4. Confiança i desconfiança.

Hugo es veu a si mateix com a home mort. Ens assabentem que ha matat Hoederer tot complint ordres del Partit, però alguna cosa va passar que va acabar a la presó i enemistat amb el Partit. Hugo vol retrobar una espurna de cordialitat en els records comuns amb l'Olga. Però ara venen a matar Hugo. Tanmateix Olga intercedeix i demana una nova oportunitat per a ell. Es tornen a quedar sols. Olga vol esbrinar què va passar de debò. Cau el teló del quadre primer quan Hugo es disposa a explicar-ho tot fil per randa.

El profe pregunta quina és l'actitud general d'Hugo en tot el quadre. A mi em sembla que l'Hugo està fet pols. Ràpidament David parla de desconfiança. Vidal treu a relluir el mateix text del qual acabem de sortir, per si no li haguéssim donat prou voltes. Diu que algú que rebutja el menjar d'Olga perquè veu en aquesta oferta una maniobra per posar distància, és que és algú desconfiat. Ai, tios, què en sou d'originals. El profe diu un sí d'aquells que és un no. Parla una noia que no ha parlat mai, que no conec. Es diu Juani. Parla poc però fixa't que diu, que l'Hugo és un bocamoll, un xerraire. Com un bocamoll? En quin sentit? Que sí, caram, que el text ho diu diverses vegades. Jo parlava massa (I,1, 15); Parles massa, Hugo. Sempre has parlat massa. Tens necessitat de parlar per sentir-te viure (I,1, 21). Que li sembla que deuen tenir por de que parli. "Que els delati, vols dir?". Això mateix. La noia vol dir que l'Hugo hauria estat un acuseta, vaja! Però al profe quan li donen a ensumar un tros de text es posa a seguir-ne la pista com un gos perdiguer. Se'n va cap a la primera frase que li ha dut l'altra. I, epa!, resulta que és tot just darrera, a que no sabeu d'on?, doncs sí, del passatge del... menjar de l'Olga! Deu tenir imant aquest bocí de pàgina. El profe surt d'aquest breu trànsit amb noves inspiracions.

Desprès de la cabòria d'Hugo sobre la funció del menjar d'Olga, aquesta li diu que n'hi havia prou amb dir no (15), com volent-li dir "t'empatolles innecessàriament" o "vaja quina una de catxa teòrica que m'acabes de col× locar i total per dir que no". Aleshores Hugo li replica: ja no te'n recordes que jo parlava massa (15). Per què diu això de si mateix?

Daniel creu que lamenta que no se'n recordin d'ell; José Antonio diu que ho fa per què el recordin. Uns quants així. Res. El profe beneeix la resposta del Vicenç que veu que Hugo s'està justificant. Després, ves per on, troba aquesta comparació un pèl torracollons:
- Es com el que fan molts a classe, per exemple amb les matemàtiques. Diuen: "oh, és que jo no valc per a les matemàtiques". Amén. Així es creuen exempts d'esforçar-se. Jo ho sento dir moltes vegades i fins i tot t'ho diuen els pares: "oh, al meu fill, el pobre, no val per les mates o per la física o per l'ortografia o pel que sigui". I com no val, deixa-ho córrer, inútil pencar.
    Què simpàtic! A mi em passa una cosa així precisament amb les mates. Però en el meu cas és veritat, jo no faig comèdia. Es que no m'entren. Ja m'agradaria que m'entressin, però em tiro tota la tarda i no em surt ni un exercici. Què vols? A la fi ho deixes córrer, és clar. Tu diràs el que vulguis que és per vagància però t'equivoques.
- Doncs el mateix li passa a l'Hugo, no? Es un cas de mala fe, minsa però mala fe al capdavall. Diu de si mateix que és un xerraire en una situació en la qual podria ser més discret. Fixeu-vos: d'aquesta manera es vol alliberar de la responsabilitat del seu acte. Diu "és que sóc així", i com és així no pot fer-hi res per evitar-ho.
        Ah, ja me'n recordo d'això de la mala fe. Em va costar d'entendre. Ens va sortir a l'altre trimestre. El senador tenia mala fe de no sé què de voler embolicar Lizzie. Però no hi veig massa relació amb això. Ara suposo que ho explicarà. Però de totes formes, què vol dir? que jo tindria mala fe perquè dic que no puc amb les mates? Apa! T'has passat! I a qui voldria jo embolicar?

- Com dius?
- Estàs a la lluna Sílvia.
- Però profe, estava pensant en això de la mala fe.
- Ja.
- No, de veritat.
- Bé, i què pensaves?
- No, no, és igual. Em pots repetir la pregunta?
- Tornàvem al fil d'abans. A la qüestió de l'actitud d'Hugo. Ell desconfia i parla, cert, però ha anat a casa d'Olga. Això també és cert, no? ¿Es que només hi ha anat a desconfiar, com a mostrar la seva desconfiança que es vegi bé? O hi ha anat a que se'l carreguin, en pla suïcida?
- Ah, ja...
- Entens la idea?
- Jo crec que ell ha anat com volent confiar. Es veu que ha anat com a buscar amics.
- Diries que la seva demanda d'ajut és més profunda que la seva desconfiança?
- Sí.
- I on ho veuries això? Busca textos o idees en global.
- No sé. Un moment...
        Aquesta vegada m'ha pescat més penjada que un fuet. On coi estaven els textos maleïts? Potser més endavant. No, era més enrera. Però què nassos estic buscant pròpiament?
- Vejam, algú pot aportar textos?... Sí, Jordi?
- Aquí diu: Aquí, passi el que passi, hi ha llum i fa calor (22). Es refereix a casa de l'Olga.
- Remarques l'acolliment de la llum enfront de la negror de la nit, i la calor enfront del fred, no?
- Si, això.
- Fixem-nos en el fet: està allà, a ca l'Olga. Què més? Digues, Vidal.
- Ell viu de records del passat, se li nota un pilot. Aquesta gent eren els seus amics i ara sembla sol.
- Text, vinga! Es molt clar, no?
- No sé, en general.
- I en particular també hi és. Què, ningú no en troba? Llegim: i... parlàveu de mi, a vegades? (19). I fixeu-vos en els següents parlaments: Hugo parla com si fossin els altres que parlaven d'ell. Algú deia: en una nit com aquesta el noi s'oferí per a una missió de confiança? (19). Quanta il× lusió que hi ha encara en aquestes paraules!
    ... L'os pedrer! Però si els havia llegit, jo, si ja ho havia pensat! Quina ràbia! I quan em pregunta no trobo res. No s'hi val!

La immediata continuació del reiterat passatge de la menja mostra, tant sols en l'interval d'una sola pàgina, unes quantes frases concloents d'Hugo. Les llegim tot saltant-nos les del mig: donar manté a distància; quin desert!; és buit; els mobles semblen posats en un desert; apropa't; fora de la presó es viu a una respectuosa distància; Quant d'espai malbaratat!; és curiós estar lliure, fa vertigen (15-16). A la pissarra escrivim les ocurrències d'Hugo: ens quedem amb les paraules soles. Surt això: distància, desert, buit, apropar-se, espai, lliure. Tot, en l'interval d'una pàgina. Això sembla un bon retrat de l'ànima d'Hugo. Algú que només veu un espai buit difícil d'omplir, una distància no curulla on l'acostament és penós.

CAP. 1
Agraïments
1
2
3
4
5
6
CAP. 2
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
CAP. 3
1
2
3
4
5
6
7
8
9
CAP. 4
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Epíleg