David intervé. Té tot l'aire de venir batallarós. Sembla encaboriat pel fet que puguem dir tantes coses sobre el text.
- Profe, aquest llibre és força estrany. Per què és tan ple de coses penjades, sense solució? Per què deixa tantes portes obertes i daixonses?
        Al profe li encanta la pregunta, no pot dissimular-ho. Fa un somriure com aquells dels gats dels dibuixos animats.
- No és el llibre, David, som nosaltres, els que llegim, els que anem obrint portes i anem explorant camins en ell.
        El nano, el tinc davant meu, a l'altra filera de taules, fa una ganyota d'incredulitat extrema. Si, confirmo, avui ha vingut tibat i amb ganes de amidar-se amb els grans. El profe sembla que afluixa una mica.
- Bé, estic d'acord en què Sartre és especialment favorable a aquesta operació. Ell mateix pretén deixar conflictes oberts per a que el lector o el que assisteix a la representació de teatre rumiïn. Però bàsicament el text ens respon a allò que nosaltres preguntem.
        Segueix sent la cara suspicaç del David, més que les paraules, qui interpel× la el professor.
- Sí, home, tu porta'm qualsevol cosa i veuràs com fem el mateix. Les nostres preguntes obren el text -el profe fa gest com d'obrir una fruita per la meitat -; les nostres preguntes permeten explorar els personatges i les situacions i veure les coses que els companys de classe o jo mateix descobrim cada dia en elles.
- Es una manera -salta el Vidal, saberut fins la medul× la - com de veure'ns a nosaltres mateixos.
- Es clar que ho és. En la manera de veure els demés, encara que siguin ficticis, ens impliquem. Però al mateix temps no donem una resposta fixa als problemes de cadascú. Només enriquim la perspectiva. Precisament, el que és interessant d'aquesta classe és que l'altre pot veure allò que a mi no se m'ha acudit. Això hauria de poder servir per revisar les nostres pròpies situacions però, alerta, això no és missió de la classe sinó teva. Que cadascú decideixi com li afecta tot plegat i què hagi de fer.

No hem deixat d'interpretar la pregunta de David com un cas d'una inquietud més general sobre la interpretació. No és la primera vegada que un alumne se sent confós davant del fenomen de l'exègesi textual. Si llegir per gust un llibre sencer resulta gairebé una anomalia en el món de l'educació, us asseguro que estar una hora amb una frase resulta un fenomen extravagant que no deixa de colpir amb vivesa alguns nois. Ho fa si a més l'hora ha resultat amena. Molts surten fent-se'n creus de com hem pogut ocupar una hora de temps. Es com una burla insòlita a la saturació d'imatges per unitat de temps que vivim arreu, un eficaç contrapès. La perplexitat del David és una delectació magnífica pel professor, creieu-me.

A classe d'ètica cal apanyar-se-les per a que les situacions del text dramàtic esdevinguin models de situacions vivencials dels alumnes. Això pot fer-se explícit invertint una mica de temps en demanar que trobin (imaginin) situacions similars. Però si aquest treball didàctic per antonomàsia no pot fer-se, es pot creure almenys en una mena d'osmosi o pregnància vivencial. L'alumne que ha passat pels problemes que es conten a classe, fins i tot en el cas que no sàpiga reproduir la seva formulació verbal, ha après quelcom. El convenciment es basa en què allò del què parlem és ben bé de nosaltres mateixos. Ningú pot seguir amb interès una novel× la ni una pel× lícula sense ésser d'alguna manera els personatges, sense viure llurs emocions com a pròpies.

Però David el mira fix. De sobte al profe se li il× lumina la cara.
- Has vist El geperut de Nôtre Dame?
            Òndia quina gatzara general! D'això tothom en sap. Per fi. Jo cap any no me les perdo les de Walt Disney. Però, per cert, si sempre ens està dient que llegim i llegim, per què sempre parla de pel× lícules? Ah, i ara que hi caic, el mateix passa amb la senyu de lite, i el de francès. Estan molt posats amb això del cine. Quina sort que tenen! Ja ho diu el meu pare, que els mestres i els profes sempre jameguen molt però viuen molt bé, que si vacances dos mesos i que caps de setmana sense problemes. El David no ha vist el Geperut però deu ser l'únic perquè tots els demés diuen que sí i, guaita, la Juani i la Glòria s'han posat a comentar-la. La Marina, sempre tan discreta, fa mitja rialla. Tu l'has vist, Marina?
- Doncs bé, si vols fem el mateix que amb el text de Sartre. Si ens hi posem a donar-li voltes veuràs si trobem coses o no. Coses d'ètica, eh, no vull dir qualssevol coses. D'altra banda, si m'apures, tampoc en aquest exemple deu haver massa de gratuït o de deixat a l'atzar: pensa que hi ha un equip sencer de guionistes encarregats d'adaptar la novel× la de Víctor Hugo fins fer arribar als nens de tot el món un missatge completament controlat i mesurat. Això ho han de veure milions de persones.
- Doncs em dones la raó, profe. Els guionistes aquests barrinen el que volen que pensis i tu ho penses. No és que nosaltres diguem coses diferents, no?
- Eh, ah! Sí, sí... tens raó. Bé. Aquest exemple no es bo del tot perquè aquí els autors ho han mesurat molt... Ah, mira, hi ha un exemple millor. No recordes la historieta del Jordi dels primers dies? Allò de l'amic que volia cascar un altre, etcètera?
- Sí.
- No es pot dir que el Jordi sigui un anomenat autor que ens vol fer ballar el cap, no?
        El Vicenç i el Jose Antònio, al costat del Jordi, aprofiten per esvalotar-se: li fan el gest de la victòria, l'abracen i el pessiguen; se'n fumen de què sigui un gran autor.
- Val, val, pareu, si us plau. Això ja mostra la capacitat d'un text no programat per ser desplegat -David tomba el cap, mig assentint.- Però, tot i això, espera, provem de fer la nostra lectura del Geperut... Per exemple, ¿no diríem que a la peli s'ensenya que el geperut no té per què ocultar la seva deformitat, que pot acceptar-la i ser acceptat per la comunitat?
        El David es mostra ara francament divertit. Però aixeca les celles i fa que no amb el cap perquè no ha vist la peli. La gent s'ha callat i escolta. El profe posa la directa.
- Es el dret a ser diferent als demés i poder viure en la mateixa comunitat. Però, ¿algú s'ha fixat que Quasimodo no se'n duu la mossa sinó que és el xicot de la peli la que se l'enduu? Vet aquí també l'ensenyament de què un ha d'acceptar...
- ...allò que dóna la natura -interromp Vidal, ficat fins el serrell en el rotllo del profe.
        Crec que aquest Vidal ho diu perquè pensa en la gepa de Quasimodo, obsequi de la natura de franc. I a tot això, ¿us haveu quedat com parlen aquests masclistes d'"endur-se" a l'Esmeralda? Es que ella no decideix res o què? Em fa gràcia. Molt missatge i tal, i figura que ella és una mena de botí dels tios o què? Aquesta interpretació no m'agrada. Són ganes de cercar cinc peus al gat.
- Exacte -li contesta el profe -. O, ja sigui la natura o ja siguin les convencions socials o pel que sigui, un ha d'acceptar la frustració de no poder tenir-ho tot. El geperut no tindrà Esmeralda però a canvi, ha après que pot estar bé en la comunitat humana. O millor, que té una comunitat.
        Apa, i tots contents. El geperut interpretat, el Vidal inflat, el David desinflat, els altres engrescats i l'Esmeralda l'han canviat per uns quilos de no sé què. Aquesta interpretació no m'agrada: és per a tios.

L'acte interpretatiu suggereix a la gent que li traiem coses al text. La filosofia implícita és que el sentit és quelcom del qual en serien plens els signes del text i que cal encetar-ho i obrir-ho com una capsa. Procedim com si fos així, en efecte, tot pretenent descobrir i extreure el que hi ha dins. Però a hores d'ara el que més ens sorprèn és el poc que sol sorprendre que, en realitat, davant del text, en posem més de text. El sentit de les coses és nou discurs sobre el discurs que trobem. És com si davant del discurs aliè un hom hagués de parlar un llenguatge propi que amaga el seu caràcter de llenguatge. Quan jo parlo i faig un nou text tan evident per a mi que no m'assabento pas que faig text, em dic aleshores que estic davant del sentit, o davant del missatge o davant del que es volia dir. Aquesta és la revelació de Marino, un personatge de Borges, abans de morir: que els alts i soberbis volums (...) no eren, (com la seva vanitat somnià) un mirall del món, sinó una cosa més agregada al món.