decideix que cal eliminar i des de dins al seu promotor. Proposa que Hugo, acompanyat de la seva muller, s'infiltri com a secretari de Hoederer i faciliti l'accés als assassins. Però ell mateix, presumptuós, s'ofereix per a liquidar Hoederer com un mitjà expeditiu per a espolsar-se el seu tedi existencial.

Hugo ha dit que en la clandestinitat s'anomena Raskolnikov, un tipus d'una novel× la (38). Fem indagar sobre aquesta novel× la. A la setmana següent, satisfets, duen algunes notes d'enciclopèdia. Nogensmenys el conflicte de Raskolnikov no ha quedat recollit a cap part -les enciclopèdies no donen per tant si un no s'entesta en seguir cercant-. Raskolnikov és un jove que desitja mostrar que està enllà de la moral i decideix matar. Assassina dues vellardes però immediatament sorgeix el remordiment el qual no cessarà fins que no decideix pagar la pena imposada per la societat. Serà fonamental l'amor d'una jove que recondueix al protagonista a la seva pau interior. Sartre suggereix amb aquest pseudònim d'Hugo no només el nus del seu conflicte sinó fins i tot aquelles pàgines vibrants de Crim i càstig on Raskolnikov sap que el policia que l'interroga sap que ell és el culpable i el policia també sap que Raskolnikov sap. Ambdós fingeixen: el criminal explora la seva ànima i la del seu torturador; el policia espera una redempció que només pot venir del convenciment. Les últimes escenes entre Hugo i Hoederer reproduirien aquest pols entre els dos homes que, per mitjà d'un diàleg tens i del patiment avancen cap a la rehabilitació del menor d'ells.

En les lluites interiors d'Hugo davant Hoederer es desplega sense cap dissimulació aquell interès de Sartre que sembla una versió de la cura per l'ànima de Sòcrates. Tanmateix, en les interpretacions públiques que en fa de la seva obra, Sartre sembla desdir-se del que ha fet i s'afanya en posar l'èmfasi en l'aspecte polític, en la dialèctica de la situació o en allò històric. Pobres de nosaltres si haguéssim de treure profit a classe per aquest cantó! A quina experiència històrica dels nostres alumnes ens podríem remetre ara?

En l'entrevista amb Caruso (recollida per l'antologia sobre el teatre de Sartre de Contat i Rybalka) a propòsit de Les mans brutes em fa tot l'efecte que l'actitud de Sartre reprodueix la contradicció d'Hugo a la seva manera. Ens expliquem. Caruso, estranyat, li pregunta diverses vegades: ¿com és possible que tothom prengués la peça com a anti-comunista, que els comunistes del PC protestessin i que els burgesos l'exaltessin? Sartre surt al pas tot parlant de la conjuntura concreta del PC a l'època i les seves raons polítiques. Caruso no es rendeix i hi torna: a la pròpia peça -i no només per motius externs- hi ha clarament elements de crítica anti-comunista. Escolti, li ve a dir, miri's els seus personatges i les situacions que vosté ha descrit: els que manen matar, els comunistes radicals, són volubles i semblen forassenyats; Hoederer ens cau simpàtic; Hugo és un pastat de confusions i beneiteria. Sartre es defèn tot desplaçant els accents cap a altres llocs. Per molt que hi hagi diverses interpretacions possibles, la de Caruso em sembla més propera i la de Sartre més distant. La del públic de l'època -que testimonia Caruso- funciona en clau política i, en efecte, està en l'ona de detectar pro i anti-comunisme; tanmateix reté un aspecte més universal. L'espectador ressona amb el drama d'aquest Hugo, jove profundament despistat que no té raó però al qual li hem lliurat afecte i amb el qual anhelem la claredat. Tot això sembla cosa evident atesa la munió de dades -ben florides o a penes sembrades- que sovintegen en el text. Per aquest motiu sobta trobar-se amb l'autor que es desentén tan fredament i s'entesta en contemplar les coses des d'un punt de vista "objectiu" i històric; des d'una raó dialèctica enllà del cor. Hom diria que trobem per una banda la força desfermada del joc dramàtic que apunta al dolor de l'existència, els drets de l'individu, les demandes del sentiment; i per l'altra banda tenim l'home que diu que ha ara ha descobert la col× lectivitat gràcies a la guerra, que ara contempla les coses des d'un lloc superior i que no acaba d'entendre -o protesta contra això o fingeix no entendre- que la gent aplaudeixi i connecti amb l'aspecte de la peça descrit primer. Potser aquest conflicte té una vessant més teòrica en la qüestió de l'encaix entre existencialisme i marxisme. Un Sartre voluntariós malda per ser intel× lectual compromès, crític social, camarada del PC. Hom diria que una cosa similar li passa a Hugo: va en contra d'un destí que l'hauria adreçat cap a un altre cantó i hi va per pura tossuderia. Cal ubicar-se en un Partit revolucionari, estar del costat de la història objectiva (aquella que sorprenentment se'ns acaba l'any que cau el mur de Berlín) i sentir el que cal sentir.

A la interviu trobem coses com aquesta:
- No cregui que jo pretenc ser Hoederer, però en un sentit em sento molt més realitzat quan penso en ell. Hoederer és aquell qui jo voldria ésser si fos un revolucionari (...)
Es clar que el bo d'aquesta història és Hoederer. Però Caruso li observa una cosa obvia, davant de la qual aquest home espavilat que fou Sartre s'escapoleix:
- Però en un altre sentit, també és Hugo.
- No. Els meus estudiants (...) són Hugo. Són els xicots que entre 1945 i 1948 tingueren les pitjors dificultats per a adherir al comunisme... etc.
No deixa d'ésser sorprenent aquesta escapatòria tan fàcil en qui sap que no hi ha personatge que no digui el seu autor.

L'obra que estem treballant aquest trimestre busca i "impacta" en el cor dels alumnes adolescents almenys en un aspecte: hi ha una relació educativa entre dos homes. Un és un home madur que coneix millor la realitat i sap que hi ha que tractar amb paciència amb ella; l'altre és un jove que vol fer-se gran de sobte fent-se el dur i imposant els ideals en la realitat a cops de martell. Suposa que ho assolirà si destrueix primer al vell polític pactista però, en conèixer'l millor se li obren possibilitats noves. Un camí de reconciliació s'inicia dins d'Hugo. No deixem de treure mineral d'aquest filó els dos trimestres que treballem la peça. No cal dir que cap de nosaltres no som en exclusiva un personatge.

L'altre dia vam llegir el segon quadre a classe. Em va començar a interessar l'argument. Representa que l'escena se'n va al passat i que Hugo és a ca l'Olga. El paio frisa per què li donin una feina d'acció perquè ja n'està fart d'escriure a màquina. No m'estranya: quina feina més ensopida. Es en un grup on tots són una mena d'activistes polítics comunistes i ell es com la última mona. El profe ens va explicar què era el comunisme i el socialisme. Aquí es va gronxar una estona perquè ens va dir que n'hi ha molts de socialismes i que amb el mateix mot es pot conèixer Stalin i Felipe González i que no cal confondre i depèn del moment i daixonses. També va parlar de Dostoievski perquè Hugo té l'àlias de Raskolnikov que era un personatge de novel× la. Ens tirem la classe així, que si tal i tal, amb lliçons d'història i de literatura. També ens parla del mitjans i dels fins en política, que a vegades els polítics justifiquen les mentides, els enganys al poble o fins i tot les matances de gent per tal de conservar fins superior, l'Estat o els ideals o el que sigui. Això és el que em semblava més interessant i pensava que continuaríem amb aquest tema. Jo crec que els dirigents i els militars i tota aquesta gent l'únic que volen és conservar el poder i enriquir-se. Per a mi això és claríssim i aquí no hi pot haver cap dubte. Doncs bé, quan el profe ens posa les preguntes surt amb un ciri trencat: què passa amb el pare d'Hugo? A què ve això tan xocant?

Però vet aquí que aquest tema també és va posant interessant. El profe ens fa buscar primer els passatges on hi ha referències al pare d'Hugo. Els "màquines" de la classe ben aviat li troben un munt. Jo em quedo penjada fullejant pàgines endavant i endarrera. Però avui ens fa passar els taps aviat. En especial el profe es queda amb l'escena II,3. L'Hugo i l'Olga han acomiadat un tal Ivan que ha sortit a cometre un atemptat. I bé, com a l'Hugo li crema la sang, es posen a parlar d'això, que si ell també en sabria de matar, "que no" li diu l'Olga, i coses per l'estil. A tot això, l'Hugo es queda embadalit fitant-se al mirall. Li diu a ella que si portés bigotis la semblança amb son pare seria colpidora (43) i, sense venir a tomb de res, afegeix que no l'estima a son pare. Diu que ell li va dir un dia: "Jo també, en els meus temps, vaig formar part d'un grup revolucionari; escrivia en un diari revolucionari. Ja se't passarà com se'm va passar a mi..." (44). En trobem algunes més de cites sobre la seva família a la següent escena. Me'n vaig anar a casa pensant que he de fer els deures que ens ha posat sobre aquests passatges i vull saber què diran els altres. De sobte se m'ha fet un llampec de llum en el cap. Lizzie volia una mare: es compromet a dir coses falses perquè el senador li ha promès que sa germana l'adoptaria com a filla. Es curiós, quan es parla de la família dels personatges es fa un silencia a l'aula. Tothom en tenim a dir moltes d'aquestes coses. Afortunadament fem classe d'ètica demà.

David aixeca la mà. Llegeix de la seva llibreta:
- Això que li diu a Olga és una manera de dir-li que ells són la seva única família. Va canviar a un ésser tan estimat com és, a vegades, un pare, per entrar en un Partit, per una ideologia.
        Després, Daniel.
- Hugo pot ser que vulgui que el Partit li doni l'afecte que el seu pare no li ha donat.
        Bé, molts han sortit amb coses semblades com ha notat el profe.
- Fixeu-vos que bastants de vosaltres heu proposat que hi ha una mena de substitució d'un afecte del pare per l'afecte de la gent del Partit o pel propi Partit, no és això? En particular, la lectura d'en Daniel és molt clara: es diria que surt la imatge d'un Hugo que fóra una mena de víctima de la manca d'amor. Esteu d'acord?
        Daniel fa que sí amb el cap.
- Però això és una imatge tòpica. Si ens quedem amb els textos, podem afirmar això?
- No, en absolut -salta en Jordi. Daniel es defèn.
- Home, a mi em sembla que sí. Ell diu aquí que ha abandonat la seva família quan va comprendre què era l'opressió (50). Això serà perquè estava oprimit, no?
- Bé, potser té un sentit més abstracte. Ell sap què és l'opressió però no perquè ell la pateixi directament sinó perquè la seva família, com veurem, és una clàssica família burgesa i com a tal representa l'opressió de classe, en general, de la classe social, vull dir. Tu creus, pregunto, que son pare n'és culpable de com es troba Hugo? La veritat és que no en sabem gens ni mica de què va fer son pare o de què va fer ell. Sabem que la relació no és bona però no que son pare sigui dolent. Mireu, el text més explícit el trobarem després. Voleu que el mirem? Es al següent quadre.
        Oh, sí. Llegim-lo, llegim-lo.
- Sí, Sílvia?
- Val, el podem llegir si de cas.
- Bé. Es al 3r quadre, escena 3ª. Hugo s'ha encarat amb els pinxos de Hoederer que l'acusen, si fa o no fa, precisament de ser un nen de papà. Hugo parla de què difícil que ho ha tingut sempre per a que el comprenguin. En efecte, sempre ha estat ben alimentat.
- Ah, ja.
- L'has llegit, Daniel?
- Sí, l'altre dia.
- I què et va semblar?
- Diu que ell patia per no tenir gana.
- Exacte. Veiem el text. Fa referència al menjar que li entatxonaven i ell no volia. Us sona de res, això?
- Un altre cop el menjar?
- Sí, Josep.
- Carai, tota l'estona és el mateix.
- A veure, espavilat, no vas malament: el què és el mateix?
- Que no vol menjar.
- Sí, senyor. Hugo és l'home que no vol el menjar que li donen. "Menja, Hugo, menja. Et posaràs malalt." li deia son pare. Em donaven oli de fetge de bacallà. Això és el súmmum del luxe: una droga per a fer-te venir gana mentre que els altres, al carrer, s'haurien venut per un bistec (95) A tenor d'aquest text, Hugo és un mal menjador o algú que no ha rebut menjar?
- Però donar menjar no vol dir necessàriament donar afecte. Ja ho vam veure abans, en el cas de l'Olga. No era clar. -ha interromput en Josep, escèptic.
- Era clar almenys que Hugo malfia, no?
- Si, clar que malfia. Potser no n'hi ha per menys.
- Bé. Anem a suposar que li donen de menjar per amor; que els pares es preocupen perquè el nen no els hi menja. El meu nen no em menja, veïna, què li puc fer? Doni-li suc de raïm de la marca del cosí forçut aquell -El profe fa una mica el pallasso imitant els anuncis de televisió-. O en versió pare burgès, el meu nano no em menja i se'm quedarà raquític, esquifit, en comptes de pujar fort i sa i de fer honor al cognom de la nostra família, posem per cas, els Barine, que és el cognom de l'Hugo, recordeu? (14) Aleshores, encertats o no, aquests pares donen amor a la seva manera, posant-t'hi el plat a taula, i què fa l'Hugo?
        El Josep i el David fan el posat incrèdul característic. Segurament pensen que el profe inventa tantes coses com el pobre Daniel el qual ara resta taciturn. Aquesta cosa de "menjar igual a amor" sembla massa simple i còmode. Però, guaita, no es queixen. Jo penso en allò del plat a taula. El plat sempre és a taula. Però el plat no surt màgicament de la taula, no? Buah, és l'obligació de ma mare, no? I si no que no s'hi posin a tenir fills, oi?
- Potser no tenim prou elements per decidir, com sempre. Anem a suposar que darrera de l'oli de bacallà hi ha l'esforç de criar un fill amb els remeis i els recursos que es tenen a mà. Aleshores, què seria, en tot cas, el que no li havien donat?
- No li han donat la possibilitat de decidir si vol menjar o no -Aquest ha estat en Josep, amb el seu estil torero de "deixeu-me tot sol".
- Quan han de començar a demanar als fills què volen? No representa que aquest Hugo encara és petit?
- Però profe, si un llegeix el text fa l'efecte gairebé que són uns sàdics aquests pares, allà farcint-lo de sang calenta i jo què sé (95). Tu mateix ho has dit, que li entatxonaven el menjar! Buf! Això és com una violència!
- Potser tens raó. Alguna idea més? Sílvia?
- A mi em sembla que no li han donat l'oportunitat de lluitar.
- Això està molt ben vist. D'on ho has tret?
- Una mica després del que has llegit hi ha un altre parlament llarg d'Hugo...
- Pots explicar una mica la idea?
- Bé, això, que no li han deixat lluitar, tothom li dóna tot resolt, fins i tot Hoederer ara el protegeix.
- No ha tastat les dificultats de la vida, no? Au, fiqueu-vos el vostre menjar on us càpiga i deixeu-me tastar el de fora, sembla que digui Hugo.
- Es el que jo volia dir, profe.
- Potser sí, Josep: però on posem l'accent? En la crueltat dels pares que li entatxonen menjar tan si vols com si no, o en la protecció que l'impedeix fer les seves experiències? ¿O potser en la malfiança de base que fa suposar que el que hi ha fóra de casa és millor que el de dins?
- No sé. Ho hauria de pensar. A mi no em sona a coses tan diferents.
- En qualsevol cas, potser ja no estem en aquella situació del principi on el pare seria el dolent i el fill, la víctima que ha patit no sé quin trauma i ha de buscar una colla de gent que l'aculli.
- No sé.
- De totes maneres, hi ha una cosa en la que us donaria la raó. Es una manifestació del pare, o almenys del pare que recorda l'Hugo, on aquell pare mostra certa prepotència. Es això, sembla, el que enerva més a l'Hugo: "Bah, ja se't passarà com se'm va passar a mi". Estar tan al corrent de tot, aquest home, que s'anticipa Hugo i li diu el què farà en el futur. Hugo reacciona contra aquesta certesa d'aquest pare que veu al fill com si fos una mena de fotocòpia, una repetició. Es mira al mirall i diu "Ah, si? Doncs, ja veuràs!" i li duu la contrària. Es un esforç de fer-se singular al preu que calgui. Potser per això, per aquest esforç que malgrat tot és esforç, ens cau simpàtic.
        Hi ha uns instants de silenci. No sé amb qui va el profe: si amb l'Hugo o amb son pare. A mi el meu pare em cau bé. Es una mica caparrut i a vegades vesteix espantós: es posa aquelles bambes blaves de l'any de la picor i em fa vergonya acompanyar-lo. Però en general m'ho passo bé amb ell, sobre tot quan em ve a veure els diumenges als partits de bàsquet, i més quan guanyem. Ma mare es queda a casa. Per mi, que ma mare és una micarrona pàmfila. A vegades penso que no hi fa per mon pare. Vet aquí que salta el Daniel com si estigués pensant coses semblades.
- Digues, Daniel.
- Que m'ha sorprès que de la mare d'Hugo no digui res.
- Tens raó, no surt per res. Es una observació de pas de rosca fi. Vol dir això que no deu tenir importància en la vida d'aquest personatge?
- Home, jo no crec que sigui això...
- Jo tampoc. Heus ací un altre enigma que li podem preguntar al text o a la biografia de Sartre, però que ja no treballarem més, almenys avui. Notem, això sí, com canten certes absències, no? Fixa-t'hi: ara estem llegim no sols el que hi ha sinó el que no hi ha, i preguntem "per què coi manca això?".