A aquesta manera de treballar no perjudica cert grau d'improvisació. No es tracta sols que no sàpigues què et diran els alumnes sinó que també hi ha indubtables avantatges en no conèixer massa la peça de teatre. Si la tens apamada, certament orientes el treball de conjunt, però si no, a canvi, vius una aventura de descobriment. Si algú s'hi vol ficar per primera vegada és millor abans haver recorregut la selva amb un mapa, però si ja n'has fet altres vegades d'exploracions semblades, tasta l'experiència de descobrir a classe. Improvisa preguntes. Improvisa conclusions. Dóna marxa enrera si és cas. Què té de guany tot plegat? Si pots avançar sense anar perdut, simplement reconeixent els signes d'orientació en viu, els alumnes s'adonen que tu també aprens; que en la teva elaboració mental de l'obra i en el que vas aprenent sobre situacions humanes, ells han tingut un paper actiu. En canvi, quan coneixes millor l'obra, avances connexions amb el que vindrà després, tot surt més estructurat i pots seleccionar el material amb seny. Nogensmenys, es perd part de la vitalitat puix et subjuga l’expectativa de que s'hauria d'arribar a tal punt o a tal altre. Es fa difícil endinsar-se en altres senderis i ells perceben que els apliques uns exercicis, a vegades amb calçador, provats en altres llocs i on tu saps per on han de sortir. No és tan emocionant seguir el camí transitat. Tu ets sents coaccionat pel resultat que ja coneixes i ells poc protagonistes del resultat. Si cal treballar amb dos grups distints, gairebé és millor "estrenar" dues peces diferents, una per cada grup i deixar-se dur una mica pel corrent de cada grup. A la planificació que ens permet no anar a les palpentes, cal afegir-hi unes gotes d'improvisació.

M'afanyo a calmar algunes veus d'alerta que s'aixequen davant d’aquestes paraules: No, això no valdria per a fer classe d'altres coses. No té res a veure amb el tarannà del professor ni amb el del grup. Aquesta organització que deixa un lloc a la improvisació no val quan has d'entrar a reproduir un saber i quan has de garantir la seva recepció. I en aquest cal no val que tots puguin opinar sobre qualsevol cosa. Es possiblement poc operatiu posar taules en rotllana. I, tot i fent ètica, tampoc val idealitzar els alumnes i no adonar-te que a la major part dels Instituts arriben fortament assilvestrats i que costa contenir-los una hora de rellotge. Tampoc val imaginar que siguin uns bons salvatges roussonians als quals faràs descobrir el bé que porten en si mateixos. No val creure que el professor entra a classe i contempla el flux del cosmos en actitud d'apertura. El professor timorat no té res a pelar.

Al meu parer la major paradoxa de l'escola actual, i més a l'escola pública, és la següent: per un cantó, promou la integració com a valor, facilita el camí a les acreditacions, diversifica les ofertes en funció de les capacitats, carrega força responsabilitat sobre els docents i el seu esforç "motivador". Per l'altre cantó, diu preparar al ciutadà per al futur laboral. Els dos termes, junts, grinyolen. La paradoxa és que el tal futur laboral es fa cada dia que passa més competitiu, més agressiu, més individualista. Més que preparar per a això, l'escola preserva d'això. Es palès per a tothom a hores d'ara que s'enretira de circulació una quantitat de treballadors potencials als que, substitutivament, se'ls entreté amb certa dignitat. Però també es preserva certa innocència. "¿Innocents els nostres alumnes?" -sento que alguna cosa protesta dins. Però sí: s'endarrereix l’ús de la responsabilitat. En aquest sentit d'innocència, com a mena de virginitat de la responsabilitat, la innocència d'un adolescent adopta a vegades formes d'una violència insofrible.