Arriba un moment que el contacte amb la Terra es talla. Busquem les cites i tractem d'esbrinar en què consisteix aquest moment. Inés ens dóna la clau. Quan la parella que lloga el seu antic quarto hi entra dins, Inés deixa de veure. La ceguesa és el signe de que els morts acaben de morir del tot perquè han perdut qualsevol memòria en els vius, perquè es deixa de comptar amb ells. Ara estic morta del tot (64). El mateix li esdevé a Estelle. Els sons del ball entre Pierre i Olga es dilueixen. Ja no escolto res en absolut. Mai més. La Terra m'ha deixat (71). Finalment, idèntic cas per a Garcin: ja no els escolto, saps? (...) ja no sóc ningú a la Terra, ni tan sols un covard (89). Es clar que un està ben mort quan ja ningú se'n recorda d'ell. La peça ho representa bellament amb aquests fantasmes que han perdut la visió i l'escolta. Però també, enllà de la peça, podem pensar que, al capdavall, som els vius els que tenim el poder de conjurar els fantasmes: deixar de parlar i de pensar en ells és fer que desapareguin per sempre.

L'obra presenta un únic cop d'efecte, una cosa que, al primer cop d'ull, sembla trencar la necessitat que lliga els esdeveniments. En un moment de desesperació, la porta se li obre a Garcin! Ens quedem astorats. I ara què? Esgargamellat per la batussa amb les dones, corprès, Garcin resta amb el pom de la porta agafat... però no se'n va. El fet revela ara una dimensió tan inevitable com els insults: estan lligats mútuament, l'obertura de la porta al passadís no soluciona res. Escoltem diferents teories a classe sobre aquesta recança a sortir. 1) no se'n va perquè no té on anar; tot l'infern és igual; posats a fer, millor l'habitació que el passadís. Aquesta és la teoria bàsica, diríem. Però perquè és millor aquesta habitació que altres? Seguim veient coses. 2) Perquè necessita Inés que és qui el comprèn; vol aquests "pensaments que el concerneixen" (89). 3) Perquè ha de convèncer primer Inés que no és un covard i no pot anar-se'n sense haver-ho assolit. 4) Daniel té una ocurrència coherent amb el text: Garcin no vol repetir la deserció. Es una idea magnífica. Només si aquesta interpretació fos correcta podríem pensar en alguna esperança per a Garcin perquè aquí no fuig sinó que afronta la situació; només aquí hauria canvi i no estaria mort del tot. ¿Es això el que l'autor ens vol dir? Podem presumir que no, però veure el que hi ha aquí de promesa de vida, sembla la part ètica del conte.

    Que què pinta l'estàtua de bronze? L'estàtua? Ah, carai, no era per fer bonic com els colors dels sofàs? Però diu que, és clar, ha estat a l'escenari tota l'estona. Si estàs al teatre assegut la veus tota l'estona. Però llegint, te n'oblides d'ella. I ara, al final, Garcin parla d'ella. El bronze està aquí, el contemplo i comprenc que estic a l'infern (93) Hem d'explicar això. Mentre tots encara intentem entendre la pregunta, el Daniel, que porta dies embalat amb la classe aquesta, ja té alguna resposta.
- L'estàtua... és ell.
- Garcin?
- Bé, tots, tots són com estàtues.
        El profe va fent les preguntes però dient que sí amb el cap. Ens ho mirem.
- En quin sentit ho serien?.
- Perquè no poden fer res.
- En efecte, no poder fer. Serien com masses de pedra incapaces de modificar en absolut la realitat. Serien, parlant ara una mica com Sartre, com coses donades i no com a persones o consciències. Les persones no són coses en si que puguin definir-se d'un cop. Ja ho hem vist altres dies, oi? Però una taula o una estàtua són coses massisses, donades d'un cop i ja són el que són i no poden deixar de ser el que són: serveixen pel que sigui i tenen una missió definida que complir entre les coses del món. Té raó Daniel i ho ha vist molt bé. Ara Garcin, Estelle i Inés s'han tornat estàtues.
- Però profe -pregunta el Jonathan- quina és la missió que han de complir?
- Com?
        El profe, moltes vegades, no s'adona del que ell mateix diu, em sembla.
- Tu has dit que l'estàtua té una missió que complir -li explica el Jonathan.
- Ah, ja, ja. Jo què sé per a què serveixen les estàtues. Pensem en altres coses. Per a què serveix una torradora de pa? Per torrar pa. I una estufa? Per escalfar. I una estàtua? Potser per adornar i fer maco. I si ets sartreà potser poses una estàtua per recordar l'en-si.
- No entenc.
- No. Tranquil. El que vull dir el que l'important és que les coses se sap què són i per què serveixen, però les persones ni una cosa ni l'altra.
- Per això ho deia. Si Garcin i Inés i Estelle s'han convertit en estàtues, per què serveixen?
- Ah, ja. Només parlem metafòricament. No són estàtues del tot. Encara són una mica persones, si no, no hi hauria obra de teatre. Són estàtues en el sentit que ja no poden canviar les coses. Estan parats, com les estàtues. I ja que has fet la pregunta, això ens lliga amb aquella altra de la llista. Podríem aprofitar per examinar algunes característiques d'aquesta "mort" tan especial en la que estan els personatges d'aquesta ficció literària. Algunes coses son de vius, altres de morts. Què tenen de vius encara?
.................
- Es barallen.
- Què més fan?
- S'estimen. Bé, o s'atreuen mútuament.
- Per tant, encara tenen... què?
- ...
- Una mena de cos, és clar. S'aixequen, caminen, van de punta a punta de l'habitació, duen vestits, es toquen, tenen cara i expressions. Què més?
- Pensen.
- Pensen i parlen. Tenen una consciència de si. Cadascun és encara un jo potent, que diu "jo", "jo", i pateix. De fet, a l'infern es va a patir, no? doncs s'ha d'ésser un fort jo per patir. Potser un teòleg ens diria que aquesta visió de les coses és massa ingènua.
        M'he perdut això últim. La història de les calderes de Pere Botero era més fàcil. Allà els condemnats bramen i saps per què.
- I en quin sentit són com estàtues?
- Això que hem dit, que no poden canviar les coses.
- Recordem que han perdut també que es parli d'ells entre els vius.
- Sí, que havien mort del tot.
- Bé, conseqüència de tot plegat? Els actes que executen durant la peça no són reals del tot perquè no afecten a res ni a ningú. Es més, ni a ells mateixos!
- que no es poden estimar?
- Bé, no sols no poden estimar-se. Recordem el final. Què vol fer Estelle que no pot?
- Ah! Matar Inés. Li vol donar una ganivetada amb el tallapapers.
- I?
- No pot perquè ja és morta.
- Sembla una bestiesa però té la seva importància: una de les característiques fonamentals d'aquesta situació és que si estàs mort no pots morir.
        Has suat, oi?
- No, no riguis, Martí. Té importància. ¿Quina vida seria aquesta en la que no hi cap l'amenaça fonamental de la mort? En la que la mort futura no és ja referència de tot el que fas sinó un pur present.
        Com et passes, profe! Jo no penso en la mort per a tot el que faig. T'amargaries la vida. Li dic?
- Martí?
- Que no es pot pensar en la mort sempre. T'amargaries la vida.
- Te l'amargaries, oi?
- Clar.
- La mort amarga i cal pensar en altres coses.
- Clar.
- Doncs això és el que volem dir. Que les altres coses en les que penses, no van referides llavors a l'amargura de la mort?
- Però no hi penses en la mort.
- No hi penses però la cosa que penses o que fas la conté.
        La conté? Si ell ho diu... En fi, ho deixa córrer i continua amb el seu rotllo.
- L'estat de mort és d’immobilització i d'inacció. La inacció dels personatges és tan total que les paraules finals de l'obra acaben suggerint un retorn al mateix punt d'abans: Bé, continuem (95). Els actes que fan serveixen per a empipar-se però res indica que l'empipament, almenys l'empipament, vagi en augment ni en disminució: els deixa absolutament igual. Res canvia. La posició de morts-estàtues significa també que han d'aguantar els altres vulguin o no, però sobre tot que estan condemnats a perpetuïtat a bellugar-se però no a fer.
        Però com que la conté? Què vol dir que la conté? Això digues-li a aquell del racó que badalla. Guaita si està preocupat pels temes transcendents! .......... El profe no sé que diu ara. He desconnectat una estona... de la Terra, ha, ha, ha! Torno quan sento això:
- Que cadascú es pregunti, però això no és per respondre aquí ni a la llibreta, sinó per preguntar-s'ho un mateix: ¿Hi ha parts mortes en els vius que coneixem?

Perds els alumnes en ple funcionament. Sap greu si es queden a mitges i en sap també si ja n'han après força. Un cop més trencarem lligams. Es un petit dol perquè fora de l'espai simbòlic de l'aula ben cert que ens veurem però les relacions de classe en les que hi havíem trobat profit mutu s'esborren. Fins i tot en el cas que els hagi d'explicar filosofia l'any vinent crearem noves relacions.

Es proposa una general valoració sobre el crèdit. Dos o tres afirmen que no han après res. No deu ser d'aquest món que plogui a gust de tothom. Hi ha altres peròs: hi ha qui perioditza èpoques d'auge i de degradació; hi ha qui indica com hauria d'haver anat tot per anar bé, com fer per tenir-ho tot encarrilat. Pels rondinaires es compleix una llei general: si has descurat algun alumne durant el trimestre -independentment de que ell hagi passat de treballar o de participar- inexorablement ara et passa factura. Hi ha també qui s'ha entusiasmat i només es plany de no poder continuar. Hi ha una majoria que sent que ha après a mirar amb més cura els textos. Més que de coses d'ètica diuen sorprendre's d'aquest treball formal que és la interpretació. D'entre tots ells, retinc una línies que Rocio escriu a la seva llibreta: "Jo, el que he après, és a analitzar més els fets i que a vegades hi ha que afrontar la situació per a tenir una pau interior amb tu mateixa".